Desde la paz....

Sentado en el comedor soñado, siesta de sofá con manta, despertar de cocina y Teresa, aromas de sangre y vida… Una tele clara, programa de fauna, de crías, todos los "-itos" posibles. Por las paredes fotos de todos… Mis padres de boda, ¡qué guapos! i otras brindando con cava, evidentemente catalán, como no… Mi hijo de niño ocupa otro espacio… más de veinte recuerdos imborrables por las habitaciones del alma que ama en el hotel de un corazón que siente. En frente un paisaje de montaña con cumbres nevadas y laderas verdes, una casa de madera se mimetiza en un ambiente idílico, bello. A ambos lados, recuerdos de Mallorca… un pintor de Pollença de buen gusto y una copia de un Van Gogh hechos por mi tío Joan Mas. Finalmente y no menos importante, mi padrino y yo os regalamos nuestra mejor y cálida sonrisa… Desde la paz, tocan días de Delta, tocan sentimientos, sonrisas… y alguna lágrima.

En mi pueblo...

Mi pueblo es del Delta del Ebro,
se llama Deltebre y es largo y llano
como el buen vino de larga permanencia.
Mi pueblo huele a alcachofa,
de aquellas que hacemos a la brasa,
sabe a ternura y nostalgias,
a familia, recuerdos, amigos.
Mi pueblo es el padre de los vientos,
que aquí son generosos limpiando,
por eso, mi pueblo es de miras claras,
de visión profunda y neta…
Nos llegan cercanos y queridos
los aromas del mar amado
y el río nos bendice a diario.
El río, el Ebro, que nos marca,
que nos da razón de ser y amor,
nuestro Ebro querido,
que nos quieren menguar
y convertirnos en sal…
Pero hoy me anidan las vivencias
y los recuerdos de las gentes ausentes,
de aquellos que nunca se irán del todo.
Hoy relleno los espacios mentalmente
y oigo las voces entrañables
que siempre acariciaron…
y lo siguen haciendo.
Hoy estoy en el pueblo del arroz,
con mar y río y todo lo que conlleva,
pueblo que va de frente, noble,
y acoge y ama, resiste y vive…

Segon dia a Deltebre

Estem ben instal•lats. Aquesta és una casa de poble, còmoda, amb toit a l'abast que sona a pares i a pau, i que per a nosaltres ens complau de sobres. Ahir vam anar al Mercadona per a què la nevera fes millor pinta. Avui anirem a esmorzar al Racó de Bomba, que és el nom que la Joana Algueró ha posat a la seva taverna, recent inaugurada, i que pinta molt bé. Té una bona terrassa que, a l'estiu, regnarà com cal, un alicatat amb manises de tradició antiga i unes làmpades producte d'una creativitat molt original. A més, la Joana, cosina de la Teresa, és d'aquelles persones amb capacitat per poder fer bé allò que es proposi. Després d'esmorzar, passarem pel meu hort i agafarem unes quantes taronges per a aquests dies i potser encara queden mandarines...

Bé, a la tarda comprarem allò que hem oblidat i després planificarem aquests tres o quatre dies que passarem per aquestes estimades terres, amb els no menys estimats joves, el Pere i la Mar. No sé ben bé on menjarem el raïm, però segurament a casa i en família. És el darrer dia del 2013. Feliç 2014 a tothom!!

I en arribar al poble...

Som a Deltebre on passarem el Cap d'Any amb el meu fill i la seva companya i la resta de família. La Teresa i la seva germana Marcel•la intentaran fer aquells canelons que feia la sogra com ningú. Sabeu allò del rostit a la cassola de diferents carns casolanes i la beixamel feta també a casa, igual que els pastissets que de vegades ens treia de sorpresa, o una mona de Pasqua de les d'aquí, sense xocolata, que era tota una delícia. Bé, les germanes ho intentaran, amb la nostra assessoria moral i la seguretat de què farem els honors pertinents a la seva obra culinària...

Avui parlava amb les meves cosines, una mica més grans que jo, i els comentava que, després del traspàs dels nostres pares i també del meu padrí, ara som nosaltres els més grans d'edat de la família, és a dir, nosaltres ja exercim de veu madura i, suposadament, assenyada. De totes maneres, en arribar al poble, et tornes a fer nen i et veus jugant pel magatzem dels sacs d'arròs, o pujant a la figuera del pati, o fent el partidet de futbol amb els amics del barri. També et veus de gran, gaudint dels espais i vivint i menjant les tradicions. Sempre un paer, allò de tornar al poble...

Voleu dir que ha passat el temps?

És que m'ha vingut com un rampell de la infantesa, l'escola, Don Ramon, Don Santiago, el metge Pepet, mossèn Joan, els pares, els avis, els amics... inoblidable tot i tots... I el corrent de pensaments, doncs, com ara, no gaire diferent... potser la por era més recent però la minsa llibertat no gaire diferent a la d'ara. En els meus temps de nen, tu eres del Barça o del Madrid, rus o americà, catòlic o ateu, blanc o negre... i ara, doncs allò que en diuen "els mateixos gossos amb diferents collars", tot depenent del que hagin pogut robar, en directe, per diferit, per sobre volador, per telèfon, per finançament recíproc o compensatori, o pel manà que cau del cel, però sempre a les mateixes boques...

Voleu dir que hi ha tanta diferència entre aquella dictadura i aquesta dreta, encara més a la dreta de la seva habitualitat... I les esquerres tan dividides, sofrint-se les incoherències mútues, amb aquests socialistes de dretes o amb aquests dretans que volen semblar de centre... De nen, encara vaig cantar, obligat, el "Cara al sol", ara canto "Els segadors"... i tinc clar el meu sentiment i pensament de llibertat, però en mirar una mica la situació, i sense perdre l'esperança, repeteixo... voleu dir que ha passat el temps?

Pasos, etapas, escalones...

Diría que vencí o perdí...
pasé de la tristeza vaga,
profunda, sosegada y permanente
que supone la melancolía
a la búsqueda de las paces activas.
Ahora no me veo licóntrapo
como lobo imitando aullidos,
sólo tengo el descanso del guerrero,
ávido de otros retos y sueños.
Quiero engañarme cada día
con aquello de la edad madura
cuando ya la vida ha alcanzado
todo su desarrollo evolutivo…
y se acerca la vejez.
He dicho vejez, escalón que baja,
te acobarda y traumatiza…
y en los tiempos de mesa y diccionario
uno piensa que fue niño querido,
con visas de prodigio del amor
y ascendió por pasos y etapas
con padres deliciosamente humildes
y exageradamente imparables
en la obsesión puesta en mi realización.
Y luego, ya con ascensor subiendo,
colegio y Teresa, Teresa e hijo,
aún un tiempo con padres,
viejitos, en casa, de nido…
Pasos, etapas, escalones, la vida,
con amor… mayormente felizmente.

Escampar la boira...

Tenim la "pota enlaire", i és que portem uns dies de recolliment i escalfor de llar com cal que, tot i ser una glòria per a l'esperit, ara ja reclama una mica d'aire fresc amb bosc i Kuga i, de passada, mar i carretera i manta (ara ja calefacció). I qui em diu a mi que no fem cap a Cal l'Amadeu, que és el centre d'acollida en forma de restaurant més entranyable i ben parit del nostre entorn proper... anomeno així a totes les atraccions de paisatge i cuina que tenim en un radi de màxim una hora. L'Amadeu el tenim a mitja horeta de bona carretera i cotxe que, en un no res, et transporta la il•lusió cap al bon tracte i una millor estada.

Veurem com pinta la cara de bona pinta de tot plegat, perquè sabem què passa quan et deses i et desactives i t'acomodes... acabes fent cada cop menys coses i aleshores et costa engegar la maquineta i aquesta es rovella més del que caldria. L'exemple el tinc en pròpia experiència... un refredat, d'aquells amb tos ximple, m'ha retirat de la bici i les caminades, i jo m'hi he recreat més del compte, però... per l'any nou farem veritat allò de la dita i encetarem de bell nou els propòsits més nobles i sans.

De petit a gran

Infant quan un és dolç, suau, dòcil, mansuet, gens esquerp... un cercador de carícies tendres, d'afalacs de l'àvia, manyagues. Allò que la mare et diu que ets un sucre i fas gràcia a tots, i allò que fas tothom ho entén i ho accepta... Recordo la popularitat que tenia al poble quan et deien que eres de sucre... volien dir que eres una mena de nen consentit que passaves de tot i tothom feia els ulls grossos, dissimulava amb parsimònia la visió del que fem entremaliats i consentits.

No, no dura sempre... portar-te al coll, els nens no paguen, només és un nen... En un no res fem l'estirada amunt, canviem la veu, sumem anys i panys, fem estudis o temps d'escola... Pubertat, adolescent, jove encara protegit, no tan jove menys protegit, adult... Normalment fem allò que ens han fet i tothom té clar que no és un sucre però actua d'un dolç acord al nen... M'encanta allò que diuen que tots portem un nen a dins, em sento marsupial i protector... potser era, sóc, un gran petit. Jo era, sóc, mestre d'escola... de nens.

¿Qué tendrán?

Qué tendrán los ríos y las lluvias,
y el día y los soles de invierno?
Qué tendrán la uva y los caldos
que arrastran y adhieren?
Qué tendrán los cielos azules,
paraguas de mares… azules?
Qué tendrán los bosques de pinos
con pies de tomillo y romero?
Qué tendrá mi Delta del Ebro
que en sus nadas embellece,
en sus pocos enamora eterno,
en sus todos te cautiva siempre?
Qué tendrá la rosa roja
que te olvida los pinchos y te nubla?
Qué tendrán los vientos seguros
que, cual dioses, se llevan las nubes
después de la lluvia de vidas?
Qué tendrán los cantos de los ruiseñores
que acarician los efectos de los sinsabores?
Qué tendrás tú, mi dueña esclava,
que mis brazos procuras,
mis alientos bebes con locura?
Qué tendrás, muchacha preciosa,
que raudo te acudo y, sin llamada,
rendido a tu imán de bendiciones?
Qué tendrás compañera, siempre niña,
que haces del viaje un corto rápido
y de la convivencia un cielo?

Escritores

Escribiendo, con frecuencia, desde sus estados, dando gracia y ritmo, alegría y toques de notas musicales, también ronquera y gravedad y expresivas condiciones de lo profundo. Incluso pueden contar desde la euforia y harán bella y ligera y acompasada cada letra de la tecla. Pueden escribir, también, desde la tristeza que provoca la depresión, y entonces cada letra es un suspiro, un gemido del alma que ha perdido el corazón. Contadores de cuentos sin farsa que nos vuelan para un despertar de príncipes y hadas, y los niños sonríen, y los padres con ellos. Contadores de historias, que no siempre de "la" historia, nos hablan, a veces, al dictado del que manda, del que paga. Es curioso… los niños estudian una historia diferente, según el régimen que manda.

Novelistas que inventan finales con moraleja, con final feliz, otros te dejan pensar, otros se recrean en la crueldad del desamor y la tragedia. Novelistas que inventan nuestros sueños y los amamos como amigos entrañables. Poetas, aquellos que te suben y te extasían, aquellos que transportan sentimientos, transmiten voces del alma despierta. Poética, ciencia que se ocupa del lenguaje poético y, en general, literario. Poeta, un contador de emociones. Escritores de todos los géneros… se nota mucho cuando lo hacen desde el amor, ciencia, estilo y arte a parte.

Posiblemente me dejen

Sufro de la principal pasión del ánimo…
Me gusta mirar con ojos limpios,
descubrir la bondad oculta del entorno.
Me encanta mejorar con los ejemplos.
Tengo ansias de belleza, de verdad…
Me atrevo a decir que sufro de amor,
hermoso sentimiento de sinceridades,
ondulantes, hirientes, extasiantes.
Amor, afecto por el cual, sobretodo,
uno busca el ánimo, el bien, y, además,
le apetece gozarlo con locura...
Y, a veces, hasta sale bien y dura…
un tiempo indefinido, hasta gastarlo,
perderlo, por no valorarlo mientras dura.
Con el tiempo somos cantos rodados,
presencias pulidas por las inclemencias
de las calmas y tempestades del destino.
Me diría enamoradizo, presa fácil,
cuando en realidad siempre he amado lo difícil.
En mí no brilla la herida insalvable,
tampoco voy erguido de pecho constante.
Bendito sufrimiento el amor a todo,
miserable la muerte del afecto,
trágica la ausencia del calor del amor…
Siempre soñé con las ideas claras,
producto del acuerdo mente y corazón,
siempre quise amar en libertad…
Posiblemente me dejen, como regalo final
de una existencia con sombras… y luces.

La vida plena, torna...

Hem dormit, fins ni se sap l'hora que era. Normal, quan per les nits fem les tantes i, a cops, són les quatre de la matinada, com si fóssim jovent de marxa i discoteca. Hem baixat a fer un talladet i veure el dia. El vent ha amainat una mica, però ahir va fer estralls per tot el Tarragonès. Hem dinat a casa, senzill i bé... hamburguesa de Gervasio, vull dir de la seva carnisseria, tomàquet amb bolets, un làctic zero i un cafè al de Walter, vull dir al seu Bar Francolí. Avui no toca migdiada, no quedaria seriós.

La Teresa, la meva santa, vol anar a comprar cafè i alguna cosa pel Pere i la Mar, i jo m'he fet comprendre i he aconseguit no anar de fires. La senyora, un pou de capacitats ella, farà allò que cregui convenient, just i necessari, comptant sempre amb el meu beneplàcit. Aleshores, un altre cop sol a casa... sol i bé, i amb multitud de silencis amics de companyia. En uns moments, el complement, la vida plena torna... com el torró per Nadal. El millor dels silencis pren llum, i es contacta, i es "presencia", i es "visibla"... Sempre cal deixar brillar les nostres llums, encara que només siguin per mostrar dreceres clares, netes, sense embussos per als imans de l'amor...

Amb mi

El Pere ja és a Barcelona, la Teresa descansa.
Sol, una taula amb diccionaris,
House amb veu molt baixa, només em sento.
Estic amb mi, no sento ni la fressa,
aquella dels cucs de seda quan mengen.
Gairebé sense voler els ulls es tanquen
i les històries, primes i llargues com un gànguil,
es posen a l'abast de la inspecció...
Què faig? Com ho faig?... el que faig.
Quin grau de satisfacció experimento?
Com ho hagués pogut fer millor?
Per què no ho vaig fer a temps?
O perquè sí vaig tenir l'encert?
Quina és la línia a seguir? La meva?
House és un geni, jo més aviat no.
House sembla constantment emprenyat,
jo poques vegades i en silenci...
Silencis que regalo callant veritats.
Deia de jove: si no pots dir-li una floreta, calla.
Ara no tant, un es troba amb ell mateix
i veu que la veritat és cada cop menys muda
i es torna menys lacònic i més entusiàstic.
A cops, agraeixes trobar l'espai adient,
a mode de racó de pensar de la canalla,
aquest, però, sense càstig ni condemna.
Una nostàlgia agraïda al passat recent,
un present sense entrebancs, diria,
i un futur sense perdre mai l'esperança.

Me busco

Me busco y a veces me reconozco en los logros,
conquistas de otros en cuyos espejos me reflejo.
No soy Prometeo, aquel encadenado vivo,
quizás mejor un soñador de vuelos cortos,
un idealista, un habitante de las nubes,
un experto en libertad, un blanqueador.
Quizás no sea un genio en interacción
y en la conducta social, a veces,
me callo las esencias de mis valores.
Doy por supuestos los sentidos de todos
y supervaloro siempre el entorno…
¿Cómo estar seguro de algo?
No, no hay nada seguro, dijo un amigo,
es lo único de lo que estoy seguro.
Intenté contar las estrellas,
parecían no ser tantas porque sólo contaba
aquellas con coche, con nube, con viento,
aquellas que me invitan a paseos sociales
donde no veo entre presas inconscientes
y libertades muertas y esperanzas secas.
Me busco entre aires de verdad,
cabalgo inseguro entre la prudencia
y la probable cobardía de los silencios…
Bien, también me busco en los centros,
aquellos por donde habita la razón,
y allí quisiera verme en cada cara.
Una vez, por esos lares de luz libre,
me gustaría encontrarme… conmigo.

Sabor a paz y bien

Cómo cunden los días que saben a gloria…
aquellos de casa y familia con nido.
Cómo brillan los recogimientos compartidos…
y nos procuramos quereres bendecidos.
Cómo nos hamaqueamos con suavidad…
nos mecemos compasadamente bien
los otros a los unos, todos nuestros.
Cómo se silencian los vientos…
y se proclama la calma y la niebla,
y se apaga el frío, cae la nieve.
Cómo se ve de blanco el monte…
por la ventana, y el mar azul cano.
Cómo cantan, sin gritos, las aves…
se llaman, se aman, se anidan.
Cómo se serena el alma en paz…
en la noche callada y espesa de blancos.
Cómo cada casa es un pesebre vivo…
lleno de respetos, caricias, amores.
Cómo de hermoso es cerrar las ventanas…
porque lo que hay que ver y gozar
está dentro del corazón de casa grande.
Cómo brillan las estrellas estos días…
parece no haber luna ni nubes,
luce el Cielo Luz de luces tiernas.
Cómo reinan las cocinas de madre…
y el afecto de las proximidades,
calor de sangre, amor de razón.
Hoy estoy con sabor a paz y bien…

De Nadal a Sant Esteve

És ben certa la dita... les coses, sobretot les bones, passen que no te n'adones. És una mica allò que jo dic de què, molts cops, vivim més la il•lusió i el seu procediment que la pròpia realitat. Hem passat un gran dia de Nadal, amb el Pere i la Teresa. Avui, estem convidats a la "mansión" de la Mar Català, aquí a Tarragona, que sempre és un plaer de convivència i una figura màgica de la cuina sense aigua... substituïda pel vi de Batea i, per ser més exacte, de la bóta del racó del seu pare, al cel sigui. La Teresa ha fet "paracotes" tal i com les feia la seva mare, és a dir, boníssimes, i en portarem unes quantes, també una bossa de mandarines del meu hort... sempre ho especifico i remarco perquè, evidentment, no és el mateix. El Pere també es quedarà a dinar, avui no té tanta pressa i després, en acabar, el deixarem a l'estació.

Fa una ventada espectacular, anit ja se sentia una remor que feia por, semblava un tren de maleses properes arrossegant destrosses variades. De mica en mica, sembla que va amainant. Ara, un cop ha pres els núvols cap a un altre indret, s'imposa, cada cop més i amb més intensitat, un solet encantador, d'aquell que tant agraïm a l'hivern. Per Cap d'Any, si Déu vol, estarem tots junts al Delta, que també és casa nostra... i vostra!

Paracotes

Típiques, bones, sanes i super conegudes per la gent de Deltebre. L'àvia Concepció Bertomeu Callau m'explicava que s'anomenaven així perquè es menjaven entre "cota" i "cota", és a dir, entre jota i jota, que és aquell ball i cant popular, de parelles, de caràcter viu i ritme ternari. Aprofitant l'avinentesa, la senyora m'explicava que era ella qui obria el ball i, aleshores, tothom es movia i començava l'acció... però això és una altra i emocionant història. Ara toca parlar d'aquesta mena de bunyols desiguals, fets de farina, llimona ratllada, sucre, una mica d'anís i sifó. Un cop feta la pasta, es va fregint a la paella tot posant-la a cullerades. Després, s'ensucren per un costat i es mengen, si és possible, tan aviat es refredin una mica. Alguns les fan amb figues seques que lliguen molt bé, d'altres amb rodanxes de plàtan i recorden una mica allò del plàtan fregit amb mel, fins i tot a Ricard Chopo, de Camarles ell i casat amb la meva cosina Conxita Reverté, les fa amb fulles d'una planta que crec que en deia borraines. El cas és que, d'una manera o d'una altra, les "paracotes" són un nexe d'unió familiar, a l'abast de tothom, tot i que no tots tenen la gràcia i mesura adient per a fer-les tan bones. Darrerament, la sogra era l'artista més preuada. Avui, ha debutat la Teresa i, com sempre, millora els orígens. "Paracotes" sona a conversa, diumenge, llar, caliu, hivern... infantesa.

Baile de recuerdos

Hoy me bailan los recuerdos íntimos,
me acarician las sonrisas queridas…
Calor de hogar y de hogares
que a través del tiempo nos gozamos
y hicimos un templo a la felicidad…
Hoy recuerdo las cocinas de mi madre,
que en su humildad era delicia,
y adoro sus ojos luz de abrazo,
su dulce paz, su afán, su sí.
Veo a mi padre a la derecha
de aquella mesa de amor y paz,
con la ilusión de un niño grande.
Mi tío Juan es el invitado, era…,
vive solo, nos queremos del todo.
Entrará cantando un villancico popular:
"Ara ve Nadal, matarem un gall,
I a la tia Pepa n'hi darem un tall".
Siempre nos llevaba un "Dubois"
y un montón de alegrías y albricias.
La sopa cielo de mi madre…
olía que alimenta y sabía a gloria.
Hoy las emociones me lagrimean,
me bailan los recuerdos sencillos,
las palabras calor y verdad.
Hoy no tengo miedos vacíos,
y en mi mesa estarán todos,
y en un sueño casi real y profundo
nos cogeremos las manos como siempre…
Como siempre… me acarician sus sonrisas.

Nadal

Josep i Maria buscaven un lloc on Maria pogués tenir el Nen, però sempre rebien la mateixa resposta: "Si no hi ha cèntims no hi ha hostal". Josep clamava al cel: "Senyor, ja no hi ha caritat, la cobdícia endureix el cor de les ànimes egoistes... Maria, agafa't del braç i seguim en marxa lenta el camí, que Déu mai desempara el pobre que en Ell confia". I, com gairebé sempre, mai se'ns ofega del tot, i prop d'allí, una establia, un pessebre amb menjadora i palla, amb obertures a mode de finestres, i animals de companyia i escalfor. Allí, com sempre, la veritat i la llum... no necessiten cap hotel de cinc estrelles per proclamar-se en totes les vessants. Després, correm-hi tots, alguns darrere una estrella que els guia, d'altres, com els pastors, entre ells Pasqual, els van haver d'avisar: "Pasqual, no t'enfadis que sóc un àngel del Cel que ha vingut per anunciar-te que ha nascut un Redemptor". Cadascú li portava allò que podia, feia una alerta al cor, una intenció real...

Fem, actualitzem, aprofitem el ventador que revifa el foc, a cops apagat, del cor. Gaudim de cada bufada benvinguda... Quants cops tenim l'ànima dormida i esperem el Nadal per ser normals... Fem un Nadal de cada dia, no és tan difícil... és allò de ser honrat, lliure, net, per estimar com cal a tots i totes...

El meu pare em va regalar un hort

El meu pare em va regalar un hort,

i en entrar i treure les cadenes de la porta,
s'observen les inicials "PB" amb lletres negres,
grosses, maques, inequívoques...
En entrar, t'envaeixen mil olors dels arbres estimats,
aquells que saben a pare, a mare,
a sogre, a mi i als meus del tot.
Ara ja no és la flor del taronger,
és l'olor de fulla rompuda i tendra
qui escampa aromes, olors de cítrics,
en ple procés de maduració final.
La mandarina saborosa fa un esclat
i escampa per la boca i l'ambient
tot un perfum de vida que et respira glòries.
I , en alçar el cap, el nesprer, al bell mig de l'hort,
immens, com un paraigua per la resta,
fa de pare protector, fins i tot massa,
i no els deixa arribar el sol.
A mi em recorda la imatge del pare,
i del sogre després, penjant les eines
i la cadira on seien i descansaven
quan la calor apretava i la feina era feta.
Un ginjoler punxenc, de gínjols grans
que són molt bons si estan a punt i a l'hora,
un presseguer que es corca fàcil i ràpid,
unes pomeres de pomes vermelles, passables,
i uns esplèndids magraners, regal de la sogra.
El meu pare, un bon home, em va regalar un hort,
de fruits dolços com el seu cor...

Ilusiones y metas

A veces llegan las mañanas cargadas,
con las ilusiones trabajadas a pulso,
y nos acaban los sueños y esperanzas
con los que vivíamos tan felices…
Gloriosos caminos hacia las metas.
Algunos suelen decir que los éxitos
son de repercusión inferior y de impacto
al esfuerzo y la constancia en el empeño.
Despertar sano y bien, lúcido, seguro,
porque sabes y vas por la vida cierta
y te recreas en la buena sombra
de los árboles que hay en la buena dirección.
Parece ser que quien acaba algo.
Quien consigue un logro, una carrera,
quien consigue ser doctor, sabio,
o perito en cualquiera materia deseada…
cuando ya ha conseguido su delirio,
siente como un vacío y descarga.
Esto ocurre minutos antes de ser consciente
del cambio de responsabilidades…
No, no es lo mismo ir de joven potente,
protegido por todos los amores e ilusiones,
que de docto licenciado en todo,
con la soledad del que marca o crea, juzga,
o, en el peor de los casos, decide…
Ilusión, esperanza, meta, éxito…
Me encantó cuando en las evaluaciones
se tuvieron en cuenta los procedimientos…
en ellos se goza y progresa en el aprendizaje.

Un tastet de Delta amb la Teresa

Quan parlo del Delta vull dir el de l'Ebre, amb tots els meus respectes als altres deltes. Avui ens hem apropat per felicitar el Nadal a la família i, allò que jo dic, respirar essències pures. Aleshores, reparat i nets de conductes pulmonars i altres vies respiratòries, tornem cofois i carregats de mandarines del meu hort, evidentment, per nosaltres i els meus amics del barri.

Hem dinat al bar restaurant Nicanor, tota una garantia a Deltebre, i mentre esperàvem el servei han entrat dues noies, han saludat a uns coneguts i han dit "Venim a fer un mosset", i, com sempre, m'emocionen les "nostres" expressions... aquesta la solia dir sovint el meu sogre, Manolo de Bomba, al cel sigui. I parlant de Bomba, hem anat a conèixer la taverna de la Joana Algueró, El Racó de Bomba, tot queda en família...

De tornada, un viatge plàcid i sense embussos, hem escoltat a l'Alborán cantant en català allò de "Ningú més que tu", què bonic!! També a l'Estrella Morente fent l'intent, l'esforç de cor, per cantar "Vida" d'en Lluís Llach, que també l'acompanyava en algun doblet. Hem passat pel Carrefour i... cap a casa. Estimar el Delta és fàcil i sa. Bon Nadal!!

Estrellas

He subido en una estrella azul,

pese al vértigo de las alturas.

Era un acorazado centelleante

con luces que miran misterios…

Parecen tener motor, las estrellas,

odian a la luna, salen a escondidas,

me transportan, tengo amiga.

Vamos en vuelo sin sueños,

miramos espacios vacíos y solos,

ventanas de almas oscuras,

rincones, pedazos de cielos…

Ha habido lluvia de estrellas fugaces

y parece que cada árbol tiene una,

y cada casa tiene un árbol estrellado.

Hay otras casas sin árbol,

otras construyen pueblos con estrella,

pastores y pesebres, sin árbol.

Mi estrella las saluda y sonríe,

y nos vamos sorteando vientos

como el surfista por las olas.

Mi estrella, que ya no es tan azul,

como el príncipe soñado del cuento,

me lleva por las esperanzas,

por los lares de la gente con fe,

que lucha por lo justo y convive…

Negociamos más lluvias de estrellas

para que pueda verse entre recortes

y se ablanden los corazones egoístas…

Cap de setmana esportiu

Ha marcat el Madrid... i a mi què?, diria un jo qualsevol que de blanc no té ni els calçotets. De totes maneres, no deixo de reconèixer la gran qualitat d'alguna de les seves peces, aconseguides a base de talonari i caprici del seu president, que sembla nedar entre milions.

Però bé, si parlem de futbol, d'aquell que em mou i m'agrada, he vist al Barça guanyant al Getafe (2-5) i, per moments, m'ha recordat aquell equip que quan li marcaven gol deies... no passa res, en farem cinc! Avui hem fet un començament (uns 20 minuts) que semblava que jugaven per telèfon, però després la gent s'ha anat centrant i ha aparegut Pedro, aquell jugador absolutament honrat que ja ho ha aconseguit tot, vull dir quant a títols, i que alguns, sobretot aquells de la premsa canallesca, obliden amb freqüència i han de despertar veient actuacions com la d'avui. "Gràcies Pedro, senyor Rodríguez, ex-Pedrito... sempre t'he admirat perquè ho dónes tot i ets humil i sa". Avui ha fet tres gols de crac, els altres dos, de Cesc.

En handbol, el Barça ha guanyat la Copa Asobal. Estava cantat. Aquest any s'ha format un equip que, almenys per aquí, no té rival i a Europa pot lluitar amb moltes garanties d'èxit. M'agraden els esports, sobretot si participa el Barça... Més que un club!!

Salir del nido

Abuelos, padres, pueblo, nido.
Amigos, vecinos, niños, amor.
Juegos, pactos, roces, vida… rural.
Maestros, escuela, exámenes, entrega.
Bachillerato, Tortosa, éxito, Magisterio.
Principio de vuelo saliendo del nido…
Tarragona, un templo en el Mediterráneo,
nido provisional, en un principio.
Más amigos, más quereres, más…
Otros espacios donde añorar de veras
los orígenes del pueblo que te parió,
Y vas y vuelves entre suspiros,
como aquel del moro en retirada.
Tira la tierra en otras tierras,
y bendices siempre lo amado,
y te vienen los aromas y te suenan…
las voces familiares del afecto sincero.
Y eres constante en el recuerdo
de los espacios donde se plasmaron
los acontecimientos que nos marcaron.
Vienes y vas sin dejar de volver…
Tengo otro nido sin padres,
un tiempo con hijo, siempre,
desde mucho en buena compañía,
que también tubo su nido cerca del mío…
Juntos recordamos y nos vamos de visita,
respiramos... y volvemos.
Un nido siempre es un nido,
sobretodo si está hecho con amor…

Quan passejava pel pati...

Amunt i avall, mirant arreu, al llarg del camp, ara de gespa... preciós. L'impagable companyia del germà Lluís em feia gran, saberut, prudent. Fèiem un parell de dos complementari, tenia la màgia del seny amb llum, vull dir el germà Lluís. Deia, amb la humilitat que el caracteritzava, que jo era qui manava i gaudia dels meus judicis pràctics i de les meves actes para la reflexió: Pere, Pere... en Joan m'ha dir "fill de..." i lo que segueix, i jo l'enviava a la font per netejar-se la boca i ell ho gaudia. "Aniràs al Pere", s'escoltava, i això era una amenaça creïble, tot i que amb cinc minuts i previ demanar perdó i el penediment estaven alliberats en un no res. També els enviàvem al racó de pensar. Si venien ràpid, era mal senyal. Si els vèiem amb voluntat d'arribar a un acord, doncs... els alliberàvem si feien les paus. Quin temps... les nenes que ballen i ens volen ballar les novetats, els futbolers que ho fan a tota fe, i els de bàsquet, i els que xerren... Quan passejava pel pati de l'escola... també era molt feliç!!

No hay sábado sin sol

Hoy no saco las uñas a nadie…
Tengo la gracia y el temple,
el don de la santa paciencia de siempre.
Hoy mis ojos no son naranjas, contemplan,
lo justo, tranquilos, casi esperan, diría,
que todo caiga de maduro, por su propio peso…
Hoy sólo oigo lo que escucho,
aquello fuerte y en riguroso directo.
No, no interpreto posturas ni silencios.
Hoy reina la paz del sábado
y el día despierta tarde y hay pausa.
Navidad se huele, somos buenos,
oficialmente mejorados, sin virus.
En algún momento saldrá el sol y lo verá…
hoy no muerdo mucho, ni araño, ni veo más allá,
ni hablo sin decir, ni escucho…
no hay mucho que escuchar.
Hoy no digo… y hay mucho que decir.
Me diría, recogido en mi hogar,
suavizado entre alientos nobles,
entrañables recuerdos y vivencias...
Me diría… sin furias ni nervios,
que me entrego al sueño feliz,
aquel del que no quiero despertar,
aquel en el que campo libre entre la comprensión.
Hoy estoy feliz y en calma justa.
La libertad es posible y el sentido común también.
No hay sábado sin sol, ni domingo… sin amor.

Catalunya

Som a la terra del bo i millor,

amb mar i muntanya i bona gent,

amb munió de comarques proclamant identitat,

amb llocs màgics d'èxtasi i llum.

Catalunya i els seus pobles, tots,

alguns prop del cel, on Sant Pere,

pels núvols i amb el seu carro d'amor,

passeja pels seus carrers de pau.

D'altres, a la mar i amb riu, i amb bosc,

natura en calma, sempre verda, sempre plena.

Catalunya, nació de ple sabor i gràcia,

acollidora, legal, constant, seriosa...

que riu quan cal i sense hipocresia.

Catalunya, terra d'amics per sempre,

on el cor no es regala fàcil ni arreu, ni barat,

però quan el donem ho fem com cal, de debò i entregats.

Cert que tothom s'estima allò que és "seu",

però és que aquest "meu" és tan digne i veritat,

diferent, de base igual, vital, de boira i sol i sal...

És un "meu" tan ric amb seny,

on l'esforç constant ha fet brollar

vida a la vida i a altres vides.

Tranquils, avui no parlaré del Priorat,

ni de l'escudella o el menjar blanc,

del suquet d'angules, del cap i pota

o del peix de Tarragona,

però Catalunya se sent, s'estima,

només cal tenir bon gust...

Ecos del ayer

No, nunca me imaginé de bombero,
pero los admiraba por su sentido del bien.
No me veía torero, por irracional,
pero el valor y el riesgo existían.
Tampoco ser médico, como el abuelo…
me ganó para la causa galena,
por aquello de la responsabilidad.
No me tiró la abogacía por las causa,
aquellas que obligan a defender a los malos,
también porque parece no tan ciega, la justicia,
y más por esos lares de aquí.
Menos el trabajo en el arroz me encandiló,
por lo duro, entre barros y sudores,
aunque tiene poesía en sus verdores…
Pasé de comercio por aquello cierto
de no entrar al cielo ni en la tierra.
Jugando a guerras mandaba las tropas,
era un jefe aburrido, decían los bélicos.
No me quedé con la técnica hábil
ni con las mecánicas de ingenio.
No entré en las construcciones habitables
ni en despachos de diseños artísticos.
No a la arquitectura por difícil,
por sus sueños sin precios asequibles.
Un día oí, miré, sin que me vieran,
a unos niños hablando de sus cosas,
y me quedé para cuidarlos, con amor…

Marfantes

Estic llegint un llibre de Manuel de Pedrolo, "S'han deixat les claus sota l'estora", i per allà a la plana setanta-sis, parla de l'aldarull de les marfantes. Aquesta paraula m'ha retornat, per moments, a la meva infantesa. Sembla que ho estic veient: el bar del meu oncle Benjamí, diferents grups parlant o jugant a cartes, però en algun racó algú parlava de marfantes... la idea era fer por, i vaja si hi posava ganes, i algun còmplice ho escampava i, al final, d'alguna manera se'n parlava per tot el bar. Contaven que per algunes parts del poble es feien grotesques construccions amb la intenció d'espantar. De més gran he anat comprenent que tot es tractava de facilitar la circulació de lladres en algun robatori o en alguna ocasió de contraban.

Crec recordar, sobretot a l'hivern, que la gent tenia pànic i no gosava sortir gaire de casa a no ser per alguna necessitat, aleshores els delinqüents podien campar sense problemes. Marfantes, coses d'infantesa, quan et fa por la foscor i ets heroi en públic, però no tant quan la mare t'apaga el llum de l'habitació. Infantesa d'ulls exageradament oberts, també la boca i les orelles, per empassar-te tanta informació que, a cops, acabes somiant amb l'home del sac o en marfantes...

Són fines... les gotes

Tot i que són fines, les gotes, plou. A mi m'agrada la pluja, més que el vent i el sol d'agost, sobretot si ho fa amb mesura. Recordo que a la casa del poble, des de la meva habitació i mirant per la finestra, es veia el pati, gran, amb algun arbre i rosers, bonic i llarg i amb un pi, enveja de tots. Quan plovia, i com diria el poeta, la pluja darrera dels vidres proclamava monotonia i alguna gota despistada t'acompanyava tot repicant persianes i ajudant-te en el son agraït i reposat.

És dijous, penúltim dia d'escola. La Teresa, tota una entesa en tecnologies ella, va gravant en vídeo els diferents festivals nadalencs de la seva escola que, en tenir la sala d'actes petita, els han de fer per cicles perquè així els pares hi caben tots. Tenim el Kuga a revisió general abans que acabi l'assegurança a tot risc. De moment ens han deixat un Fiesta que també fa la seva missió i està prou bé. El Pere encara no ha dit res, però bé... s'apropen les diades familiars on els absents es fan presents i els que hi som hi som més a prop. Baixaré una estona, amb una jaqueta impermeable, si no el matí es fa molt llarg, tot i el dia propi de recolliment. Són les onze, nens al pati, cridòria, vida. Faré un tallat i un cop d'ull a l'esbarjo dels nens...

Arròs Molí de Rafelet

El diumenge dia 13, en obrir el Diari de Tarragona... oh, sorpresa!!, m'impacta una imatge del meu avi Rafel Margalef Torta, també del seu fill i padrí meu, Rafel Margalef Bertomeu, i, com no, dels hereus i continuadors de l'empresa familiar, els seus fills Rafel i Teresa Margalef Llauradó. Per cert, jo sóc padrí del germà gran, enginyer ell, que juntament amb la seva germana són les ànimes en la continuació d'allò que era la vida i la il•lusió del seu pare. Arròs del Molí de Rafelet, no caldria dir res més, però si que parlem d'un molí artesà de 1935 i que és l'únic de fusta i pedra, no només del Delta sinó de Catalunya i Espanya.

Si parlem de l'arròs del Molí de Rafelet, hem de dir que no porta conservants, ni colorants, ni abrillantadors que siguin cap obstacle per alterar la seva frescor i naturalitat que manté palesa en tota la producció. Sembla que els germans s'han activat i són constants. La seva capacitat i bondat fan que tot plegat tingui cara de bona pinta i els seus productes ja són reconeguts amb una certa terminologia ecològica, si més no, en tot allò que es fa al molí. La darrera novetat és la recerca d'un arròs ric en midó amb la idea de col•laborar en l'elaboració d'un sake de molta qualitat que es distribuiria per les nostres contrades i també una mica al Japó. Ànim sempre, nois, us convido a no defallir i a fer de la marca Molí de Rafelet un èxit...

Fulles

He passat per la plaça del Bisbe Bonet, davant l'església del Serrallo on hi ha algun restaurant de bon peix, fins i tot car, fins i tot bo. També hi havia un bar on els meus pares solien anar a fer un cafè amb llet... Feien una mica d'intercanvi, taronges per sardines, a ull, per separat, ala bona gent, de bon rotllo, com dirien ara. Sempre, quan passo per aquí, m'ho miro tot amb nostàlgia i simpatia... són records entranyables, inesborrables.

Però bé, avui volia parlar, com faig de vegades, de les fulles, sobretot del plataner, però també de figuera, taronger o qualsevol de la família de les pinàcies, aquelles aciculars agrupades amb fascicles. Darrerament, trobo especialment boniques les del plataner. Destaquen per la seva simetria i textura diferent, color i olor, segons el temps que porten caigudes i a l'indret d'obaga o més o menys airejat o solejat per on aterren.

Avui m'he aturat... l'espectacle era de col•lecció artística seleccionada... una de color cuir amb textura ferma i dibuix perfecte, l'altra encara groguejava i tenia com unes taques negres que l'assemblaven amb la marieta jove, però també perfecta en la talla i harmonia, també unes quantes d'un terrós cruixent i erosionat... Fulles, els arbres respiren per elles. Fulles, oxigenen... són també poesia.

¡Qué bien que vuelven las sonrisas!

Se abrazan las que di y las que no di
entre la niebla oscura del atardecer,
casi no veo el agua vida que apaga incendios,
ni las flores que iluminan el camino…
Siempre hay una luz de bien al sol,
pétalos en el acantilado defensa,
aroma de cielo, lejos del vacío cruel.
Qué bien un despertar con emociones,
con bagaje, con sentido y camino,
qué bien el andar libre y querido.
Me vuelven las sonrisas y amores,
como el mar que atempera las paces,
suaviza inviernos, refresca estíos…
A veces son de oreja a oreja, las sonrisas,
tienen vida, dan respuesta y norte.
Son como los brotes de las orquídeas,
expresiones de belleza que florecerán,
nexos básicos de convivencia sana.
Pero… qué bien ese placer de asentimiento,
qué feliz el regreso y el encuentro,
qué grande y oportuno y necesario
la pérdida del rictus malcarado.
Me vuelven las sonrisas sinceras,
aquellas que son risas educadas,
también sentimientos, gritos que claman,
silencios generosos que perlas regalan.
¡Qué bien que vuelven las sonrisas!
Y te lo cuento y así respondo…
para andar tan bien… entre sonrisas.

Me..., a mí

Me besan los besos que no di
y así quieren salir besando fuerte
para hacerlo con tino y sin prudencia…
Me bailan los pasos que no di
y me acuden los silencios en la música
y me complazco en la petición que no hice…
invado la pista y nos bailamos.
Me cuentan la historia que no escribí,
los días de mi inconsciencia plena,
y me reescribo en épicos pasajes…
Hoy soy el yo que quise mañana,
sigo entre tumbos y vuelos…
Me hablan los poetas a través…
de la belleza natural de los espacios,
las almas trinan en conjunto,
los corazones arden de placer,
y yo me reinvento y regocijo
y me froto en poesía… y vino.
Me sueñan los sueños que no tuve,
lo hacen a mi gusto, a la carta,
por eso no despierto a los que tuve
y hago siesta y noches con las luces.
Me beben los vientos y los vinos,
y ahora los cato en la calma
para beber lo vivido en las tormentas.
Me cantan las sirenas, en su tiempo mudas,
no me engañan pero me regalan eso,
melódicos cantos de sirena dulce…

L'escola, sempre l'escola

Avui he caminat una estona, sol, sota una mena de boira fina, de núvols negres. M'han arreglat la barba, he fet un cafè amb llet i, en sentir la cridòria dels nens de l'escola del Serrallo, m'he apropat. El pati era un esclat de satisfaccions. Els exàmens acabats, les nadales en marxa, festes a tocar, una mica de fred, una pilota, una mirada, un somriure... A l'escola sempre hi ha algú que no voldria vacances, però mai es perd l'esperança en un demà proper. En tocar el timbre, en aquest cas la música del temps, he continuat el passeig cap a la mar. Avui no estava gaire moguda... potser, en veure'm, ha fet alguns salts, però estava en pla bassa d'oli nadalenca i acollidora.

No he passat per La Xarxa, no tocava, i, a la tornada, he passat un altre cop per l'escola. Els pares esperaven la sortida dels nens. Un vol de braços oberts aterraven al refugi de seguretat que representen els pares, també de braços oberts... boniques cares de satisfacció general. S'observa munió multicultural, no tant com a Torreforta, però Déu n'hi do... La música de sortida para, es tanca la porta de l'escola, l'escola... sempre l'escola. A la tarda més... somriures de vida, nens!

Fons i formes

No sé ben bé per què, però no m'agraden les disfresses... només al teatre dels somnis. No, no suporto al projecte d'artista amb vestit i guarniments de consagrat, tampoc aquell tarannà que no correspon, aquelles paraules que no són les seves, ni aquella farsa que arrossega el fàstic de la irrealitat. En diuen aparentar i no sol durar gaire. Tot allò que no crea, sent, estima les seves originalitats i ho mostra amb naturalitat, des de la discreció de la seva dermis neta, doncs això, serà un frau, trist i lamentable.

He estat més de quaranta anys de professor i m'encanten aquells mestres que no anaven d'amic del nen, ni de nen, ni d'ésser superior per les seves llums i solucions. Un mestre sense disfresses que tingui clar que el nen és el subjecte de l'educació i sàpiga ser al seu lloc... és allò que hauria de ser. Vaig veure bé als capellans sense sotana, d'aquells que fora de l'església fan pastoral amb l'exemple, pel carrer o fent un cafè amb el poble... La idea d'avui era parlar una mica d'allò de què l'hàbit no fa el monjo, que certes actituds no són definitòries de l'essència, que no em sembla bé aquell pensar del "som i anem de...". A part d'algun poeta que m'arriba i de la meva fe particular, no acostumo a fer cants a ningú, però avui el faig a la naturalitat noble i decent.

Qui no...

Voldria ser aquella cosa,
aquella que fa créixer, i florir,
i granar allò que fa ploure,
brot i vida, força i realitat, món.
Voldria ser aquell somriure que calma,
aquell que compensa i posa pau...
Qui no voldria ser solució,
llum en la discòrdia i desencís...
Aquell pit coixí que atén i recull,
i repara, i reconforta...
Braços oberts que fan d'ales en vol,
i aterren, i acaronen la llàgrima
del tracte injust, sense pau ni bé.
Qui no voldria cantar sempre bonic
allò que passa i que ho fos,
vull dir... bonic i veritat.
Voldria ser la calor que tempera,
i equilibra i dóna seny, voldria...
Voldria, qui no, ser la referència,
l'aterratge, allò invisible, contable.
Voldria ser la cordura i el sentit
en el factible desenvolupament de les realitats.
Com no, voldria ser aquell que regala,
aquell que dóna i és feliç així.
Voldria ser un jo millorat, i molt,
per fer possible la intenció del bé.
Voldria, voldria... i qui no, fer del jo un altre tu diví...
i, del món, un habitable paradís de pau i bé.

¿Oídas, inventadas?

Supongo que no ligan, pero van a tener la complicidad de la incoherencia...

• Nuestra verdadera vida está en los sueños que tenemos despiertos.
• Estaba más enamorada del matrimonio que de mi. 
• Le puse mi americana en sus suaves hombros y le dije: "Hueles a mi".
• Voy a encontrar la felicidad, será hoy, por muchos hoy que tenga que decir hoy.
• El listón de lo raro lo tengo muy alto.
• Quiero pasar todos los minutos de la noche contigo… y después dormimos soñando en los límites del exceso razonable.
• La felicidad siempre está ahí… sólo tenemos que darnos cuenta.
• Y, después del beso, la nieve entre estrellas luciérnaga y charlatanes silencios.
• Soy mayor, siempre hago buenas observaciones… decía la niña.
• A mi, al contrario que al Tenorio, Don Juan, me escarnecieron las virtudes y burlaron las mujeres.
• Para una tarde con ella, aquella, para un tiempo más largo, la otra, para toda la vida… vamos a ser generosos.
• Feliz aquel hombre feliz, sin camisa, que da calor natural y hace felices a los demás.

Crisi energètica

Temps de Nadal, neix la llum, esclata, aterra la pau i el bé... Deien, diuen a la nostra escola, aquella de La Salle a Reus, que Jesús reviu al nostre cor, i a fi de bé que neix llum com cal a l'habitatge del seny i l'amor. Recordo, no fa tant, els carrers il•luminats, no les penombres d'ara. Penso, com si fos ahir, recent, en aquelles alegries naturals de la vida natural, les extres naturals, les compres "naturals" i a punt, els somriures sincers, la il•lusió aquella que no semblava reviure, només despertava amb nova intensitat.

"Crisi" de valors en general, repeteixo, en la penombra trista, tot i que som en el temps oficial, vull dir per ser bo i fer bona cara. Però... quin encert allò que diuen que la cara és l'espill de l'ànima. Quanta rialla forçada que no amaga l'estat de l'ànima i el del cor... Tots dos que en "un" foren delícia, en ser retallats en moral i plens d'escarni generós, són víctimes en pena grossa. Crisi energètica, crisi total de valors. Cal deixar brillar la llum del cor...

Oficialmente buenos

Parece que hay tiempos puntuales
donde nuestros procederes diarios
conllevan valores de integridad…
Se nos acerca el tiempo navideño,
llueven sonrisas y paces por doquier
y los buenos deseos cabalgan de nuevo.

La bondad se ha desbocado en deseos,
todo el mundo quiere parecerlo
y hasta da proximidad y afecto,
y participa en el reparto de cielos
y es receptor de los amores circundantes…

Dicen, parece probable, seguro para muchos,
que cada cierto tiempo, en diciembre,
un día 25 estalla la paz y nace la luz,
y nos miramos y nos recogemos los unos a los otros,
y queremos ser unos, diferentes en bien,
grupos uno, mejorados, mejorables…

Parece ser que, en muchos casos,
al día siguiente ja no toca,
volvemos a la farsa y al orgullo
y nos dedicamos al triple deporte
de comercializar la vulnerable dignidad.

Es en el entierro donde se elogia al muerto,
o en una boda cuando se calla para siempre.
No seré yo quien juzgue las buenas obras,
no seré, por supuesto, quien juzgue nada,
pero brindo por cada lunes y días del año,
por vivirlos repletos de Navidad…

Cap de setmana

Som a casa, en pau i bé. Anit vam anar a la presentació d'un llibre que, sobre la història de Gandesa, ha escrit l'Anton Monner i Estopinyà, tot un personatge, cordial i entranyable, que es va emocionar durant l'acte, tot i mostrar unes paraules de presentació i agraïment d'autèntic mestre. A la sortida, vam passar pel Tiberi i vam sopar una mica de cuina catalana. Després, tot i el fred que feia, vam baixar caminant fins a casa.

Avui pensem anar a veure un supermercat nou que ha inaugurat aquí al costat de casa i que, si està en preus raonables, podem anar caminant y, en cas de necessitar fer-ho en cotxe, també tenen un bon aparcament. No sé ben bé què dinarem, però ahir vam comprar un pollastre de corral que ofereix mil solucions i la Teresa, com sempre, trobarà la més adient. Els joves no vindran. La Teresa acabarà d'enllestir les notes i jo l'animaré perquè ja fa un parell d'anys que no en faig (quin descans!!).

Total que serà un cap de setmana tranquil i a casa, en pau, amb Barça i Teresa. Crec que hi ha un Barça - Villarreal que pot estar força bé ja que aquests darrers solen fer també molt bon futbol. L'Espanyol juga demà diumenge, a les dotze del migdia, el Madrid a Pamplona... i a mi què?

Si te dicen que caí

Si te dicen que caí saliendo de los sueños,
de aquellos de Morfeo, entre sábanas blancas,
de olor más que limpio, a rosas…
Si te dicen que caí en los brazos
de la codicia, y otras -dicias,
estado que siempre endurecen mucho
el corazón de las almas egoístas…
Si te hablan de mi, aunque sea bien…
Si alguien te cuenta que me han visto
detrás del tercer vaso de lo mismo,
entre silencios de ojos tristes y apagados…
Si, por una de esas casualidades,
que la vida te brinda porque sí,
me ves sin que te vea, ciego,
y te espanta mi lamentable aspecto…
No, no me salgas ni me pares,
ni me digas, ni me oigas, ni me llores.
Piensa, si quieres, que un día,
unos cuantos de aquellos del pasado,
fuimos "nuestros", parecía, se palpaba,
se soñaba, como sueña la sonrisa con la risa
y ésta con la verdad…
Como ves y te soplan, es cierto, caí,
sin soluciones, añadiendo problemas
en cada vía de supuesto escape…
Sólo el recuerdo de lo que fui,
de lo que perdí en mis desdichas,
me entienden el merecido hoy cruel.
Pero tú vive, mereces aquel yo que soñabas…

Hoy me siento... como bien

José María García, periodista, rey de la noche deportiva, solía decir que el halago debilita, pero uno tiene claro que la carne es flaca y a todos nos gusta que nos debiliten con flores. Hoy me siento como bien… me han dicho y me han llegado buenos decires, palabras música, regalo para oídos finos y agradecidos como el mío, un suponer. Me han dicho que mi barba tiene grises de ensueño, por no hablar de que otra más osada mentaba las sienes plateadas del famoso tango. Y yo pensaba… y si fuera alto sería irresistible, como dijeron otras voces en mi juventud cercana.

Ahora que, como diría un amigo, somos catedrales bien conservadas, hay algunos que se leen mis cosas, y me cuentan que lo ven espontáneo, repentino, diáfano, incluso a veces original, cuando yo sólo miro y pongo y plasmo lo que veo y, a veces, lo tiño de hermosura, el hecho, que no mi palabra justa y atinada para la belleza poética. Hoy me han dicho que salga y que vea, y que lo ponga al natural en el teclado cómplice… Hoy, mi poeta actual referencia, Don Antonio Pérez, ha entrado en mi blog y dice que lo hará más veces, que lo encuentra interesante. El halago debilita… Hoy estoy muy débil…

Una setmana ximple

No he sortit cap dia... la bici, trista i sola com l'escola a l'estiu, i allò del caminar pel bosc és una bonica pensada. Tot va començar amb un refredat d'aquells que tens de tot menys febre i que, després de parar-li els peus com cal, m'ha quedat una tos que no hi ha manera d'aturar del tot. Diuen que és un mecanisme de defensa... doncs que em deixin d'atacar, que ja toca. La setmana que ve aniré a la meva doctora, no sigui que agafi una bronquitis o alguna cosa rara...

És divendres, bon dia, són les onze. Al final, he pogut dormir bé... unes hores al sofà i la resta, de les set fins ara, al llit. És molt estrany però em sap greu, ja que la Teresa l'endemà té classe. Dinem a casa... hem quedat en què compraré un parell d'hamburgueses de confiança, d'aquí al de Gervasio, i una amanida de tomàquet i ceba tendra, uns làctic zero... i a córrer la vora.

Aquest cap de setmana intentaré fer la meva felicitació de Nadal per a tots els meus estimats, família i amics. Pot estar bé, serà un temps per buscar boniques paraules veritat per desitjar pau i bé a tothom, no només per ara sinó també per l'esdevenir futur. Bé, vaig cap a la dutxa i, després, a circular per la vida...

¡Cómo no!

Me gusta algún tiempito con la juventud
porque te empapas de vitalidad
y recibes acelerados prontos espontáneos
y bajas los ojos con asentimiento y concesión.
Me gusta no ejercer de profesor,
aquel leído e ilustrado infalible
que les aleja de su libre proceder.
Me sobra la barba blanca con gafas
que me disfraza de sabio docto
y me hace referencia y solución.
Me gustaba más el paseo por el patio,
cual Diógenes buscando un hombre…
creo que decía… en el ágora.
Un paseo de ojos y escuchas
y siempre aprendiendo del niño,
del adolescente y los mayores de arriba.
Juegan con fe, hablan de sus cosas…
y los observas poner el pié en el juego,
y en sus cosas de primeros amores,
todo aquello de los muros infranqueables…
La rubita de la peca, dulce del todo,
será mi eterna llama viva…
El moreno de ojazos de segundo es mi meta…
Y mientras, el chulito mete un triple y saca pecho,
y el líder futbolero mejora la zurda,
y unas niñas bailan al son de un rock de transistor…
Me gustan… te empapas de vitalidad
y te regresan a la inocencia, pero también a la fe…

Anem fent i criant pèl

He dormit fins les deu. Anit no podia dormir... el darrer cafè al de Walter sobrava, i activa la tos nerviosa d'exfumador engripat, no pas per la cloenda èpica del dinar, però sí per conciliar el son com cal. No he anat a la grangeta, he anat directament a La Xarxa on m'he trobat amb el Fernando. L'Antonio fa un parell de dies que està desaparegut... deu fer les rutes habituals, és l'únic que segueix, com cal, les activitats saludables proposades.

La Teresa surt a les dues. Toquen cigrons amb acompanyament adient. Avui no s'han cremat i fan cara de bona pinta. Els farem els honors... tot un clàssic amb fibra de llegum i morro... de porc. A Cornudella vam comprar un negre, així... una mica guerrer i de lluita aferrissada, que pot anar bé pel llegum potent i bo.

Demà, divendres i una altra setmana al pot. Nadal a tocar. Els "profes" fan notes i els polítics venen somnis que les realitats neguen. La vida continua, l'esperança de llibertat s'instal•la, un país normal és possible... Difícil creure a l'inepte que extorsiona, quan a un li costa allò tan fàcil del seny de propietat, justícia i democràcia no comprada.

Hoy sí...

Hoy me toca y puedo y quiero...

me toca hablarles de mis vicios contables,

de mi mar cercano que se vuelve bravío

con el viento de Levante y presume erguido

entre altas crestas cual pecho fuera del orgullo vano…

Es mar llena, mar de fondo

dicen los técnicos de aguas saladas.

Quién te ha visto río grande…

quieres parecer gigante y chocas

con las rocas de la costa, potente,

salpicas la calle, te pones de foto.

Eres hasta bello en tu expresión…

la gente, poca gente, te contempla.

Algunos, los que venimos a soñar,

te vemos sólido y prepotente, despierto,

con aires de Cantábrico, siendo único,

mi mar de paz, Mediterráneo…

Tienes bosque con Puente… del Diablo,

de verdes pálidos y hojas caídas.

El invierno te puede, ya no hueles

a aromas finos como las sonrisas

y te revistes de moho y sabes orgánico,

y por los tramos de sombra húmeda,

alguna seta da señal de vida.

Mis vicios de amor: el mar i el bosque…

En invierno se deshacen los paseos…

son refugio y paz, reflexión…

Escola Torreforta

La Teresa és mestra d'aquesta santa casa. Avui he anat a esperar-la a la sortida, a la una. He arribat una mica abans, amb premeditació i coneixement de la panoràmica habitual. Espectacle multicultural, exposició de temple i caràcter, vestuari, color i múltiples nacionalitats. He fet un tomb pels grups i he observat les evidències on, d'alguna forma, no som tan diferents... Una família de l'est, d'aquelles que semblen parlar xisclant, esperen emocionats la sortida del rosset de pèl de tatxa, que obre els braços i es llença a la felicitat de l'amor. Un senyor amb una gran bata marroquina espera el nét i parla amb l'àvia de mocador adient... el nen, quan surt, els diu "bona tarda, avis" i ells l'abracen, com fem aquí i pertot on hi ha amor. Més enllà, un grup de senyores de color, vestides de crit i al seu gust, i els nens que arriben són aquells d'ulls grossos que, a l'ombra, mostren l'avidesa del creixement i l'estima. Destacar la bellesa marroquina, sempre sense mostrar les formes, però mostrant expressions d'una bellesa natural per a la imaginació. En mig de tot això, la meva admiració, el meu respecte i aplaudiment al bon fer d'aquesta casa, davant de tanta diversitat. Són genials!!