Poeta... des del teu estat emocional

M'agradaria tenir l'art d'expressar dels poetes, sobretot aquells que, a més del domini útil de determinades normes mètriques, plasmen els seus sentiments, víctimes dels seus estats anímics. Ens passen coses, o fem que les coses passin, i tenim estats depressius o d'eufòria, i tot això és conseqüència de l'esdevenir de les causes que ens alteren les emocions. De jovenet, la mirada dolça de la rosa, la complicitat d'aquella que volia ser líder i ho era amb les meves llanternes que sempre deixava al seu abast, la fe amb els companys amics, els professors, l'àvia, els pares, el Barça, el cotxe...

De més gran, la feina vocacional amb nens com a subjecte de tot allò net de l'educació. La Teresa, una bondat intel•ligent, amb ragets de prudència, de modèstia, de silencis, de pau... Un fill, una entrega total, varietat d'amor única. Una jubilació, nous companys, amics, caminades, bici, xerrades... sense malícia. Bé, sembla que me'n vaig per altres camins, quan la idea era comentar l'expressivitat del poeta, tot depenent de l'època de la seva vida que està vivint i, també, del seu estat emocional, tant si està a la cresta de l'onada com pels cims de la millor depressió. Amb uns vins i des de la pau... es respira poesia. El poeta plasma els estats d'ànim en formes de bellesa.