Pel riu al Pont del Diable

Parlem del Francolí, de Tarragona, de la caminada diferent, aromàtica, amb molt de jubilat i molt de jovent, amb el riu ple d'aigua, bé... una mica, i amb la primera sorpresa del dia: quatre ànecs, com a escapats del Delta, volaven amunt i avall, per allò de què els veiéssim bé, amb el seu cap ben estirat i les ales en moviment. Cinc minuts de descans i camí, camí on ja es veuen excrements de conills, que per aquí n'hi ha molts.

Passant per sota la carretera de Valls, arribem al Pont del Diable. Bosc i història i bellesa ben conservada... el toquem, el reverenciem, l'admirem. Després, una volteta pels seus interiors, avui no massa llarga però maca. Hem arribat fins al Mas de l'Àngel que, al contrari del Pont, fa pena. Hem passat pels records dels Puig i Valls, entre romer florit de qui, per cert, diuen que el seu aroma aguditza la memòria. A la tornada, una garsa blanca i maca i algun vol de gavines del Serrallo ens anunciaven la proximitat del mar. Han estat uns dotze quilòmetres, prou bé. Demà descansaré i estaré amb la Teresa. Està de baixa... té una tendinitis de cavall!