Ell sempre havia estat generós, galant, atent al més mínim detall, positiu. Li apartava la cadira per seure bé, li servia el refresc i feia un picar de gots per l'evolució positiva del present. L'ajudava a posar-se l'abric, li obria la porta i la feia passar primer. I, en seure a la terrassa, ell sempre es posava de cara la porta... no fos cas que no se n'adonés de l'arribada d'algú amb no massa bones intencions. Ell no sabia què dir, ni con dir-ho... les seves expressions, de cor i boca, cada cop eren més simfòniques, com de música de corda profunda, d'un allegro parc i poc vibrant. Ella tenia dies de tota mena y llum. De vegades, acceptava les atencions totals d'un cor enamorat que es desfeia sa. D'altres, li feia veure que no s'acostumava... per acabar produint un efecte tot contrari a allò que es volia demostrar. Un dia, quan l'hivern refreda amb ganes, ella li va confessar que estimava un altre, tot llençant-li aquell tret que tant mal fa: mai t'oblidaré, com amic. Ell que sempre parlava des del cor, aquest cop no va dir res, la veu no va sortir, no va arribar, es va ofegar. L'amor, a cops se'n va i torna amb una altra opció. En aquest cas, tots dos van refer molt bé la seva vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada