Ha perdut el Barça

Ha perdut el Barça, i jo... sense problemes. Sembla que fer-se gran t'ajuda a créixer i a diferenciar allò fonamental d'allò que és complementari. Recordo que de jove, en temps de Franco, el nostre dictador d'exposició on les coses es feien per reial decret, sense rei, quan el Barça perdia, i això era sovint, m'entrava la "depre", un pèl agressiva, sobretot quan els àrbitres del règim feien de les seves... En aquells temps, tot era en blanc i negre, i mai no podria explicar de forma més gràfica. Després de gairebé uns catorze anys d'anar fent figa, he pogut conèixer l'època d'en Pep Guardiola amb el Tito Vilanova, amb els quals hem gaudit d'un futbol espectacle on, a més, s'ha guanyat tot, sent objectiu, punt de mira i admiració de tots els clubs punters d'arreu del món.

Aquest Barça actual, de la mà del Tata (sembla bona gent), encara té reflexes d'aquell i alguns moments són realment brillants, però... a alguns els comença a pesar aquests deu anys que porten d'elit i, aleshores, la manca d'alçada significativa es fa més palesa. Avui, alguns jugadors clau no han estat ni al seu nivell més mínim. Després de mitja hora prou bona, l'equip ha desaparegut i ha deixat clar que aquell plus de gràcia i mestria, avui no hi era. Un Messi fatal, un Valdés dubtós i la resta, poc engreixada, ho han fet possible...