Poesia amb tu

Voldria fer un poema, més que en vers, en poesia,

perquè aleshores sortiries tu i el cant seria ple.

Parlaríem de la bellesa interior i el sentit comú,

de la ciència i la tècnica, la pau i la bondat.

Poesia amb tu i els teus silencies musicals,

acords que omplen els meus espais de pau.

Estaria bé de saber-ne més i estar inspirat

per dir-te allò que sovint dono a entendre,

però mai trobo la paraula que faci justícia,

la frase nítida, el verb adient, el to precís,

per què la veritat viatgi còmoda i real

i t'arribi, com un míssil, a l'ànima

i el cor s'emocioni d'harmonies blaves.

I per què no... fer un esment als ulls,

aquells de la mirada tèbia i tendra,

mirada de nena, sempre neta, penetrant,

responent dubtes amb llums encesos,

ulls de conversa pels seus boscos interiors

on, a més del banc i el rossinyol,

hi som tots dos i la resta de la Natura.

Una boca absent d'improperis, tot dibuix,

que acarona l'onada negra dels cabells.

Un pas de melodia, un gest natural,

un procedir espontani, una activitat madura,

tot a cavall d'una noblesa i un art

que ni la pluja esborra les petjades del seu camí.

Poesia amb tu, encara que sigui sense vers.

Com diria l'amic Becquer, tu ets poesia...