divendres, 28 de febrer del 2014

Cap a Girona

Amb el somriure fresc i l'esperit jove de cama enlaire, ens hem llevat i cap al Kuga, que ens esperava content i a punt, amb la revisió i una bona rentada de cara recent. Tots plegats, ens hem arribat al Carrefour on hem posat benzina i hem esmorzat una mica. I cap a Girona, bé, primer fins a Lloret de Mar, una espècie de Salou però amb el seu encant particular. Hem fet un tomb pels interior, destacant un edifici d'art modernista català contemporani, ja del segle XX, a qui li hem fet algunes fotos.

Després de mirar algunes opcions, hem dinat al restaurant Can Tarradas on, tot i ser a la costa, ens ha vingut de gust una graellada de carn, a compartir, i uns entrants de pernil i formatge. Ha estat bé... s'havia fet tard, teníem gana, hi havia un Enate del Somontano i, ja se sap, aquests manyets, a més de simpàtics, també fan bon vi.

De Lloret a Girona hi ha uns quaranta minuts, sense problemes. El GPS és un savi i la Teresa el seu profeta... així que ja som a l'hotel URH**** de Girona. Té cara de bona pinta, modern, gran d'espai, amb bon escriptori per a dos, amb endolls suficients, wifi a l'habitació, etc. Tenim cobert també l'esmorzar, per allò de sortir ja lliure per tombar i, si ens convé, té restaurant, La Sargantana, que sembla estar a l'alçada d'aquest bon invent. Demà anirem a veure alguns pobles de la costa i diumenge ens dedicarem a veure la part antiga de Girona: muralles, catedral, call jueu...

dijous, 27 de febrer del 2014

Quién fuera un poeta...

¿Por quién bebe los vientos el poeta?
¿Por qué se pierde por los pliegos, entre los surcos curvilíneos y incipientes de una desgarbada con ángel gracioso?
¿Por qué el poeta busca por los acantilados la flor osada e intocable cuya belleza emerge solitaria entre los ecos vacíos de las profundidades donde anidan los duendes?
¿Por qué la dulzura tiene su oda y el poeta la pinta y la describe, y la reza y la expone, y la llora con las teclas?
¿Por qué adoro los rocíos primeros, los que parecen cristalinos de verdes, los que tiñen la hierba de perlas aguadas?
¿Por qué el poeta sueña con un cielo paraguas que cobija formas que son ansias y anhelos?
El poeta plasma los andares crujientes, las decires espontáneos, los silencios, los misterios, los sueños y toda, toda, la sinrazón del amor…
¿Por qué el poeta habla de la ausencia, del vacío, del orgullo, de la pena…?
Y a veces, y en queriendo, se recrea en el sí de los ojos lindamente caídos…
Sí, sí, el poeta se recrea en los suspiros de los árboles, que son cielos de a mano y habitáculos de paz de los senderos…
El poeta ama la vida con sus formas, quizá no tanto lo que hacemos con ella.
El poeta… ¡quién fuera un poeta!

Passeig de luxe per vora mar

He sortit del llit per caminar pel fred, si més no al matí, cinc graus d'hivern, de nas gelat i orella encarcarada. Després, en un no res, la cosa canvia... allà, entre núvols, l'astre rei regna, el vent s'atura i la roba et sobra. Els bessons es van carregant una mica i, al Miracle, un descans reparador, un banc de cara al mar, vaixells... Avui el mar està com una bassa d'oli, la remor és quasi inaudible, calma. Un petrolier està descarregant, ancorat. Els vianants, més o menys jubilats, passen a bon pas i es creixen cofois.

Pròxima parada, la platja de l'Arrabassada, més reposició de repòs, ara de genolls, també de turmells, els Aquil•les, els talons... i els dits extrems dels peus. Cinc minuts, tot parlant de... avui li ha tocat a les pilotes de goma i als gasos que fan plorar, a més de matar a l'indefens que volia viure tot i arribant a la costa. Sembla que la Comunitat Europea no traga i que s'haurà d'explicar allò que no en té massa... vull dir d'explicació. Però bé, passeig de luxe per vora mar, un vinet a La Xarxa i un matí feliç i bé. Demà, si Déu vol, cap a Girona i voltants...

dimecres, 26 de febrer del 2014

Un riu en pau

Un banc, un riu, un pescador... fumen, com abans, ara ja no tant. El jove del banc mira extasiat, el riu fa un meandre, i una moto aquàtica fa filigranes damunt l'aigua... malament, em sona a taca, intrús de la Natura. El pescador és tan lent que es lia una cigarreta i prepara l'esquer amb parsimònia... sembla haver arrencat per a tot el dia, tira la canya, el fil a uns cinc metres. Fa la pinta de no saber pescar massa, té un llibre, una cerveseta, una nevereta. El seu cotxe és com una mena d'habitació, dels que fan la pau i no la guerra, amb floreta inclosa, com està manat.

Més enllà, més canyes y més bancs... i un pensa: m'han urbanitzat el vora riu, els cotxes passen propers fins al final, com no, un carril bici, uns miradors. En tenen cura o ho han descurat tot. Una barca porta nens d'excursió, una altra més gran turistes rossos i els que remen i les motos i... per acabar-ho d'adobar, silurs, regal dels alemanys... el riu n'és ple, alguns et passejarien per tot el Delta. Un riu, unes canyes, uns xops, un vol d'ocells, un riu en
pau...

El bosque hace el resto

 

La lluvia me borra lo andado, lluvia sin trueno ni luces, pacífica… 
buena agua que enamora los entornos y los crece y los amoza y los brota.
Renace la vida de los caracoles, se muestran en sus carreras lentas.
La caña reverdece en sus ojales, suena a río y el río a agua
y el agua a vida, naciente, activa.
Los espárragos muestran su elegancia y las tortillas bailan de contento,
como las plantas que los albergan y los nativos que los comemos gustosos.
El romero florece aromático y ufano, se sabe importante, querido, 
las finas gotas lo transmiten, se entrega…
El sonido es cada vez más tenue, parece que la vida sólo es vegetal.
La fauna que acompasa los aromas, y lo hace con exquisitos trinos,
ha desaparecido en sus refugios.
Pronto, cuando la lluvia haya alimentado el bosque
y el sol con brisa suave se presencie, se desanidarán los pájaros cantores,
y las ardillas volaran por los pinos, y los conejos bajarán al río
y el bosque se activará en plenitud, y entonces, bella poeta,
te cojo de la mano y nos andamos los senderos… el bosque hace el resto.

Paco de Lucía

Ingenio en las manos, portento, habilidad, ritmo, gracia, sentido…
Lamentos de gloria y sentimiento, notas de ensueño acariciando oídos.
Besos de vuelos suaves y dulces por los amaneceres con caricia…
Hilos de seda del alma generosa, música de penumbra y de sol.
La magia del arte, la proclama, aquella sin grito y sin mancha.
Lamentos de guitarra y éxtasis, con más forma de mujer que nunca.
Manos que te vician y te extraen sublimes notas de placer.
Paco de Lucía, un placer, una existencia, un regalo, una bendición de paz.
Tu eres música, tu eres poesía, la poesía del talento musical…
Arte, concierto de Aranjuez, o conciertos de concentraciones exquisitas.
Cuántas veces me he estremecido, cuántas veces me has llevado fácil, 
en volandas, a cabalgar por tus ritmos, cuántas veces he escuchado tus suspiros.
Cuántas veces, cuántas gentes, cuántos mundos, han soñado contigo en lo posible.
Cuántas veces han volado por los cirros felices, cuántas nos has llegado y tocado…
Cuántas veces, entre dos aguas, nos colaste tu mejor esencia.
Gracias de corazón… ¡descansa en paz!



dimarts, 25 de febrer del 2014

Faig un munt de coses...

Un sudokus que no surt, l'altre sí, pujo de nivell, millor el sis que el cinc. Passo a l'escacs, guanyo, genial, bo, bé. Complex de geni, pujo el nivell, perdo, aterrada, límits, fora tableta, quadern. Un poema... bé, una pretensió semblant on és important allò quotidià, un llibre, un cafè, un despertar amb somriure net, un got de llet, tot desnatat i fresc i a punt. Dormo sense programa ni horari, tot i que els cafès passen factura i fan... l'horari. Un diari, un mòbil, una bici, uns amics... anem, venim, parlem, no tenim problemes, caminem, esmorzem i arreglem el món mundial i ho fem des del moviment de cada matí.

Tot és important, un aprenentatge sense fi on del lloc menys esperat surt una llum. Quan tens temps, te n'adones de moltes coses, del valor i riquesa de les insignificances, d'allò que forma part del decorat habitual però que mai havies trobat el valor real. Col•lecciono taps de suro, llegeixo (ara, Victus... porto dues-centes planes, ja és a Barcelona), faig migdiada, anem al Delta, caminem per la ciutat amb la Teresa, i pel bosc i el riu amb els meus bons amics del barri. Miro la mar sovint, vaig escrivint coses. Tinc una mena de pau interior que em mou... Faig un munt de coses... de jubilat total!!

Ilusiones y esperanzas


No sé por qué me circulan, entre sonrisas, las ilusiones y las esperanzas de los logros. Aquel equipo de menos potencial aparente que un día le entra todo y vence poderoso. La afición hace la ola y explota de placer, se nota la falta de costumbre, se extasía… Y, con la victoria, a soñar, vamos hacia arriba, y a instalarse en aquella esperanza que llena y que nunca perdimos en las vacas flacas. He puesto este ejemplo futbolista que domino, pero me recreo en las ilusiones y esperanzas. Qué sería una vida sin objetivos viables, donde la constancia en el esfuerzo diario nos mantiene en la actividad positiva y firme… Siempre pienso que es un estado de felicidad, lo es toda esperanza ilusionada y consciente… quiero decir, sin ser utópica, por supuesto.

Hay quien piensa que le puede tocar el gordo sin comprar el décimo, o estudiantes que pretenden aprobar sin estudiar ni pizca. Siempre hay ilusos que sueñan tortillas, pero a mi me emocionan los ojos brillantes de la niña correspondida, del chico bueno que, en edad de merecer, merece luz. Me siguen embelleciendo los espíritus, las aspiraciones nobles, los esfuerzos firmes, el que ahorra para el nido, el que estudia, el que crea, el que rinde, el que sueña feliz. Uno es feliz con la esperanza de crear adeptos ilusionados. ¿Nos tomamos unas sonrisas con un vino?

dilluns, 24 de febrer del 2014

Hem fet bici

Feia gairebé tres mesos que no agafàvem la bici i en teníem ganes. Ara, tots tres tenim bicis com cal, com correspon a un jubilat sobirà, eixerit i de cama lleugera. Fernando avui tenia una analítica, prèvia revisió de xapa i pintura, i hem anat l'Antonio i jo. En un principi, semblava que no havíem anat mai en bicicleta i ens feia mal tot... l'Antonio es queixava dels peus i jo dels engonals però, de mica en mica, hem anat entrant en joc i hem acabat fent els 33 km i escaig que fèiem sempre.

La meva bici és nova, li vaig treure la pols, la vaig engreixar una mica, si més no amb aquell tres per cinc que tot ho cura i regenera i la posa a mil de gràcia i temple... i només diu "pedala'm que vaig on vulguis i a tope". Hem fet el camí de costa habitual i hem vist els de sempre, més algun jove sense feina i alguna parella de seixantens agafats de la mà, que sempre és una bona imatge de tendresa i cordialitat. Curiosament, anant en bici no em fan mal els bessons com quan camino, i si no fa vent i no t'ho emprens com si fos una cursa resulta molt agradable, tot prenent consciència d'exercici fent passeig, conversa i contemplació de vora mar de port, amb vaixells de tota mena i mida, i la mar amiga de testimoni fidel i encantador. Demà més, suposo que millor amb la pràctica d'avui. Hem fet bici, ja era hora, en teníem ganes...

Vinos, cuerpos y café

Nunca he sido un bebedor empedernido, de aquellos que se despersonalizan y evaden buscando qué hay en el más allá más lejos para ponerse, eso, lejos de la realidad. De todas formas, me gustan los vinos con cuerpo, aquellos que no sólo acompañan, que también, sino que son en sí un placer que exalta y hace que las armonías comensales tengan un solo de violín que homenajea toda la realidad de una buena mesa. Vino, compañero inseparable del café, principio y fin de una buena comida. Cuántas veces el vino no está a la altura y las viandas pierden su encanto y empobrecen… Cuántas veces el café está aguado, demasiadas… tu ya puedes decir corto, ni por esas, y el final, pues no es feliz, no.

Por los Sanfermines de Pamplona, fiestas felices donde las haya, parece que los saltos y las risas y las manchas de los vinos en sus camisas blancas y pañuelos rojos, son condiciones sin las cuales las mozas norteñas no les comparten ni risas ni afectos. Pues bien, de acuerdo, me gustan, cómo no, los cuerpos con vino, en su justa medida, con generosidad prudente y alegría. Habría que hermanar Brasil con el Priorat y el Montsant… la gente sería más feliz.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Diumenge de Tata i casa

Ahir, el Tata me la va pegar, i el Barça va perdre mitja lliga. Ara ja tenim a la caverna eufòrica i "en España empieza a amanecer". Al meu mode de veure, va demostrar que encara no té nivell Barça i, en el moment d'anar tancant les esperances dels rivals, els obre les portes de bat a bat. Però com pot fer sis o set canvis? Com pot desfer, d'un dia per a l'altre, un equip que la toca com els àngels, que domina la possessió i, encara que no fa massa gols, crea un munt d'ocasions? Com pot no reaccionar a temps quan tothom veu que estàs perdent el partit? Tu has de treure el millor equip, guanyar el partit i, al final, si és necessari, poses l'autobús, però no es pot regalar el partit d'aquesta manera.

Em sap greu ser tan dur amb el Tata, perquè em sembla bona persona i té un caràcter melós i dialogant, però aquest cop ha ignorat aquella norma elemental que parla de no tocar allò que funciona i que, a més, et va funcionar contra aquest mateix rival. Bé, uns dies sense futbol Barça, ni diaris, i a esperar el proper partit. És diumenge, son a casa. Ahir vam ser al Delta i vam dinar al Restaurant Olmos: un arròs molt bo i un menjar blanc genial. Bon tracte i una vista del riu Ebre preciosa. Són les onze, baixarem a fer el talladet i, si veig els companys, els donaré una bossa de taronges. Demà, si fa bo, és possible que féssim bici...

Los vuelos altos

Pasear por las cumbres donde anidan las tormentas,
patria de las borrascas y los truenos miedo.
Relámpagos que intimidan, vientos atroces,
como defensores de los cielos cercanos de paz.
Espacio cama de las pretensiones y los orgullos,
como vuelo alto, de baja estirpe y peor linaje.
Habitáculos de calles oscuras sin árboles
donde sólo reina la maleza y la malicia.
Arbustos con pincho, sin hojas ni flores,
con grito, sin alma, ni sol.
Pájaros de mal agüero, presagio nefasto
de los malos rumbos y peores pasos.
Tierra sin sueños, ni poetas, ni consuelo,
un mundo de altas torpezas y maldades.
Un lugar sin bosque, ni río, ni mar,
donde duerme el frío de los sentimientos
y sacan la cabeza las almas egoístas.
Todos van, entre cúspides de prepotencia,
hacia la cima de las vanidades
que, en cordilleras de penas y delitos muerte,
anclan sus malignos delirios sin fin
en la podredumbre de los peores lodos altos.
No hay un ápice de nada sin vicio,
no hay nada que no huela a corrupción,
todo maculado, rico en mancha gansa.
Constantes vuelos altos de la depravación
y del frío emanan rocíos de sadismo.
Un día les cuento de quiénes les estoy hablando,
lo que hacen, ustedes, yo, lo saben muy bien…

dissabte, 22 de febrer del 2014

Más Delta del Ebro

El río se ve lleno pese a los robos del progreso. Es mayormente agua salada de mi mar, dos dedos de agua dulce y la resta de doradas, como siempre una ilusión, mis tierras, aquellas que me vieron nacer y crecer… no mucho, por cierto, pero sí feliz. Hoy vamos de restaurante nuevo, promete, pegado al Ebre, y eso es ya una garantía, si no de otra cosa, de un paisaje de primer orden. La comida, siempre nos ilusiona lo típico, lo nuestro, lo propio de la zona, que en caza y pesca es única, en calidad y variedad de manjares y viandas.

Siempre es un placer mi Delta del Ebro. Abro mi casa, veo la familia, la que queda, me extasío con mis naranjos preciosos, me voy por las zonas de la desembocadura, me subo en los observadores, miro todo… patos, flamencos, espacios de nidificación… La Isla de Buda, majestuosa, a la derecha, y, a la izquierda, diferentes lagunas generadas por el encuentro del río con el mar. Son mezclas de aguas de aguas, habitáculos naturales de la más exquisita fauna de llanura. Como siempre me invade la emoción, la tierra tira, dicen siempre, pero además es tan bella y con ese ángel… cada visita es un baño de infancia y cielo.

Poesia amb tu


Voldria fer un poema, més que en vers, en poesia,
perquè aleshores sortiries tu i el cant seria ple.
Parlaríem de la bellesa interior i el sentit comú,
de la ciència i la tècnica, la pau i la bondat.
Poesia amb tu i els teus silencies musicals,
acords que omplen els meus espais de pau.
Estaria bé de saber-ne més i estar inspirat
per dir-te allò que sovint dono a entendre,
però mai trobo la paraula que faci justícia,
la frase nítida, el verb adient, el to precís,
per què la veritat viatgi còmoda i real
i t'arribi, com un míssil, a l'ànima
i el cor s'emocioni d'harmonies blaves.
I per què no... fer un esment als ulls,
aquells de la mirada tèbia i tendra,
mirada de nena, sempre neta, penetrant,
responent dubtes amb llums encesos,
ulls de conversa pels seus boscos interiors
on, a més del banc i el rossinyol,
hi som tots dos i la resta de la Natura.
Una boca absent d'improperis, tot dibuix,
que acarona l'onada negra dels cabells.
Un pas de melodia, un gest natural,
un procedir espontani, una activitat madura,
tot a cavall d'una noblesa i un art
que ni la pluja esborra les petjades del seu camí.
Poesia amb tu, encara que sigui sense vers.
Com diria l'amic Becquer, tu ets poesia...

divendres, 21 de febrer del 2014

Recuerdos de mis padres

En el silencio del comedor, con Teresa a juego,
vamos de maquinitas, ella de portátil, yo de tablet,
y me paro y escucho…
sólo el teclado interrumpe el silencio.
Levanto la cabeza i el escudo del Barça…
me complace y me enaltece el orgullo.
En la misma estantería hay un perrito de porcelana,
de cabeza móvil, parece un cocker con gracia,
de mirada triste pero ilusionada, esperanzada, suplicante.
A mis padres les encantaba…
pasaban ratitos moviendo su cabeza
hasta que paraba y se disputaban la mirada.
Al lado, una foto de mi hijo de pequeño,
vestido de blanco, con traje y pajarita, bello,
guapo donde los haya, rey de la casa.
Mi madre le hizo el vestido con el alma y,
en aquel conjunto de cielos honestos,
nacieron luces de blancos celestes.
Más fotos de celebración, de buen ver,
brindando por los años felices, juntos.
Otras, ya las postreras…
con el paso del tiempo estampado en su rostro,
pero con la fuerza de su amor instalada en sus ojos inmortales.
Levanto la cabeza y la giro…
un juego de café que huele a padres
y un amor que rellena su ausencia.
Mi hogar siempre está lleno de alientos de paz…

Voldria escriure un poema...

El ver, el bo i el bell, allò que és ver, bo i bell. Veritat, bo i bonic, diria, no? Veritat com a creació pròpia, natural, sense plagi, ni còpia, ni imitació. Bo com un producte propi, artesà, científic, personal, amb mirament. Bonic amb tota la bellesa plàstica, amb segell personal de llums i colors i formes, combinats en llibertat, per a què tot el procés faci possible l'harmonia d'aquestes tres dades que són tan bàsiques per a la realització d'allò que anomenem qualitat total.

Tota obra d'art és, en essència, veritat, un producte de la creació de l'autor. Si l'autor estima allò que fa, l'obra, del tipus d'art que sigui, brollarà bella, encara que només sigui per la seva frescor natural, sortida de fàbrica privada, única. Si l'autor és compromès d'escola sana, allò que surti de les seves mans serà bo, si més no serà útil, valuós, per als amants de valorar l'art en el seu conjunt: de veritat, bellesa i qualitat general del tot. Un dia m'agradaria escriure un poema en vers d'impacte i significat constructiu...

dijous, 20 de febrer del 2014

Quiero que me quieran

La llamada, la noticia, la sorpresa, que acelera el alma cuando el teléfono grita, te llama el amor en forma de hijo, y lo oyes… voz feliz que da felicidad: estoy bien, la compañera bien, buenas noches, mañana madrugo… y todo se conforma y complace de normalidad. Estamos ávidos de noticias, todos queremos saber que fueran ciertos los productos de los procederes razonados, para que las portadas de los periódicos y las televisiones nos digan aquello que nos gustaría ver y oír, más verdad, más luz, menos farsa, menos guerras, más logros, trabajo, realización personal.

Quién no sueña en un despertar democrático donde los pueblos deciden, con libertad, su libertad… Quién no sueña en un mundo diferente donde las diferencias sociales sean tan cortas que parezca que vivimos en aquellas parcelas, por supuesto, impensables para los humanos de aquí y… de allá. Siempre he procurado no sembrar vientos para que mis llamadas, noticias, sorpresas, no sean una tempestad cocida y merecida. Tampoco espero la luna en un plato, con un lazo adornado de nueces y cerezas. Sólo espero una paz merecida y justa, un respeto posible para todos los hombres. Aspiro, cómo no, a que me llame el amor en todas sus versiones y mejores formas, a tener noticias de todos y todas y más. Y cuando haya sorpresas que sean de bienes para todos mis amigos, familia, compañeros, que sean de paz y mejor justicia para el mundo…

Febrer, un avanç de primavera

És l'hora de l'ametller florit de blanc,
del romaní en flor i la mar blava,
amb l'onada ximple i perillosa.
És el més curt, aquell que diuen
que dedica el temps a fer l'oratge
aquell propi de cada mes de l'any.
És l'hora de les calçotades maques al mas
o a les parcel•les dels amics,
on també s'apunten les carxofes
i els espàrrecs s'ofereixen pel camí.
És l'hora de les passejades fresques
que, després, es temperen i et sobra roba.
Pels camins de bosc i mar i riu,
els habituals ens saludem, com cada dia,
som vius i actius i anem... anant.

Un grup de senyores de bon veure,
"catedrales bien conservadas",
com diria el meu amic Julián de Sabadell,
semblen àngels caiguts del llit
per regalar-te el primer somriure de natura,
entre l'obsequi de l'esclat de les plantes aromàtiques
i els cants dels ocells, una mica confosos i distrets
pel bon temps que els fa arrencar...
vols de festeigs i cants conqueridors.
Febrer, el més curt i diferent.
De petit pensava que venia de febre
i seria xafogós i estiuenc... res més lluny.
Però, en alguns aspectes, és un avanç de primavera...

dimecres, 19 de febrer del 2014

No somos tan distintos

Comentamos con los amigos… llevar al niño tras el cuello, con una pierna a cada lado del pecho… a Deltebre decimos a la "trinxina", en un catalán más de libro, "a collibè", mis amigos dicen "a caballito"… pero todos, alguna vez, han llevado un niño de esta forma. Después, hemos hablado de juegos, con las canicas y las diferentes clases que había, y los distintos juegos que practicábamos con ellas: de acero, de cristal, de porcelana, de cemento… para jugar a lo del palmo y a tiro… "pam i xeva" a romper las de cemento, a meterlas en el agujero, a acercarlas a una línea, etc. Me ha hecho gracia que Antonio nos contaba que pedían para la Maya, en el mes de mayo, y las perras parece que no llegaban para mucho. Con diferentes versiones todos jugaron al "Churro, media manga, mango entero" y también a la "Pidola". En todas partes cazaban pájaros con la linterna por la noche. Fernando nos ha contado un chiste para evidenciar que las ranas, según en qué sitio, tienen reparos en comerlas. Antonio no había comido nunca. El amigo gallego dice que para cazarlas hay que ponerse la gorra con la visera mirando atrás, así creen que te vas… Seguro, no somos tan diferentes en nuestra deformación…

Riu amunt

Per aquestes dades, 19 de febrer, el Francolí encara és un riu tal com cal, amb aigua amb pressa, neta i viva, cristal•lina i transparent. Avui, a més, m'he fixat en la tendra verdor i bellesa de les plantes que creixen pel seu interior i pels voltants. Ja he comentat altres vegades que a la part final, i ja amb barreja d'aigua de mar, hi ha una concentració de fauna que sembla pròpia del Delta de l'Ebre, amb el corb marí omnipresent i fent artístiques capbussades, les gavines del Serrallo i els ànecs que, cada nit quan baixo la brossa, em recorden que el món és un mocador, no massa gran, i que a cops, per gaudir-lo com cal, només cal tancar els ulls i, en obrir-los, trobar-te a Deltebre o a Tarragona. Bé, somiar no costa res...

Avui hem caminat riu amunt i, a l'arribar a l'alçada del Pont del Diable, hem continuat fins gairebé la refineria. Hem tornat a sentir soroll de granotes amb el seu raucar característic, també ànecs que campen en vol baix les seves llibertats. Una presència de garses blanques, pacífiques, i un canyar amb cara dels de l'Ebre, ornen un ambient bucòlic com per quedar-s'hi més dies. Riu amunt, també és possible un manat d'espàrrecs per a la truiteta. Fins i tot és possible el silenci, la contemplació de la Natura, els somnis bonics sense cap droga, a Deltebre, Tarragona, Ebre, Francolí...

dimarts, 18 de febrer del 2014

Vamos a pie

Mi santa está mejor del hombro, aunque aun la abrocho y no conduce… yo tampoco, desde hace unos años. Vamos andando por la ciudad y bien, incluso a veces cogidos de la mano, mayormente del brazo, del bueno… Interesante observar la calle concurrida y sus variadas curiosidades variopintas. Cosas que siempre han estado allí y parece que, al pasearlas en paz, las veas, con sorpresa, por primera vez. Un árbol multitroncal, salido de raíces, precede la entrada del Parc Central. Evidentemente, estamos en Tarragona, afortunadamente. La Imperial Tarraco es cada día más bella, más romana y más mediterránea y nostálgica, entrañable, acogedora, patria del amor… Las gentes pasean, algunos, otros vuelan poseídos, espiritados, llegan tarde… ya se sabe, algunos siempre tienen tiempo. Hemos visto tiendas, normalmente no me coge, pero hoy nos hemos espaciado, sin control de tiempos, tomamos tentempié de a dos y terraza… Y, al volver, he dejado caer mi mano, como hacía antes, hacia las partes nobles, donde la espalda pierde su nombre… La Teresa la controla y la sube… nos reímos, vamos a pie por la ciudad, un placer.




Somnis que tenim a mà

Una barraca envoltada d'arrossars, una bassa prop, un xop amic, un canal a tocar, una cordada de xapadillos d'anguila, un tau famolenc volent arribar-hi, un vol de fotges, un dia que... s'està obrint i, de mica en mica, s'alça el teló, el cel ha baixat, s'ensenya cofoi. Som al Delta, la versió més propera a tot allò que anomenem paradís...

Una casa al poble, un pati, un lloc per a rostir, una taula rodona, una cisterna, uns rosers, un llimoner, un pi enveja de tot el veïnat... Ma mare fa fotja amb arròs i nap, colinap com diem al Delta. Els qui passen prop de la cassola es posen gairebé de genolls. Ma mare és única. El cel ara és al poble. Seguim sent al Delta... de l'Ebre, evidentment.

És hivern, fa fred i humitat. Ma iaia diu que farà "calent", el nostre menjar típic: col, arròs i fesols, i ho enriquirà amb allò que pugui agafar del porc: cua, pota, morro... delícia pura. D'amagat, sense dir res, farà allioli, com aquell que no fa res, el lligarà fàcil i hi plantarà la cullera, tot i esperant que les anguiles de Pantena estiguin ben rostides. Ha estat senzill, amb quatre branquetes de garrofer i uns encenalls ha fet unes brases que fins i tot han acollit unes quantes carxofes... Plaer total, somni, Delta.

dilluns, 17 de febrer del 2014

Conciencia

La niña es carniseca y ágil, con demasiados huesos, a gusto de mi padre.
La niña es como un desliz de anguila, presta de vaselina, alada de suavidad, penetrante, incipiente, lúdica en su semblante lánguido y feliz.
La niña se presencia coqueta, bajando por escaleras de sonrisa, se muestra, se proclama, se exhibe y, en un todo, se evapora… y es aliento y aroma, y éxtasis de puro oxígeno…
La niña es musa, pensamiento, invento, sueño, magia, idilio, aura, hálito…
La niña aparece como recién nacida en el amanecer del buen propósito, blanca bajo el vestido blanco, inmaculando espacios de buena luz.
La niña aparece cuando el día se entreabre, trae luz de luces, con frescura tierna.
La niña me baila los sentidos y me columpia las paces con su ritmo.
Ella es la diosa de las hojas frescas, con rocío miel de niebla brisa…
La niña me tiene, y me pone, y me capta, me aspira, me inspira, me absorbe…
La niña, muchacha de ojos de luna, de armonías con hueso bordado de acordes…
Niña ángel, niña cielo, niña… conciencia.

Coses del dia a dia...

Les orquídies del groc i morat tenen dos flors espectaculars i vuit o deu en branca tendra en espera d'esclat explosiu. L'altra, la més perenne, la que perviu constant i immutable, té el brot agressiu, prometedor, per a un esclat no menys espectacular. Són flors de color fúcsia viu, i es caracteritzen per la seva llarga durada.

Ha estat un dilluns sense marxa. La Teresa segueix de baixa i ha anar a ensinistrar la seva substituta. L'ha posat al corrent d'allò que fan a classe, tot i que l'Administració va fatal de funcionament i ha arribat avui a l'escola, catorze dies després de presentar la baixa. Penós! El nen que és el subjecte vital és el darrer en ésser atès com cal, i a la Teresa per estar de baixa, altament justificada, aquest mes li descomptaran al voltant de vuit-cents euros. Inexplicable! Bé, amb aquests polítics, sí.

Avui no he caminat gaire, només un tomb per arribar a La Xarxa, per fer un taquet de truita d'espàrrecs i un vinet. Fernando no ha trigat a arribar. L'Antonio, que és el més ferm, no ha comparegut. Demà, sense excusa, marxa total. Tenim mono de bici, però cal millor temps. Coses del dia a dia, bons dies a la carta...

diumenge, 16 de febrer del 2014

Afortunado

Afortunado de ver caer la lluvia, mansa, pausadamente, desde el remanso de paz que es mi casa. Siempre doy las gracias, a quien corresponda, de mis variadas fortunas… tener familia, compañeros, amigos del alma y del cielo. Uno recuerda con orgullo a sus padres, que hicieron de su humildad un éxito, de su constancia un logro, de su bondad un proceder y de su amor una bendición. El que les habla tiene una Teresa en su vida, que es como estar a la estela de un aura, que es como un hálito suave y apacible donde la convivencia se desliza inhalando las purezas de la existencia plena…

Soy de aquellos que podremos contar a los niños que conocimos a Guardiola, Tito, Tata, que con sus dioses Messi, Xavi, Cesc, Iniesta, Neymar… esparcieron las babas por los mundos, mostrando el toque único, la gracia plena, el arte, cuando éste traspasa lo indefinido. Feliz y agradecido por haber tenido un trabajo donde me cuidaron y me quisieron del todo, donde me divertí y me entregué y fui feliz, sobretodo cuando la posibilidad de ayudar a un niño me llevaba en volandas, rápida, prestadamente, a ponerme al servicio del sujeto mejorable… Por esto y por tantos estos, me siento afortunado y, como soy un buen nacido, fuertemente agradecido…

Els rabeigs de pau

És la una, tothom és fora, els nens...
Sol a classe, respiro a fons, en pau.
La classe fa olor de tigre jove,
la meva pau es complau o menys
amb l'actuació d'allò que proposo.
Sempre ho faig, tanco la porta, refugi,
miro els seients buits, els reconec,
cada nen al seu lloc, parlen, fan coses,
m'escolten, milloren, es passen,
provoquen, creixen per fora i per dins...
Sóc a classe, sol, rabeig de pau.
D'allí, al menjador de professors...
un altre lloc esperat, per gaudir-nos.
És el nostre espai d'esbarjo i descans...
fem bromes, contem anècdotes de nens,
parlem de les justícies injustes de la vida.
Històries de nens i pares i mestres i patis,
històries de vida que brota a cada aula
i que nosaltres, no sé si amb plena consciència,
menem en els seus primers passos.
Més rabeig de pau, un cafè, un bar,
un vi, una conversa matutina,
una xerrada de tarda amb les vivències fresques.
Després, cap a casa, el rabeig més autèntic
si penges els problemes a l'arbre, abans d'entrar,
o entres amb ells i els madures i resols,
i ho celebres feliç amb la família.
Rabeigs de pau que conformen la vida...

dissabte, 15 de febrer del 2014

L'amor a Ca l'Amadeu

Avui que és el demà, com ahir i l'abans d'ahir, l'amor no ha marxat, ni ella tampoc. A cops, diuen que passa, l'amor se'n va i ella es queda, o bé és ella qui marxa i et queda, tot i fer cara de tòtina, l'amor... Sovint, un no se n'adona d'allò que perd fins que no ho té i, aleshores, sol ser tard. Bé, tot això són figues d'un altre paner... nosaltres, erra que erra. Avui hem anat a dinar a Vilanova d'Escornalbou, a Ca l'Amadeu, que entre coses i altres feia temps que no hi anàvem, així que li hem dit al Kuga... màquina, i en un tres i no res ens ha apropat. Un cop allí, el plaer, l'entrada feliç a la casa amiga, coneixements totals dels nostres gustos, acceptació definitiva de les proposicions del dia, certesa de què tot és a punt, ben fet i fresc... Tenien ple, ens ha saludat el pare, ens ha servit el fill, la cosa rutlla... uns calamarcets, una espardenya amb tonyina, un segon casolà, de cassola de la seva cuina de casa experta, bo, bé, un vinet de Batea, un músic que sempre és exquisit, cafè, postres... Bé, com per a sopar unes taronges i prou. Encara no heu anat a Ca l'Amadeu??

divendres, 14 de febrer del 2014

Me zambullí en la felicidad

Creo que te quise antes de quererte, a distancia, en sueños de proximidad,
captando mecanismos de equilibrio, pensando en la proyección del mejor invento.
Te quise raudo porque ya te había idealizado y eras el perfecto patrón de mi medida.
Después, lo bueno, lo cierto, lo real, madura y mejora con el tiempo.
Te quise desde la primera vez, la segunda y los siempre de cada vez
certifican a golpe de latido profundo el sentir de mi alma complacida.
Ahora, como ayer, como mañana y todos los mañanas, te quiero,
porque tu sonrisa me baila los ritmos, porque tus silencios rellenan espacios,
porque saberte es mi encuentro, mi regreso, mi sosiego, mi verdad.
Tu eres la proclama exenta de amenaza, tu eres la musa presente, cercana,
que inspira a los gozos sin sombra.
Creo que te quise antes de quererte, encontré el amor que había en mi,
casi desconocido, dormido, sin usar.
Pienso que, al quererte, explotó mi ser y cogí la inmensidad de la pequeña rosa,
y la olí despacio, me impregnó de aroma,y para siempre me zambullí en la felicidad…

San Valentí i Sant Jordi

Caminant pel bosc entre romer florit, lavanda, ginesta... una mena d'argilagues amb punxes defensives mostren grogs de llar i pau. Unes petjades, com a furgades, de morro i pota et traspassen a tot allò verge, a un altre hàbitat on els coloms salvatges, els tudons, viuen plàcidament sense immutar-se pel nostre pas i observació acurada del seu niar i demostracions amoroses. Diuen que va ser el diable qui va construir el Pont del Diable, res de romans ni cap gaita d'aquestes. La llegenda, de vegades, t'extasia i explica que el va fer en una nit, amb intencions no massa bones, de dimoni...

Tot i això, el bosc és tan bonic que la pau es passeja del braç del bé i els sants de l'amor campen cofois. San Valentí i Sant Jordi devien ser amics, tot amor, tot puresa, tota veritat, sobretot abans que els comercialitzessin com si estimar fos una compra-venda d'un producte de mercat de fira. Avui és Sant Valentí, tot el meu respecte... diuen, fins i tot, que té origen català, però la meva festa és Sant Jordi, tot i que per estimar no cal data, cal fer-ho sempre...

dijous, 13 de febrer del 2014

Una altra del dia a dia

La Teresa va millor del muscle... sembla que té una calcificació que és tractable i que va millorant de mica en mica. Ahir, per celebrar-ho, vam anar al Delta, vam veure la família, vam collir taronges, que ara estan boníssimes, i en vam repartir entre els amics de Tarragona. Vam dinar al restaurant Nicanor, tot un clàssic, i vam venir cap aquí tot i havent respirat mar i Ebre, que ja sabeu que m'aporta renovades energies vitals.

Avui sí, tocava, i a més ha fet un matí esplèndid amb un bon solet, un mar tranquil i tots els habituals en acció. M'estic referint, evidentment, a la caminada matutina per vora mar: Serrallo, platja del Miracle, platja de l'Arrabassada i, avui, hem tornat pel mateix camí... total, uns onze quilòmetres. De vegades, per fer-ho una mica més llarg, des de l'Arrabassada anem a sortir al cementiri, pugem a l'Oliva per les noranta-nou escales i baixem pel camí de l'Àngel fins a Tarragona 2, carretera de Valls, la Rambla i, finalment, fem cap al Francolí, des d'on arribem a casa... i, en aquest cas, fem uns tres quilòmetres més. Hem fet un vinet de reagrupament i cap a la dutxa. La Teresa ja tenia el dinar a punt... una santa, ella, de la meva devoció...

V olvemos a las andades de mi niñez

Hoy han pasado los carros de fuego,
tirados por caballos activados por chispas.
Un ciclón, una ráfaga, un silencio…
un sinsentido, una desolación, la nada.
Ha pasado el poder, como siempre,
mirando lejos, sin alma, insensible.
Cada vez te lo dicen claro, diáfano:
somos el diablo, tu dueño y señor,
te compramos el alma, nos la vendiste
a cambio de un certificado de esclavo,
nos diste tu voto y ahora a callar y a aplaudir…
y da gracias de tu estado,
otros han llevado al hambre su degradación.
Llevan coraza, son intratables con armas,
en el nombre de la ley, por supuesto,
de su ley que manipulan a gusto
para que las diferencias sociales sean insalvables.
Han pasado altivos, sordos, con sus seguridades
en sus jueces y justicias… injustos.
Son el poder, como siempre, poderoso…
en otra calle, en otra puerta.
Lejos, sobretodo de sus gozos,
estamos el resto… a la orden, sólo a la orden,
sin destino, sin mérito, ni ansia, ni esperanza.
Somos los otros, ellos los unos,
y sin espacio… se ha perdido,
lo han matado, lo hemos perdido.
Volvemos a las andadas de mi niñez:
blanco o negro, rico o pobre, zurdo o diestro…

Corazones y juicios

Alguien dijo que lo mejor y más bonito en la vida no puede verse ni tocarse, debe sentirse en el corazón. He oído esta frase en una serie de la televisión: Mentes criminales. Ahora, así sin querer, por mi cabeza acuden pensamientos donde el órgano rey protagoniza las más bellas acciones y también las más profundas decepciones, sobretodo con los procederes contradictorios que no llegan a las correspondencias oportunas. Actuar de corazón supone un plus de verdad, supone una adición de felicidad cuando captas que tus acciones ayudan y contagian un bienestar en los demás.

Tener buen corazón supone amarse para amar mejor y ser amado es como el sexo con amor mutuo, donde la sangra bate récords de velocidad portando placer a todos los ápices más recónditos del cuerpo. Del corazón nace aquella sinrazón de principio que acaba siendo la mejor razón… aquello que dicen que es el amor. Lo mejor, los logros más preciados, las conquistas más limpias, los suspiros más sinceros, el gozo pleno, los sabores de la felicidad… no se ven, no se tocan, se sienten en el corazón. Pobre corazón con pelos, insensible, qué lástima… Corazón que no se ama, que no ama, que no sabe dar ni recibir… Pobre corazón que odia, parado, inservible, roto… Nunca juzgo, la historia nos muestra sus estados…

Amb la lluna amiga

Una platja, un saxo, una nit,
una remor compassada sense paraules.
Uns peus nus, una sorra fresca,
un cant de cançó desesperada
o unes alegries per a la desproporció.
Aquest cop la lluna fa d'amiga,
fa l'entorn bonic, es reflexa i s'agrada.
Convida a somiar bonic, com els caramels
que els sense ànima donen als nens,
indefensos, a la porta de l'escola.
La llàgrima no es nota, cau a la sorra,
l'empassa sense preguntar de què és tot això,
si és de pena... s'enfonsa i prou,
si és de joia...reviu per les ones del mar,
i a les crestes, fa blancs de roses lluminoses.
Una brisa suau, un bar proper, fum...
Música de saxo rovellat, melodiós encara.
Un cop d'ull... fumen amb pipa corbada,
són vells, fan un cremat amb cafè.
És de nit, tant m'hi fa... i a ells també.
Em sona tot a un passeig de la pau, en pau.
No passa res, tots són bona gent...
A cops, m'apropo a la sorra mullada...
i em revifa, i miro als costats i a dalt.
Sóc sol, amb la meva soledat multitud.
Retorno, torno en sí, en mi, en tots...
La casa és lluny, sense voler m'he allunyat.
Però és que... una platja, un saxo, una nit...

dimecres, 12 de febrer del 2014

Naturalitat

Pensar, passejar, somiar... pel port. Sol, sense pressa, sense destí, amb temps, amb sol eixut de vent. Abans pescava, un suposar, per l'escullera... he anat a veure els llocs ara buits. No deixen pescar amb el volantí, encara hi ha gavines, d'aquelles grosses que viuen aquí però que també remunten el riu Francolí. Pensar, passejar, somiar... pel riu, pel tram final farcit de ploma blanca, també de corbs marins i, fins i tot, ànecs que et traspassen al Delta pels sons i pels vols en parella i coll estirat.

Pensar, passejar, somiar, sol, a casa, a la taula, en silenci. Si, si. Passejar per la casa... orquídies, terrassa, geranis, peixera, espai de vins, lloc de llibres, taula, sofà, mòbil, tablet... per escriure alguna cosa, sense pensar massa, ni somiar gaire, ni fer la marató... Escric espontani, normalment no rectifico res, tot i que sovint es podria polir i millorar, però mai seria allò autèntic, tal com raja. La taula i jo mirem la tele i, a cops, perdo la idea i poso allò que no desentona... i em sona a frau, però als amics... els agrada la meva naturalitat...

Hoy

Hoy te dedico el tiempo, mi tiempo.
Pongo mis atenciones a tus pies,
a los pies de todos tus caballos voladores…
Hoy te traigo el cielo como techo
y te limpio el aire de sandeces…
y te acerco a los aromas de mis bosques.
Hoy te muestro mi río caudaloso,
remanso de paz, sosiego del alma,
precioso habitáculo de fauna libre.
Hoy me perfumo las sonrisas,
enloquezco, corro, acudo raudo,
presto, hacia ti que me reclamas.
Hoy he supuesto, un suponer,
y recupero mis galas y ornatos
y vuelo con mi nube de plumas blancas.
Hoy te traigo un plato frío y grande
de ilusiones atemperadas a tu gusto,
pongo la mesa con manteles cielo.
Hoy puede ser un día de rosas rojas,
como amaneceres que nunca terminan,
como las puestas de sol que se resisten.
Hoy tengo el latido acelerado,
la convicción plena, el sentido plácido,
el anhelo seguro, la fe, el orgullo.
Hoy te traigo la luna para las meriendas
sobre el césped de un jardín caliente.
Hoy traigo felicidad para que la captes…
Hoy vengo cargado con todo… mi amor.

De peces y peceras... al amor

No entiendo mucho de peces, más allá del lenguado, la lubina, la dorada… Tampoco de los de agua dulce de colores que adornan mi pecera de cien litros. Fue un regalo de mis alumnos que sabían de mi amor por la naturaleza, en general, y de los animales, en particular. Hace unos años, mi casa parecía un zoo y, lo que es peor, olía a corrales. Poco a poco fuimos limpiando la plaza… quise decir la casa, y, con la marcha de mi hijo para estudiar en Barcelona, me quedé sólo con la pecera. Mi mujer i yo lo estudiamos todo… el agua, los filtros, la temperatura, la comida, la cantidad justa, los concentrados para cuando salimos unos días por ahí… Claro, al final acabas aprendiendo y los quieres como una compañía más. Algunos duran y se acomodan y crecen, parecen felices, se persiguen, juegan. Les enciendo las luces y se presencian, se exhiben y, en el ademán de ir a por comida, me siguen hasta el extremo del recinto. Al esparcir la comida se vuelven locos, incluso los que limpian succionando por el suelo saltan hasta la superficie con sus bocas abiertas. Tenemos una relación de amor, nos gustamos. A veces me siento ante ellos y me siguen los gestos… Me relajan, me conocen, los conozco, se relajan…

dimarts, 11 de febrer del 2014

Quina mandra...

Fa dos dies, és a dir quatre comptant dissabte i diumenge, que no surto amb els amics per anar a caminar. Fa fred i vent gelat i m'agafa peresa. Una mica l'excusa i també un poc de veritat és que la Teresa està de baixa i li faig, ens fem, companyia... l'ajudo a vestir, anem a comprar, a les visites mèdiques i proves pertinents. És un quart de dotze. Potser baixaré per veure si veig els amics que deuen ser ja a punt d'arribar, o bé al de Walter o ja a La Xarxa. A un lloc o altre hi seran i allí farem un vinet i una tapeta d'alguna cosa i planejarem el futur proper, tot i arreglant el món d'aquests darrers dies, comentant que baixa l'IVA per anar "a los toros" i també per comprar quadres i obres d'art la gent rica. També caldrà parlar de la princesa que "no sabe, no contesta" i la volen fer passar per anormal... i a nosaltres també. Evidentment, menció especial... el Barça torna a ser el cap de llista, que aquest any sembla que és de tres, i serà emocionant fins al final. Hem dinat a casa, amanida i truita de gules i palets de cranc, un làctic zero i a córrer, bé, un cafè. Aquesta tarda tenim "trauma" i Mercadona, que tot i la mala premsa ens resulta prop i accessible. Però... estic de mandra i cal que m'activi de nou!

Mis gustos y proclamas


Me gustan las calles largas y anchas, abiertas al sol y a las llegadas de otros.
Adoro las habitaciones de techo alto, las puertas abiertas y altas de hoja doble.
Me encantan las terrazas con plantas, con acceso fácil y vistas al pueblo.
Flipo por el pueblo que tiene mar, con el pueblo pequeño con bosque.
Sueño con los horizontes sin línea donde los sueños se pierden felices.
Admiro los espacios abiertos con río, espejos de pájaros en vuelo de roce.
Me transformo ante la inmensidad del mar, la llanura de mi Delta, con arrozales.
Me extasío con los árboles del campo, aquellos traslúcidos y acogedores felices.
Acudo a la luz de la noche sin luna, busco la montaña cerca del cielo.
Voy loco matando ascensores cerrados, mentes obtusas de miras cortas y planas.
Proclamo las camas grandes, ventanas abiertas, los rayos de luz del primer amanecer.
Lloro en mis soledades sin techo ni límite, por la última sonrisa sincera y real.
Canto a la vida por sus trozos dignos, por sus destellos generosos de amor.
Soy un fan del placer que proporciona la bondad y un esforzado en generar felicidad…

dilluns, 10 de febrer del 2014

Confessions d'un amic

Ell sempre havia estat generós, galant, atent al més mínim detall, positiu. Li apartava la cadira per seure bé, li servia el refresc i feia un picar de gots per l'evolució positiva del present. L'ajudava a posar-se l'abric, li obria la porta i la feia passar primer. I, en seure a la terrassa, ell sempre es posava de cara la porta... no fos cas que no se n'adonés de l'arribada d'algú amb no massa bones intencions. Ell no sabia què dir, ni con dir-ho... les seves expressions, de cor i boca, cada cop eren més simfòniques, com de música de corda profunda, d'un allegro parc i poc vibrant. Ella tenia dies de tota mena y llum. De vegades, acceptava les atencions totals d'un cor enamorat que es desfeia sa. D'altres, li feia veure que no s'acostumava... per acabar produint un efecte tot contrari a allò que es volia demostrar. Un dia, quan l'hivern refreda amb ganes, ella li va confessar que estimava un altre, tot llençant-li aquell tret que tant mal fa: mai t'oblidaré, com amic. Ell que sempre parlava des del cor, aquest cop no va dir res, la veu no va sortir, no va arribar, es va ofegar. L'amor, a cops se'n va i torna amb una altra opció. En aquest cas, tots dos van refer molt bé la seva vida...

Justicia a la carta

De noche, cuando todos los gatos… todos no, son pardos, algunos ven mejor entre tinieblas tibias. Por el día, lo convencional, la norma, aquella ley con trampa para cada artículo: ley y su trampa. Normas de lo correcto para que sea visto y aprobado por los hipócritas… durante el día de aparentes luces. Me viene a la memoria una serie que hicieron por TV3, muy buena, al menos para mi gusto justiciero, donde el protagonista se anunciaba diciendo que era por la noche cuando veía claro y cuando la leyes del poderoso, hechas por legisladores a la voz de su amo, liberaban al delincuente, sin más cargos… un justiciero honrado cometía el delito de tomarse la justicia por su mano… Pero a mi, que soy un producto de la educación de buenos y malos, me sabía a gloria y aplaudía, como lo hacía de niño, con la llegada del séptimo de caballería que, oportuno, siempre capturaba a los malos. De noche, no todos los gatos son pardos. De noche, hay cada pájaro con luz… Uno sueña con que la justicia no tenga tiempos… Uno sueña con que la justicia no sea a la carta…

Besos

Hoy acudí a mi almacén de besos…
allí estaban los que no di por miedo,
los pocos que me devolvieron, inútiles,
los robados, los de reserva calidad
para los grandes momentos de verdad.
Los besos me besan y me buscan,
parecen los peces de mi pecera de amores.
Unos piden salir obedeciendo emociones,
otros se quejan de no haber salido a tiempo.
También los hay que marcaron estilo,
proclamaban silencios a voces profundas.
Una minoría de aquellos que ahogaban,
perfectos conductores de bacterias sanas
y las llamadas sustancias desinfectantes,
también se personaron en el saludo afectivo.
Belleza, unos flotan limpios, con suavidad,
son besos de madre, de alma, sin precio…
Parecidos y de la mano, los de los hijos…
Todos son besos, menos el de Judas,
los demás tienen base de amor y formas
y fuerzas y destinos y ansias
y suspiros y fiesta… correspondencia.
En mi almacén de besos, preciado tesoro,
los tiernos, los dulces, comen a parte.
Mirando bien, mis besos fugaces
también se llevaron algunos labios…
mis preciados labios que, al fin, mordí…
con extrema suavidad y máxima ternura.

Esmorzar

Aquest darrer divendres era el primer del mes de febrer, i els primers divendres de cada mes, els amics de les bicis i les caminades, dels vins i de les roses, amb tots els drets per a les crítiques autoritzades i amb una mica de malícia, doncs... tenim una cita de relax i plaer per gaudir del bon rotllo, l'amistat, un bon vinet, una mica de peix, un "carajillet" de Magno, un xarrupet d'herbes... dos, l'altre blanc, més sec...i, després, una petita caminada per pair i... cap a casa.

L'esmorzar anterior havia estat al Delta, on els meus companys s'ho van passar pipa ja que, com dic sempre, aquells terrenys són, si més no, diferents a tot allò que la majoria estan acostumats. Si tenim salut, hi tornarem quan estigui tot verd, com una catifa immensa d'esperança, o tot groc com l'or del gra d'arròs madur... Qui coneix el Delta, l'estima, i els meus companys tenen bon gust i una gran capacitat d'estimar. Tornarem. L'amistat i la noblesa tenen matisos que magnifiquen les conductes... l'educació, el tacte i el respecte posen la resta per a què l¡'harmonia sigui gairebé perfecta.

Aquest cop hem estat a La Xarxa i, com sempre, molt bé, bon tracte, tot a punt, tot fresc, tot ben presentat. Ens fan sentir a gust i bé. Aquesta vegada manava l'Antonio, la propera el Fernando i jo la següent, un cop al mes i mentre... algun vinet i moltes passes i pedalades, sempre com si fóssim al banc del si no fos...

diumenge, 9 de febrer del 2014

Una de mala mar...

Una playa vacía comida por la furia, parecen olas vengativas con lanza y fuego,
braman espumas de bravura, marcan dominio y exterminio, no hay arena,
las aguas visitan la roca en acoso, llegan a la calle del miedo, sin gente…
Quién te ha visto, amiga, parecías noble, acompañando el verano,
atemperando siempre, estufa en invierno, nevera en verano…
Querida mar, amados mares, tienes salidas como de fuerzas del mal,
cuando antes acogías esperanzas y sueños de las niñas con lágrima nostálgica,
de los chicos que reviven cada sal y arena.
A veces, como un monstruo terrible, te llevas a tus admiradores más fieles,
aquellos que ven cómo te exaltas bello y, en tu locura, los absorbes y los matas.
Parece una venganza, el cobro de una deuda, la mordida del malo,
el terror camuflado, el odio lanzando exabruptos e improperios…
Quizá la culpa, como las respuestas, está en el viento,
visto que limpia y mueve y destroza y castiga y hunde y mata y absorbe…
El hombre tampoco es justo contigo y te contamina y destroza tus vidas.
¿Por qué no hacemos las paces, amiga… y nos soleamos unas vacaciones de agosto?
Una toalla, un refresco, una tu tranquila, un yo feliz…

La Teresa i l'arròs

Hi ha binomis que tenen llum i art...
Vivaldi i les estacions, Messi i la pilota,
Ronaldo i les llàgrimes buscant pilota... d'or.
El poeta i les emocions, la prosa poètica.
La mel i el mató, la carn i la planxa,
Romeu i Julieta, ella i jo, dos en un.
El sol i l'ombra, la platja i el bikini.
La lluna i els llunàtics fanàtics, de nit.
L'aigua i la set a l'agost d'estiu de costa.
La gana i el menjar, la son i el llit.
El vermut i la tapa, el peix i la sarsuela.
La bella i la bèstia, el crit i el terror.
La mar i el Serrallo, el bosc i el Pont del Diable.
El Pere i la Mar, el mestre i els nens.
Ma mare i mon pare, un altre dos en un.
L'anguila xapada i l'all-i-oli, el collverd i la caqui.
L'alumne i el professor, el bacallà i la pil-pil.
L'amor i les flors i el sí de les nenes maques.
La flauta i Hamelin, la pedra i el camí.
El formatge curat i el vi negre del Priorat.
Les llàgrimes i la tardor, la lluna i la pruna.
Bé... la Teresa i l'arròs, la paella i a banda,
en "calent" i amb llenties, amb sípia i amb galeres,
negre, pelat, del caldo, a la cassola,
amb verdures i bacallà...
Paella, sempre per a tots, sempre genial.
Avui els joves li han fet una foto.
Avui els querubins han afinat agraïments...
i la Teresa, a més, ens ha regalat el seu somriure fi...

dissabte, 8 de febrer del 2014

La niña sueña... el barco no llega

Las brisas lloran lágrimas alegres, acarician con suavidad los afectos.
Las miradas se encuentran al sol, sus miradas son luz, más sol.
Los fríos se piensan, se ausentan, invierno tibio, pardo, sin hielo.
Los dioses se pelean con Zeus como el padre con los hijos rebeldes.
La madre de mi mujer me quiere, es posible que sea bueno, o ella…
La novia vende suspiros de amor en el mar, oye, cierra los ojos.
La niña sueña, el barco no llega aun…
La calle más oscura se ilumina de ruido, la vida invade la sufrida calle.
La señora prisa corre, hace tarde, no madruga, no llega a tiempo… y, después, tiene prisa por irse.
Las natillas me recuerdan a mi madre, y el Actimel también, el Danacol a mi.
Las sandalias no huelen a queso, los pies no cantan y desmayan al prójimo.
La nube va descargando sueños, alguno aterriza confuso, otros cuajan.
Las cosas pasan y los todos también, los sucesos mueren y otros nacen.
Las manos amigas son buena lluvia, me moja con extrema suavidad…

Els fills a casa...



Com els afluents que tornen al riu mare, i aquest es glorifica i magnifica...
Com la pilota a l'olla, i la carn, i els cigrons i la col i la sopa...
Com aquell sol que pot sortir cada dia i et treu de dubtes, al veure-hi clar...
Com aquell pit on rius segur perquè per plorar em solc desar...
Com la brisa suau d'un maig florit que escampa aromes amb suavitat...
Com l'aigua del mateix mes de flors, o la de l'estiu a qui refresca tot...
Com un bon dia i un somriure net, una abraçada, un apropament acaronat...
Com un sí a la pregunta més directa, un afecte, una complicitat, un descans...
Com una acceptació espontània, natural, on la convivència no és notícia mai...
Com aquell que no fa res, i ho fa ben fet, de cor, com cal, com pot...
Com aquell paracaigudes que s'obre i, oportú, et gronxa i et salva...
Com un alè passat per arbres amb fulla que et retorna oxigenat, reparador...
Com el cant dels ocells en llibertat que acompanyen el passeig de matinada...
Tot això són parts dels somnis i la imaginació que experimento quan arriben els fills a casa.

divendres, 7 de febrer del 2014

Recuerdos de maestro

Más de cuarenta años, siempre de tutor. Clases para todos los gustos, todos y más, pese al esfuerzo del estudio previo que se hace en primero para racionalizarlas. Había cursos en que los exaltados eran dominantes y ganarse su atención era prácticamente utópico. Pero yo tenía dos temas que cautivaron, sobretodo aquellos días de lluvia y con viento generoso de propina. Se trataba de romper todos los esquemas, horarios incluidos, y ponerse a hablar de las mariquitas… Les contaba aquello de que comen pulgones y que, además de embellecerlos jardines con sus rojos vivos y sus círculos negros, eran también muy sanas porque evitaban el uso de insecticidas. En París había empresas que se dedicaban a la cría masiva de esos hermosos insectos.

El otro tema estrella, para casos de apuro, era cuando contaba un paseo por el zoo, en el terrario para ser exacto, en que me dejaron pasar cuando daban de comer a las serpientes. Una pitón enorme, de gran diámetro y varios metros, se estaba comiendo media cabeza de cerdo… Lo contaba lento, recreando la explicación de cómo dilataba la boca para poder tragar y, después, cómo se paseaba su comida arriba i abajo. Recuerdos de maestro. Callaban, atendían y, después, se podía seguir el programa ya con su atención captada…

Decència

Qualitat de decent, que mostra respecte als bons costums, que no ofèn el pudor, la vista, la moral, allò establert com a bo. A cops, m'entra el dubte... on són els límits? Qui marca la pauta? Què és, realment, allò sa i correcte i correcte de debò? Em ve a la memòria aquella frase que recordo sovint: "Les bones obres no són aquelles que es fan per ser vistes des de dalt i arreu, com més millor, com fan sempre els hipòcrites". El correcte, el decent, i seguint memoritzant, és actuar de cor, de tal manera que allò que fa una mà l'altra no se n'assabenta de res... només el cor feliç que tramet bé dóna fe de veritat i aquest no enganya.

Sembla que avui la cosa va de records. Ara li toca a la dona del Cèsar que, a més de ser-ho, ho havia de semblar, honrada. A mi em sobra amb ser-ho, perquè a la veritat no li cal propaganda ni aparador. Més memòria... el cacic de comunió diària que extorsiona els seus treballadors és un mal exemple a pesar de la disfressa. Decència, decent... quanta falsedat, sovint amagada darrera d'un concepte noble, teòricament net, edificant, solidari...

dijous, 6 de febrer del 2014

Y si hablamos de la luna...

Hoy he visto a la luna melancólica,
dice que el sol ya no la frecuenta como antaño,
dice que sus lunáticos andan fríos,
que incluso parecen cuerdos y precisos
La luna se siente despreciada, disminuida,
dice que no la esperan ni la buscan,
y que los cazadores de cazas variadas
ya no van por lunas llenas de claros,
pasean por la oscuridad entre oscuros dudosos.
La luna, aquel ojo indiscreto de siempre,
anda entre tinieblas y en retirada,
atrás quedaron los atardeceres rojos,
los amarillos chispa sobre el río,
y los mares ya no son su espejo preferido.
Quien te ha visto y quien te ve, lunita,
cuando el amor huya de tus luces de luna
para abrazarse en el jardín de tus reflejos.
La luz creciente que fuiste nocturna, fuiste.
Luna que fuiste de miel, ahora menguante.
Nueva, el sol no ilumina tu cara bonita,
aquella que mostrabas generosa a la Tierra.
¿Qué pasa con el sol? ¿Se pasa?
Va de satélite en satélite dando tumbos,
como las mariposas de capullo en capullo.
No quiero que te derrumbes luna,
los lunáticos te queremos, te soñamos cada noche.
Recuerdas… aquella luna llena
que embellecía la calma del descanso,
y los venados, de vena, campábamos felices…

Poeta... des del teu estat emocional

M'agradaria tenir l'art d'expressar dels poetes, sobretot aquells que, a més del domini útil de determinades normes mètriques, plasmen els seus sentiments, víctimes dels seus estats anímics. Ens passen coses, o fem que les coses passin, i tenim estats depressius o d'eufòria, i tot això és conseqüència de l'esdevenir de les causes que ens alteren les emocions. De jovenet, la mirada dolça de la rosa, la complicitat d'aquella que volia ser líder i ho era amb les meves llanternes que sempre deixava al seu abast, la fe amb els companys amics, els professors, l'àvia, els pares, el Barça, el cotxe...

De més gran, la feina vocacional amb nens com a subjecte de tot allò net de l'educació. La Teresa, una bondat intel•ligent, amb ragets de prudència, de modèstia, de silencis, de pau... Un fill, una entrega total, varietat d'amor única. Una jubilació, nous companys, amics, caminades, bici, xerrades... sense malícia. Bé, sembla que me'n vaig per altres camins, quan la idea era comentar l'expressivitat del poeta, tot depenent de l'època de la seva vida que està vivint i, també, del seu estat emocional, tant si està a la cresta de l'onada com pels cims de la millor depressió. Amb uns vins i des de la pau... es respira poesia. El poeta plasma els estats d'ànim en formes de bellesa.