Un paradís retrobat

Quan sóc al Delta de l'Ebre,
sempre deixo un bri de finestra oberta,
y aleshores la fada del riu gran,
m'explica de les coses del poble...
qui ha mort, qui ha nascut,
qui s'ha casat i qui s'ha separat,
tant com semblaven estimar-se...
També em parla dels amors,
aquells de conveniència dels rics,
i també dels altres que ho guanyen tot,
que surten de l'era solejant arròs,
o fins i tot des d’un tancat traient mill...
La meva fada o musa o deessa,
sempre tinc dubtes del seu origen,
em parla de les aigües amb orgull,
i m'explica amb molta pena,
que han d'anar omplint embassaments,
i que arriben aquí amb pocs sediments,
i a mes, la nostra mar la rep,
amb un cert rebuig de prepotència...
De totes maneres, quan plou molt
i el gel de les muntanyes es fon,
baixen senyorials, orgulloses,
arrasant, fins i tot, voreres altes,
i entrant pels pobles per fer un passeig,
i fer una mica de mal que no caldria,
com un nen entremaliat que el deixen fer...
La meva amiga, reina de la planura,
m'explica que aviat s'ompliran els canals,
i els arrossars canviaran de color,
i sembraran l'arròs i serà un fet
la catifa de què sempre els parlo...
i després d'un temps, serà groga,
i els molins la faran blanca...
La vida tornarà a la vida, mentre...
un vol de flamencs passa pacíficament,
a poca alçada, amb propietat, bonics,
i el Pere i els seus amics, genials ells,
es fan un suquet amb ous de tenca,
i una rostida de carxofes,
i un arròs a banda, o un rossejat...
El Delta, el del Ebre, incomparable,
es manifesta, cruixent i sempre diferent,
com aquell paradís retrobat a la Terra.