És vell i prou que ho sap i ho sent, com diu la cançó d’en Lluís Llach. I el cas és que té tot el temps del món per veure-ho, i no pot fer res, tampoc ho vol, ja ha viscut les vides, les seves i les dels entorns propers, on s’ha deixat la pell i el cor, i ha mort i renascut, a cops de cor, treball i esforç. Ara va per la vida que li queda, com una almoina, cruel i generosa a la vegada i observa, des de la graduació de les experiències viscudes, a tots aquells, que actuen com si aquest món fos definitiu. Es vell, prou que ho sap, però no ho sap tothom, és clar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada