Tenia una pell de be que ma mare havia extret d’un vell tabardo, i un amic, una mena de barretina, que la seva àvia de Barcelona li havia fet de ganxet amb una llana de colors llampants... un altre portava una bufanda del Barça que sempre fa festa, i algú altre embolicat com podia. Anàvem a cantar les ovades, trossos de nadales que havíem aprés a l’escola o que sentíem per la radio. Visitàvem les cases dels amics y, a cops, ens feien passar per cantar davant dels avis, i ens feia molta vergonya, però ens donaven paracotes i coquetes de sagí, i alguna moneda, i ens ho passàvem bé. Després fèiem el repartiment de tot allò que havíem recaptat… Era divertit, un joc de nens... encara amb fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada