De la llenya asclada en feia un portal i les muntanyes d’un poble amagat entre els núvols, blancs de neu... esquitx de farina que em donava la mare. També hi havia un riu generós, amb grans meandres, per on nedaven els ànecs i anaven a beure tot un seguit d’animals, de plàstic o de terra, és clar. L’aigua la representàvem amb un paper de plata que anàvem guardant de les xocolates i d’altres embolcalls. Encara no hi havia el caganer, ni el pixaner. Hi havia un respecte a la Llum del Món… ens deia el mossèn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada