Propensió

Sempre m'he queixat de no tenir aquella agilitat mental que et dóna la ductilitat necessària i suficient per ser precís en la rèplica, tot deixant que la raó impacti segura i provoqui una invasió d'aclariments. Sempre he necessitat un temps de reflexió, i si això ha estat possible... m'ha dominat la propensió de l'atac directe, potser a deshora, allò d'abocar pel broc gros dient la meva sense embuts, tal com raja. Després, gairebé sempre me n'he penedit per piular tard, o perquè en aquell moment, amb els asos a la mà, mostrava una superioritat que em sonava a injusta, també fora de to.

Sempre, en la soledat, he pensat en aquesta inclinació natural, diguem-ne... a esperar la meva oportunitat després de la reflexió en la preparació del pla d'atac. La veritat és que he gaudit maquiavèl•licament mentre l'he estat muntant però després, tot i tenir raó o si més no les meves raons, mai m'he sentit satisfet. Sempre m'he quedat en aquell estat on, per una part, has fet allò que calia i, per l'altra, te n'adones que no et fa gens feliç veure la desfeta d'aquella arrogància tan equivocada i superba. Algun cop, vaig experimentar aquesta sensació després d'alguna visita de pares, menys experimentats en el seu menester que jo amb el meu com a professor. Propensió, bonica paraula. Deu tenir millors aplicacions, millors, segur que sí!