Recordo que m'encantava portar el Pere a collibè, seient cama ací cama allà, sobre el meu coll i les espatlles, que restaven complaents i agraïdes. I, ara que no em sent ningú i ha passat el temps, era com si portés una exposició itinerant, volent ensenyar el meu fill al món sense pagar entrada al museu de les ciències exactes.
Recordo que em comprava fàcil: venia amb els bracets oberts de cara a mi i, amb un planyívol "papa!!", gairebé feia el salt que jo agafava al vol. I, d'allí, al coll, a collibè, de bo i millor quan em passava les manetes confiades agafant-se per la meva cara plena... de satisfacció. Era, també, un tot ulls de rínxols negres, un galtaplè, però amb gràcia i mesura. Darrera d'una aparença noble, d'aquelles de llinatge amb títol, s'amagava un actiu artístic, de parla fàcil i prematura on, ja de molt petit, es quedava amb el personal per les seves expressions plàstiques i verbals.
Ara, ja de vint i pocs, ha esdevingut, sobretot, una bona persona, sociable i discret, amic dels seus amics, gaudeix de l'estima general del seu entorn. Avui ja no el podria portar a collibè, només a bé i en cotxe i, en el seu defecte, amb el meu núvol de plomes blanques, entre la Teresa i jo... i la Mar, és clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada