Nens

Fa temps que no parlo de nens, d'aquells que ploren expressions i reclams, mecanismes de defensa o sentiments. Recordo que no passava un dia sense contar una història, plasmar una escena, una vivència... Avui, el terrible de la fila m'ha comprat amb un somriure, tot i que he fet mala cara, d'enuig i reprovació total. I aquell deformat de casa, que parla com l'àvia i no juga, m'ha fet un sermó ample i llarg, com si el professor fos ell. I un altre, simpàtic i passat de rosca, ha volgut distreure el personal i marejar la perdiu, i a mi, per veure si ens saltàvem la classe de "mates", tot i allargant la reflexió del matí. I el líder, aquell que les bondats es proclamen soles i temperen. I el llençat, amb problemes greus per trobar la línia del respecte. I el prudent, que fa de la seva inhibició una instal•lació en la timidesa. I a l'espontani, que no pot callar perquè és tot cor i a qui gairebé et sap greu educar... i polir.

Avui recordo la vigilància del pati, expectant, aprenent, gaudint, dels nens en estat pur i al seu aire... I el Pere era el rei del pati, i el jutge, qui sap les lleis, qui fa la justícia més justa. I he recordat el racó de les nenes que ballen, els futbolers, aquells que no paren, els busca-raons i el mata-set, als quals sempre tenia controlats de prop. Nens... m'encanta quan un nen és un nen, quan el seu desenvolupament és progressiu i no el fem gran ni petit a deshora, i en la seva espontaneïtat se n'adona de tot allò positiu que té l'educació. He gaudit molt dels nens, ara ho torno a recordar...