A cops em poso trist

A cops em poso trist de veure com se'l passeja, l'amo, i ell no ho sap veure mai. Ens deixa tou la veu que clama, entre munió de sords, desert total. Em treu de polleguera la farsa en la piulada igualtat d'oportunitats.

Sovint em poso trist i fins i tot irritat en veure que la vacant és venuda al poder i el capaç queda fora. Potser, algun cop, ploro en silenci en veure el preu de les matrícules, dels llibres i de tot allò propi de la vida universitària, només a l'abast del poder, del de sempre, de l'establert, on el soca és prop de l'arrel i l'arrel prop de la terra, del fang. Mentre, les capacitats reals no tenen accés...

De totes maneres, els cervells privilegiats, després han d'anar a pasturar fora, aquí fa por el pensament lliure, la investigació, la ciència... De vegades estic cellajunta i capbaix en veure la facilitat en què s'ha establert el desordre i de com veiem com a normal cada despropòsit, i callem, i fem silencis. A cops em poso trist i llagrimejo perquè, en callar, semblo estar d'acord...