Mirall

I jo li parlava amb suavitat i parsimònia, però amb fermesa i convenciment i amb exemples i xifres demostrables. Anomenava tranquil tot allò referent la la justícia distributiva, el dret a decidir que tenen els pobles, comentant que la democràcia és abans i més important que la Constitució. M'esplaiava amb suavitat, gairebé d'aquella ex-càtedra, per mostrar Catalunya com un estat d'Europa respectant tothom i, a la vegada, sentint l'escalfor de la comprensió de l'entorn proper i mundial. Hi havia moments que m'expressava "a lo Junqueras", amb la naturalitat i pedagogia del professor, així que em sentia feliç de proclamar la independència i ho feia sense cap rancúnia contra els pobles d'Espanya, on encara queda gent lliure i amb capacitat de comprensió, sobretot si s'expliquen les coses bé. La majoria m'escoltava... des del respecte alguns, l'amistat d'altres, potser per la bona explicació, el convenciment, etc. Però hi havia un burleta, d'aquells que són a l'extrem dels uns, que va intentar boicotejar els meus raonaments, tot i rient-se'n de mi. Aleshores, em va venir al cap la paraula, la frase justa i precisa: "Ho tens molt fàcil, quan tinguis ganes de riure-te'n d'algú, només cal posar-te davant d'un mirall... o potser ploris de l'espectacle".