Era un estiu, per Creixell, amb els cosins... La Cuca es feia mirar i la Xiqui era un tot futur immillorable. Maxi, la mare, encara emanava glamour i parla ximple, tot i els seus set fills... diguem-hi originals. La Bombi i la Xerri no es parlaven fins que va arribar el Canavi i, volent minvar raons, van acabar amb la ruptura, cosa que va beneficiar a totes dues. El pare, el senyor Poxi, vestia, ja en aquells temps de la meva joventut, uns texans foradats, camisa horrorosament estampada amb estridència i mocador de coll fins als genolls. Li encantava portar a pasturar el ramat, sobretot a una jove que no sé ben bé si era filla, amiga, amant o freqüentada, que era més friki encara que la resta i a qui anomenaven "Porfa".
Sembla que en aquell món "in", suposo que per immadur, tot i ser catalans, tenien la tendència de parlar en castellà, i ho feien amb aquella cadència del "vale nena, porfa, no me digas, lo digo"... era com a ben vist, de classe social superior, un suposar. Bé, entre tota aquella olla barrejada hi havia un gos negre, preciós, seriós, elegant, discret... li deien Joan, tot un exemple de seny i elegància. Mai, mai he perdut l'esperança de què en Joan els ensenyés a viure com gossos com cal. Tot el meu respecte... per als gossos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada