Un cop vaig sentir a algú que deia que ser popular és tenir un nom i que, després, la gent ja s'encarrega de posar els adjectius. L'amic Antonio diu que aquí som molt propensos a posar a persones damunt d'un pedestal, dalt del cim més alt, de vegades sense importar els mèrits ni la intenció, perquè el que és cert és que esperem, gairebé amb il·lusió, que l'espifiï per gaudir amb un plaer malaltís de l'ensorrament. A molts els agrada passar del blanc al negre en un no res, de la claca més addicta i sorollosa al menyspreu total i reducció a l'absurd més denigrant.
Mentre plou mannà i arriba puntual, l'ànima se serena i si no... arriben sobres blancs revestits de transparència i ales pseudo-angelicals arriben a les altes esferes, no menys... altes. Aquell pobre que només té cèntims s'ha comprat el poder, el poder del poble amb els cèntims del poble...i a tot aquest procés alguns ximples ho anomenen democràcia. Tinc un amic xerrameca i xafarder i, molts cops, posa al sol i a l'abast les seves tafaneries, pròpies d'un bon passeig de nas pels altres pensaments... Sempre diu que uns són més iguals que els altres, però molt semblants. Sovint, cada vegada més sovint, penso que en aquest món som els uns i els altres... i nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada