El LLach madur s'exclama des d'unes perplexitats aglomerades. Dir

i caminar per poder ser

i volem ser per caminar,

no seria més que un arabesc retòric, si no vingués de seguida allò de

i no ens mena cap bandera

que no es digui llibertat…,

i si la proclama no ens vingués arrodonida amb una puntualització final:

quan es la vida mateixa

que ens obliga a cada pas...

LLach sempre ens convida, gairebé ens obliga a alçar la bandera de la "llibertat".

Joan Fuster