diumenge, 4 d’octubre del 2015

El LLach madur s'exclama des d'unes perplexitats aglomerades. Dir

i caminar per poder ser
i volem ser per caminar,

no seria més que un arabesc retòric, si no vingués de seguida allò de
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat…,

i si la proclama no ens vingués arrodonida amb una puntualització final:

quan es la vida mateixa
que ens obliga a cada pas...

LLach sempre ens convida, gairebé ens obliga a alçar la bandera de la "llibertat".

Joan Fuster

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada