Sembla, només ho sembla...

Es comporten com si la seva castedat estigués preservada per un incendi que els fa intocables, com si la seva virtut hagi estat una joia, un emblema, del seu caràcter, de la seva disciplina i, fins i tot, de la seva intel•ligència. El cas és que manen, potser per allò de què aquí el poder és cíclic, però el cert és que s'ho van muntar bé i, de la mateixa manera que Ferran el Catòlic va anar arrencant un a un cada gra de la magrana, aquests s'han mogut àgils i bé per l'aigua tèrbola i, qual pescadors insaciables, s'han fet els amos de gairebé tot. No era molt difícil... els altres, que no són tant diferents com ens volen vendre, ho havien deixat tot fet un solar.

Ara, ho controlen tot, són la llei, aquella que cap a la seva ampolla constitucional. Ells són l'Estat, igual que ho era Lluís XIV de França, i així ho pregonava arreu. La situació actual és de pel•lícula de cinema dolent, de polis i lladres, amb un final on només hi ha lladres, i on els polis han desaparegut. Teatre, tràgic ja per a molts penedits d'haver-los votat. També còmic, cada cop que penso en la seva administració durant vint anys, ara empresonada, i ningú en sabia res de res... això sí, ara presidim comissions d'investigació, proclamant llum i taquígrafs, netedat de mans blanques. El poble no és tan ruc com es pensen, sempre hi ha un punt de raó, una reserva, una esperança.