Avui, m'he deixat anar...

Avui m'he deixat anar i, sense pedagogia,he atemptat a la raó...

Per moments, he deixat la meva veritat, inestable, inoportuna, sense ser menys veritat.

Però no, no, avui no ha estat el meu dia. 

No he estat aquell rei que fa ploure, florir i granar.

Reconec que m'he exaltat, gairebé sol, com quan parlava de futbol 

amb aquells que l'han mamat d'una altra manera i color... 

Ara ja he après a no fer-ho i ho faig.

Però les persones, tot i que jo ho he dit aquella poc afortunada frase de què...

no vull ensenyar ni aprendre res més, es veu que aprenem fins l'últim dia,

i el que més costa és a callar i a ser oportú i didàctic, i pensar i repensar,
i posar a l'abast,i conèixer la història, la pròpia, i la història de l'audiència,
...això és important.

L'àvia sàvia deia: "cal saber amb qui et jugues els calés"

i, des del respecte, s'ha d'aprofundir en el coneixement de l'entorn

per mostrar les senyes d'identitat que un té com a sagrades i inconfusibles.

Sempre cal respectar la pluralitat, la formació i el pensament del personal

i, molts cops, un silenci és un regal...

Gairebé sense voler, avui he après una lliçó:
no cal deixar-se anar, no toca, no cal...