Mai li vaig preguntar

El meu fill va parlar abans que caminar, dibuixava (molt bé, per cert) abans d'escriure, i encara és així... I un es va muntar pel•lícules, legals i en silenci, i pensava en el traç gairebé adult que sempre mostrava, i em parlaven els professors de la seva originalitat, d'aquelles ombres sorprenents, d'aquella part incompleta de l'obra, que s'ensenyava insinuant com un regal per a la imaginació, o d'aquelles perspectives, impròpies de l'edat, que ens meravellaven... No, no vaig insistir en allò d'una sortida pràctica, només ho vaig insinuar fluixet... el nen feia olor d'art i una professora del Sant Pau va fer la resta.

Tampoc mai em va dir res, tot semblava clar entre nosaltres i, com la vida, entre il•lusions i silencis i esforços, hem arribat fins avui. A cops, em pregunto que potser volia ser lladre, o sant, o embriac, o recollidor de residus, o empleat d'una estació de servei, o policia de trànsit, o ermità. Diria que no hagués estat malament provocar una mica de conversa, però el Pere era un nen que, de petit, no volia ser futbolista o bomber, només ho mirava tot, enfocant els seus semàfors llum arreu dels entorns, gairebé tots, per on el portàvem... després volia paper i un llapis i dibuixava amb precisió i detalls tot allò observat. Avui és un artista diplomat, i jo voldria pensar que ho vaig fer bé, tot i que per als fills sempre ens sembla poc...