que aquell somriure fi és també dolç, proper, humà.
Ens passem parts de la vida idealitzant,
a cops cecs, equivocats, sense raó.
Però... això diuen que és l'amor,
"la sense raó que és la millor raó".
Tothom recordem el dia del sí definitiu,
fins i tot aquells que l'han obtingut,
de mica en mica, a base de mèrits,
estacions, patiments i inseguretats,
o aquelles glorioses víctimes de la fletxa,
o aquells predestinats, elegits, afins,
per allò de la bogeria juvenil de la pressa
per menjar-s'ho tot ràpid i a l'hora,
o per allò del concert econòmic total,
perquè les famílies dominants es perpetuïn.
Però, en tots els casos, sempre hi ha...
una confirmació, un esclat d'afinitat.
Avui vull pensar, amb l'amor al cor,
en aquelles mirades que s'han trobat
abans que les mans i han il•luminat el futur.
Després de la proximitat anhelada,
es proclama un sospir de pau interior,
preàmbul de la serenor que comporta veure
que allò que era una il•lusió,
finalment, ha esdevingut, genial,
una meravellosa correspondència plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada