Estoïcisme

És dilluns, plovia, ens ha sorprès sortint de l'escullera camí del Miracle. Allí, en el primer bar del club nàutic, davant del petit port de les barques recreatives, ens hem resguardat, tot i esperant estoicament que amainés una mica per enfilar cap a casa. Ens hem ajuntat un grup de gent de bici, esperant pacientment i, com sempre, arreglant les espanyes sense massa remei.

Un cop a casa, he reflexionat una mica sobre la paraula "estoïcisme". Segons el meu diccionari de l'Enciclopèdia, que ho sap gairebé tot, diu que és una escola filosòfica grecoromana que tenia com a ideal l'exercici de la virtut, que hom aconsegueix mitjançant l'acceptació del destí i la lluita contra les passions. Per extensió, representa impossibilitat, indiferència, davant el plaer o el sofriment, capacitat de suportar el dolor amb fermesa, de no afectar-se per les passions. He escoltat moltes vegades allò de "aguantar estoicament" tota mena de maldats, o tot el que caigui, i, per si en tenia algun dubte, que més aviat no, ara queda clar que parlaríem d'aquella capacitat per a suportar el dolor amb fermesa. Sona com allò de què no hi ha més solució, que ha de passar per mi, i que, fins i tot, comporta una certa resignació, no buida d'esperança, pacient, pacífica, ferma i estoica.