Hi ha aspectes de la vida en els quals un té i exerceix el dret a decidir. Fent ús de la meva llibertat, vaig decidir no veure els partits del Madrid, a no ser que jugui amb el Barça. Gran encert per a la meva estabilitat emocional i general. Darrera i llunyans queden els seus títols, en blanc i negre, d'èpoques dictatorials o fins i tot alguns jugadors es fitxaven "por real decreto". Al sac de les injustícies queden els arbitratges d'en Guruceta o Brito Arceo, grans àrbitres però que perdien l'oremus quan xiulaven al "seu" Real Madrid. Esborrat també, per allò de la pau de l'estómac, actuacions com la dels senyors Amancio primer i més tard un tal Hugo Sánchez que, en les seves internades pels extrems, es desentenien de la pilota, anaven a topar amb el porter i... allò era penal.
Recordo que de nen no ho entenia, però després si, fins que em vaig fer el regal de passar d'aquest "seu" folklore vital. Ara, només veig els merengues quan juguen contra el Barça perquè, evidentment, jo mai deixaré de veure al meu equip. El Barça és un equip on, a cops, tots o gairebé sempre, la majoria són jugadors del planter, amb un estil i filosofia propis practicat a tots els nivells, amb tant d'encert que fins i tot a la selecció espanyola hi ha majoria de jugadors "Masia". Bé, suposo que es nota... sóc un culé feliç!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada