Veus i veus

Venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà...

perquè casa nostra és casa vostra, si és que les cases són d'algú...

Tot i que hem après a esperar i ho esperem tot,

ho volem tot, res d'engrunes, ja toca el pa sencer.

Què volen aquesta gent, la que truca de matinada i roman al replà...

cal contestar amb la cara al vent, oblidant el plor del néixer

per fer un somriure de victòria justa.

I, encara que el meu país és tan petit que en cap al cor acomodat,

el crit valent dels catalans retronarà obrint el dia i els ulls als incrèduls,

i des de Montserrat fins al Delta de l'Ebre,

passant per totes les terres de barretina i faixa, s'escoltarà la llibertat,

música suau, sons de democràcia, presència de seny.

No, no és cap somni portat amb núvols blancs,

tots sabem que la vida ens dóna penes però...

tossudament alçats per sempre, no menarem per cap camí, per dolç que sigui,

que no ens porti al gran palau, al camp immens de gràcia plena...

És preciosa! Li diuen... Llibertat!!

Concert per la llibertat

Amb veus d'Espriu, Estellès, Segarra... Veus de tots aquells que han transmès, amb seny, la raó profunda i històrica, i ho han fet de cor, enaltint els sentits, proclamant veritats, llibertat i democràcia. Espectacle mundial del bon gust plasmat amb la pinya del castell, un tres de nou amb folre, un tot de tots d'esperança plena. Braços oberts al respecte i a la vida, a ser tractats com cal posant fi al silenci, perquè la injustícia ja no calla, perquè ja estem cansats d'esperar i rebre mentida.

Res contra ningú, solidaritat i totes les paraules boniques que vulgueu, però prou d'estar fotut i pagar el beure, prou de viure com si et mantinguessin... quan a Madrid n'envies cinc i te'n tornen una, envoltada amb cel•lofana i llaç. Què tal si ens respectem? Què tal si compartim amb justícia distributiva? Què tal si ens deixen en pau d'una vegada? Vaig estar des de les vuit de la nit fins a les dues de la matinada enganxat al televisor, a TV3, la nostra, la maltractada, la que molesta, la que no calla i para la mà... Si et mous, no surts a la foto. Tots els d'ahir vam prometre, segurs, que ja n'hi ha prou de sortir a aquesta foto...

Patir

Un dany, un dolor, una ofensa, un martiri, fam, set, calor, fred.

Patir privacions, l'opressió del tirà, la misèria,

la manca d'afecte i sal, el buit, l'oblit, la rancúnia.

Patir de fer patir i, a més, sofrint, veient-te instal•lat en la dissort sense remei.

Patir el despotisme i l'arrogància de tot aquell que mou la destrucció,

inclosa la seva i la de la resta del món.

Sofrença, dolor físic, moral, total... patir per veure la resignació,

la manca de lluita del vençut, vivint de genolls amb normalitat,

sense sobreviure al desastre, sense intentar refer-ho tot.

Patir per sobrevalorar el poder comprat i no tenir...

la força necessària per sobreposar-se a l'egoisme.

Patir en contemplar l'orfe de fe, dormint per les rutines sense esperança,

havent-se begut el control i el respecte a tot allò que transpira dignitat.

Sempre recordo aquella oportuna i solemne caiguda d'ulls...

de fer patir, per acabar atorgant.

Nens

Fa temps que no parlo de nens, d'aquells que ploren expressions i reclams, mecanismes de defensa o sentiments. Recordo que no passava un dia sense contar una història, plasmar una escena, una vivència... Avui, el terrible de la fila m'ha comprat amb un somriure, tot i que he fet mala cara, d'enuig i reprovació total. I aquell deformat de casa, que parla com l'àvia i no juga, m'ha fet un sermó ample i llarg, com si el professor fos ell. I un altre, simpàtic i passat de rosca, ha volgut distreure el personal i marejar la perdiu, i a mi, per veure si ens saltàvem la classe de "mates", tot i allargant la reflexió del matí. I el líder, aquell que les bondats es proclamen soles i temperen. I el llençat, amb problemes greus per trobar la línia del respecte. I el prudent, que fa de la seva inhibició una instal•lació en la timidesa. I a l'espontani, que no pot callar perquè és tot cor i a qui gairebé et sap greu educar... i polir.

Avui recordo la vigilància del pati, expectant, aprenent, gaudint, dels nens en estat pur i al seu aire... I el Pere era el rei del pati, i el jutge, qui sap les lleis, qui fa la justícia més justa. I he recordat el racó de les nenes que ballen, els futbolers, aquells que no paren, els busca-raons i el mata-set, als quals sempre tenia controlats de prop. Nens... m'encanta quan un nen és un nen, quan el seu desenvolupament és progressiu i no el fem gran ni petit a deshora, i en la seva espontaneïtat se n'adona de tot allò positiu que té l'educació. He gaudit molt dels nens, ara ho torno a recordar...

Sant Pere

Potser era el cap dels dotze, tot i que Jesús no feia distincions i parlava de l'enaltiment dels humils i en donava prova constant. Sant Pere devia ser tot un caràcter, de gallet fàcil, i si no... li pregunteu a l'orella d'un tal Malco. Fort i valent en defensa dels seus i de les seves conviccions, també en un moment donat no va estar a l'alçada de la seva fe i va protagonitzar una trista negació (i per tres cops) de la seva realitat més profunda. Diuen que el seu penediment va ser esfereïdor i constant fins a la seva mort, a Roma, on no va voler ser crucificat com el seu Mestre, sinó de cap per avall.

De totes maneres, es representa a Sant Pere amb les claus del cel i amb la comprensió i bondat suficient com per facilitar l'entrada a les persones de bona voluntat. Patró dels pescadors, devien anar junts de revetlla amb Sant Joan, compartint coca fogueres, anunciant l'estiu, proclamant bondats i estrenyent afectes i amistats, que es quedaran pel camí, o no, o seran eterns. A casa meva sempre ho hem celebrat per partida triple... i era com una obsessió fer-ho a casa, on la mare ens sorprenia fent art d'allò que tenia a l'abast, que no era gaire. Sant Pere, no he volgut ser irreverent... és el nostre sant, el dels tres: Pedro, Pedrito i Pere.

La vida d'ara, un somni real

Avui hem anat a esmorzar, a La Xarxa, sardina fresca d'aquí a la planxa. Hem celebrat Sant Pere. He estat bé, en bona companyia i bon tot. Demà, dia del nostre sant, anirem a dinar a Ca l'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou... per a mi, el millor lloc per estar a gust, ben tractat, i fer un àpat a l'abast del plaer més distingit. Diumenge anirem a Barcelona i dinarem amb el Pere i la Mar, tot celebrant, a La Parra, la festa de pare i fill i de la mirada protectora de l'avi del cel.

Aquest mes de juliol anirem uns dies cap al sud: València, Albacete, Granada, Còrdova, Jaén... per anomenar alguns dels llocs de més interès. Després, tornarem pujant per Terol fins a Alcañiz i, d'aquí, cap a Tarragona. Ens fa il•lusió viure altres conceptes d'existència. Un, que és independentista total i convençut, mai fa cap menyspreu als pobles de les espanyes, per les seves riqueses culturals, culinàries i d'altres manifestacions. Quan hi hagi una reciprocitat, gairebé sense duanes, i amb un tracte i respecte d'igualtat, ens apreciarem les gràcies mútues. Penso que ells sortiran guanyant, però un és noble i bo...

Una de trens

Hem anat a Tortosa, de visita hospitalària. Ja sabeu que anar per aquelles contrades em recorda a exàmens lliures de batxillerat i visites mèdiques. La d'avui ha estat simpàtica i agradable, tot i la situació complicada que viu un membre de la nostra estimada família. A la tornada, hem agafat l'autopista a l'Aldea per acabar fent el tram final per l'autovia. En aquest trajecte he vist passar un tren amb pocs vagons, com a gris, negrós de cap cot... semblava una màquina apagada molt abans d'arribar a l'estació.

He vist altres trens, d'aquells llampants, que van de platges properes i plens de joventut i vida. A la nit semblen una cuca de llum, una lenta estrella fugaç. Com no... recordar aquell tren on la Teresa donava un punt de distinció entre la cridòria folklòrica d'altres estudiants. L'AVE, on la gent va a Madrid a veure "El rei Lleó" i fer un entrepà de calamars. Penso, també, en el tren en què el company Miguélez i jo portàvem els nens des de Reus fins a Alcover i, després, anàvem caminant fins l'ermita i el Niu de l'Àliga... molts nens mai havien pujat a un tren. Em ve al cap el tren d'Olot que arrenca a migdia i arriba quan pot... també el Pinxo de Banyoles, el més valent que hi ha. Però, en realitat, jo els desitjo que tots portin un bon tren de vida... sana!

Converses profundes

M'he llevat d'hora, molt d'hora, com diria en Guardiola, tal com vaig fer en l'arribada del primer cotxe... He anat a l'habitació esportiva i allí estava ella, ferma, llampant, a punt... Potser esperava que la muntés un de més jove, de barba negra o amb l'atractiu del platejat però, en veure la tendresa submisa amb la qual m'acollia, li he parlat del tracte delicat, de l'amor intens però respectuós i vertader.

Algú em va comentar, no fa gaire, que, si l'home és l'adequat, la dona és sempre plena de felicitat, i aquesta és la meva esperança... que, en les properes freqüentacions, que seran sovint, amb ganes i per llocs idíl•lics de vora mar, despertem l'atracció mútua i signem amor per sempre.

Tu, mai em deixaràs a peu i evitaràs els clots i les punxes del camí. Seràs prou maca com per a no desinflar-te fàcilment. Per part meva, compta amb tota estima i consideració, la neteja adient i els millors líquids lubrificants. De tant en tant, anirem a revisió, tu al taller i jo al CAP, arreglem xapa i pintura i cap endavant! Això nostre pot ser exemple a seguir pels sedentaris, la millor simbiosi. La meva bici i jo avui ja hem anat a l'Arrabassada, Miracle, fars... De mil amors!!

Bici nova!

Evidentment, un es porta bé i fa els deures, i regala banys de somriures i amabilitats variades. Un és tendre i dolç, alt i ros, guapo i jove... Bé, somiar no costa res però, a cops, he pensat que el Senyor va poder fer en mi meravelles, però mai m'he queixat. Diuen que sempre hi ha un pedaç per un descosit i, en cada persona, sembla haver-hi una llei de compensacions on la mancança d'alguna cosa representa l'enaltiment d'alguna altra. El cas és que, per Sant Pere, m'han regalat una bici nova. La meva de passeig li regalaré al Pere i, així, podrà sortir a fer un tomb amb la seva companya Mar, que en té una igual.

La meva ja és de carretera i me l'he condicionat al meu gust: he canviat el seient per un de més gran i tou, també les dues rodes, càmera i coberta, els pedals, que eren d'aquells que s'enganxen amb un clic a les sabatilles de ciclista, per uns d'alumini sense cap subjecció... Bé, pinta bé, ara només caldrà habituar-me amb els plats i els canvis de marxa, que són diferents dels que ja dominava... aquí hi ha quatre comandaments que caldrà estudiar bé per poder anar segur per les petites rampes de la costa. Estic content! Vaig a provar-la... cal practicar. Gràcies!!

Al defora...

Buscaré, entre el plaer, uns dies de poble, 

aniré al defora i em pararé als desaigües, 

miraré les polles d'aigua i un esplugabous girarà el bec

i, d'una volada ràpida, farà cap al mig del tancat.

Potser un vol d'ànecs collverd, amb parella, proclamen la pau de la veda

i estiren el coll i eixamplen les ales, planegen, gaudeixen del clima, de l'aigua...

Un bernat majestuós, parat, discret, és l'au més gran d'aquell indret,

presideix la convivència d'alguns martinets blancs i un grupet de camallargs.

Serà a l'agost, l'arròs és verd intens, festa major, bous i cucanyes,

barra ensabonada, bou cap-llaçat o embolat, o amb patates estofat.

I passaré, el riu pel pont Lo Passador, i anirem a la Marquesa i a Riu-mar.

L'arròs començarà a groguejar i el Delta, a poc a poc, canviarà de color,

i nosaltres tornarem a casa, venint de casa, de les cases dels pares.

També, algun dia, anirem al defora, vorejant el mar, remuntant el riu, envaint el bosc.

La vida passa sense pausa, però amb prou temps per gaudir de les petites coses...

En positiu

De la mateixa manera que la pluja estova la terra, la bona gent m'emociona els sentiments. Potser el desordre no és tan capital, ni la religió l'opi del poble, ni les ONG camins més enllà de Suïssa. Potser hi ha algun polític en potència amb la intenció de ser com cal. Sempre em resisteixo a obstruir el clam a l'esperança, blanca, nítida com l'aventura de la nit. Parlem del xou romà com una fira d'atraccions econòmiques amb fons de fe, però també tenim la referència certa del Pare Damià, o la Teresa de Calcuta, de Gandhi o Sant Joan Baptista de La Salle...

Mai he suportat el personatge nefast que fa de la religió una tapadora per desviar, consentir, alimentar i fer créixer tota mena d'extorsions i actuacions impresentables, malifetes. Estic d'acord, com no, venint d'on ve, amb aquells pensament llum que diu "Pels seus fets els coneixereu" i, ara i sempre, sense etiqueta ni embolcalls amb cel•lofana, són artífex de la decència i honradesa, sanegen la convivència i la faciliten, a més de viure de cara i ser sempre a punt per donar un cop de mà.

Mercadet a la Rambla

He pujat a la Rambla, per fer cames. És dimarts i el mercadet s'estén arreu i atapeït amb gent d'estiu. Me l'he passejat tot, fins els porquets negres i les rates aquelles que em fan entrar urticària. He anat a tocar ferro i la meva amiga estava com sempre, potser més acollidora i amb aquell blau de sal i cel i sol. Un negret feia bombolles de sabó i un grupet de canalla petita embogia feliç... Més enllà, un senyor tocava un xilòfon i arrencava unes notes màgiques, la gent s'aturava, tenia públic, venia CD's, tothom semblava feliç...

De tornada, he passat a treure el nas per alguna llibreria, sempre m'atreuen. M'ha sobtat un títol: "L'any en què em vaig enamorar de totes". I penses... a mi també em va passar això, fins que vaig tenir un atac de Teresa... I, en plena reflexió, crec que era de convenciment fàcil, víctima de la mirada amb somriure, quedant fora de circulació davant d'una bona caiguda d'ulls en una nit amb lluna. Però... bé, un ha subsistit a les circumstàncies i ara, a més dels pastissos, que també, li agraden altres coses... i és que la vida és meravellosa sempre, un suposar.

M'he quedat fregit

Quan he obert els ulls eren les deu, feliç com un anís, humitejant de boca, gairebé regalimant per un costat... feliç. Em sap greu pels companys de bici, que m'hauran estat esperant, però també té la seva gràcia l'estrena d'un nou dia diferent, especial. Comença amb dutxa i roba neta, sandàlia d'estiu, premsa i esmorzar a l'Estil, com abans... entrepà petit de tonyina, un xarrup de cervesa i un tallat descafeïnat, desgraciat, amb sacarina, cosa fina... un suposar.

He tret el quadern del Parlem de..., ja vaig pel número divuit, m'ho passo bé, tot i que de vegades faig aquell crit típic de "Visca la tonteria", o la ximpleria, per dir-ho bé i correcte. Per la tele, que tinc a mà de dalt del cap, parlen de Bretón, aquell senyor de mirada boja i comportaments freds... fan de tot plegar un "realiti-xou", eternitzant programes i esgotant la punxa de tots els llapis possibles. Són com aquells que comercialitzen la mort. Aquests són assumptes seriosos, com per tractar-los d'una altra manera. Bé, avui m'he quedat plàcidament fregit. Un regal inesperat? De moment la cosa pinta bé...

El silenci és el llenguatge de Déu (Sivananda)

M'agrades quan calles o dorms,
o estàs distreta o descanses lliure i en pau.
M'agrades sempre, cada cop que respires,
però en aquests casos sembles atorgar,
concedir llibertat a la imaginació, vull dir a la meva,
que s'encanta davant els somriures de cada "sí",
aquell dels ulls que captiva i t'omple de música els esperits
i els sentiments més íntims i autèntics.
Si fos papallona sentiria pessigolles a l'ànima i les faries tu,
només tu, amb el fregadís de les teves ales de sega
i amb els silencis dels teus batecs de cor.

Sivananda diu que el silenci, aquell que diuen que calla
sense saber que parla diferent, és el llenguatge de Déu.
Si fóra així, Déu no fa ni vol res malfet, per això m'agrades.
M'agraden les teves manifestacions, discretament profundes,
llegides en el teu meravellós llenguatge corporal.
M'encanta la natura verge, fins i tot quan sembles escoltar-lo,
vull dir el silenci, i t'has d'esforçar per escoltar els ocells
o el fregadís de les fulles.
M'agrada quan calles perquè, aleshores...
sóc feliç contemplant els somriures de cada "sí".

Meravellosa anècdota

Revetlla a casa de la Mar de Batea i Tarragona. Retrobament amb vells, més aviat bells, amics. Agradable, bonic, tot amb l'encant familiar, la gràcia i el bon gust de tots plegats. La senyora Teresina, mare de la Mar, feia l'aniversari... 95 anys, caminant fins la taula per mostrar-se participativa i acollidora com sempre. Mossèn Sedó i jo comentàvem el seu bon estat, tot i l'edat, amb els seus somriures i agraïments, en veure's envoltada de tots els que l'estimen, que som tots.

El mossèn, sempre entranyable ell, i parlant de les persones ja molt grans, em va explicar una meravellosa anècdota d'un senyor enterrat ahir mateix. Una setmana abans l'havia anat a veure i diu que estava prou animat i com a feliç, tot explicant-li, amb tota la fermesa de la seva fe, la següent observació: "Miri, mossèn, quan neixes, tu plores i tots els altres riuen, i quan et mors, tu rius i tots els altres ploren". Gran lliçó, perquè això suposa una tranquil•litat de consciència i uns convenciments a tota prova. Vagi tot el meu respecte i la més profunda admiració.

Bé, ha estat, repeteixo, tot un plaer... i, parlant de la canya als sentits, cal nomenar els caragols de la Meme, en sap un pou, les coques de la Mari Carme, tota una artista, la mistela i el vi de l'Andreu, rei de Batea, i podria seguir perquè... estar a casa de la Mar és com ser al paradís, però abans que algú es mengés la poma...

Estiu

És temps, del temps de tots, també per tu.

Molts, fa temps que no fitxen l'entrada.

Som fora, sense timbre ni campana

i el rellotge guarneix el canell bru.

Explotaré el meu espai innegociable

per lliurar-me a les lectures

dels pocs que diuen alguna cosa.

Tampoc voldria abonar-me a la desesperació,

a la solitud buida sota un pi, entre roques de mar

amb lluna o sota un coixí a les onze del matí.

Estiu, algun cop m'he amagat

per no viure el que es veu arreu,

d'altres l'he gaudit com cal entre els meus

i alguns dels altres i de tots.

Avui que la imaginació és rica i viva,

i més lliure que mai...

perquè surt d'un cap amb experiències,

fa de l'estiu una parada del tren,

aquell que va massa ràpid,

o una acceleració d'aquell que no arrenca...

en definitiva, un bon espai de reflexió.

Estiu, on els polítics del govern més inútil

diuen que ha minvat l'atur,

a costa del servei... per als servits.

Dies i dies on dormim amb menys somnis.

Fem reals els projectes d'hivern.

Vivim l'altre poc del tot de tot...

Diumenge, 23 de juny

Revetlla de Sant Joan. Ja tenim la coca a punt i el cava i allò que més convingui, però amb responsabilitat, és clar. El dia pinta bé. La nit serà plàcida. La companyia esplèndida i Sant Pere a tocar, festa grossa d'avi, ara al cel, pare i fill. Es pot demanar més? Hem dormit i hem baixat a fer el talladet i una ullada als esportius... l'altra premsa la sofrim per televisió o tablet. Dinem a casa i amb el Pere. No sé ben bé què hi deu haver al forn que fa una oloreta que captiva i que mereixerà una excursió a la meva bodegueta per triar un negre que estigui a l'alçada de les circumstàncies...

Avui juga el Barça-Espanya contra Nigèria. Si guanyem ens tocarà contra Itàlia... i això ja són paraules majors, tot i que ahir van perdre contra Brasil (4-2). Per cert, Neymar no en té res de tou i, a cops, també solta la porca. De totes maneres, és tot un crac genial. Llegia a l'Sport que en poden jugar, de titulars, nou del Barça, així que el bon futbol està garantit. Molt bé, perfecte, coca i pilota i cava. Música de conversa, d'aquella que no molesta quan parles i quan escoltes t'agrada i et relaxa. Som a l'estiu, esclat de primavera, rec per l'esperança de millora de tot plegat. Brindem, siguem feliços, generem felicitat!!

D'autor anònim

Vaig trobar, l'altre dia, una frase que deia així: "Un expert és algú que sap cada cop més sobre menys fins saber-ho tot sobre res". Sòcrates sabia que no sabia res i els mestres, una mica... una mica de tot. Diu que té més lletres que un advocat que sap de lleis i parla bé, en defensa o en atac, buscant justícia. Experts, especialistes, pèrits en la matèria. Sabater, a les teves sabates. "Vir bonus discendi peritus", o alguna cosa així, que vol dir "El buen barón que és périto en la materia". És enginyer, tècnic, agrònom, mecànic, tèxtil, etc. I en sap un pou, és lo seu i, a més, en té pràctica. És tècnic, l'entès, l'expert, el que sap. És el metge d'un òrgan concret i és possible que, sovint, se n'oblidi dels altres...

No l'usem a tot dur i fem cas del consell d'aquells que, com els mestres, tenen activada la intercomunicació d'òrgans i sabers, en un principi, bàsics. Després, ja anirem d'experts i farem ciències o lletres, natura i poesia de bosc i mar, societat, tècnica, esperit, pensaments... I, a qui en sap de les parts del cos, anirem quan calgui i seguirem el consell de l'expert de capçalera. No cal escoltar els setciències que només venen fums variades de boira poc espessa. Tampoc a qui crida, perquè no té raó. Cal observar el llenguatge corporal i oblidar a qui saben res de tot... tot de res.

Vora meu

Acosta't aquí, vora meu, a tocar,

amb el mar i la sorra d'amics,

convidats de la nit llarga d'estiu...

Estarem sols entre tants de tots,

junts entre altres junts, menys junts,

més junts, sols, atapeïts i bé.

Siguis vora meu a la llum de la lluna

i veurem sortir el sol de la fosca.

Mentre, sentirem la música d'onades,

l'olor de coca de fruites i com s'apropa el dia,

sense por, tot i que és de nit tancada

quan veig més clar, si ets vora meu...

I ens envairan les mil paraules del silenci

i ens callarem les veritats del cor

per no trencar la màgia dels moments,
de mar i sorra, platja i nit i lluna.

I el vora meu serà més prop,

s'activaran les sensacions d'amor,

esclat total d'emocions compartides,

potser una llàgrima de gràcies al cel i a tu,

un t'estimo dels ulls, un clam...

perquè mai s'acabi la nit.

Vora teu es fa vida la festa dels somnis,

sempre amb un després adient, real,

amb tu i amb tot un jo crescut, cofoi.

A tu que et mana el cor i et diu:

Dóna-n'hi dona de tu i fareu un dos,

semblant, etern... i amb tot de mi.

Propensió

Sempre m'he queixat de no tenir aquella agilitat mental que et dóna la ductilitat necessària i suficient per ser precís en la rèplica, tot deixant que la raó impacti segura i provoqui una invasió d'aclariments. Sempre he necessitat un temps de reflexió, i si això ha estat possible... m'ha dominat la propensió de l'atac directe, potser a deshora, allò d'abocar pel broc gros dient la meva sense embuts, tal com raja. Després, gairebé sempre me n'he penedit per piular tard, o perquè en aquell moment, amb els asos a la mà, mostrava una superioritat que em sonava a injusta, també fora de to.

Sempre, en la soledat, he pensat en aquesta inclinació natural, diguem-ne... a esperar la meva oportunitat després de la reflexió en la preparació del pla d'atac. La veritat és que he gaudit maquiavèl•licament mentre l'he estat muntant però després, tot i tenir raó o si més no les meves raons, mai m'he sentit satisfet. Sempre m'he quedat en aquell estat on, per una part, has fet allò que calia i, per l'altra, te n'adones que no et fa gens feliç veure la desfeta d'aquella arrogància tan equivocada i superba. Algun cop, vaig experimentar aquesta sensació després d'alguna visita de pares, menys experimentats en el seu menester que jo amb el meu com a professor. Propensió, bonica paraula. Deu tenir millors aplicacions, millors, segur que sí!

Dies diferents

Vénen dies d'esbarjo, diferents, de festa. Temps on fem poc d'allò habitual, només alguna cosa, per no perdre el costum. Descansem. Per l'escola s'escampava que descansar és canviar d'activitat, mai no fer res i jeure inútil cada dia. De més gran te n'adones, sobretot en el descans dels dies diferents, que també té molt a veure la llibertat a decidir les teves prioritats, amb les quals et beneficies física, moral i intel•lectualment. El descans del guerrer, fent lluites menors, suaus escomeses lliurades en la recerca de tot allò que ens atreu.

El professor no va a l'escola, ni el pescador a la barca, potser es trobaran al bar i parlaran de nens i de peixos, mentre la barca i l'escola romandran tristes i soles. Tampoc el fuster farà cadires, i tancaran botigues, i aquell no anirà a la fàbrica ni l'altre al taller... plegats faran família, veuran a l'àvia, amics, bar, muntanya, platja. El meu amic, el mar, està d'enhorabona, com el bosc i el riu. Farem la costellada o la fideuada i la paella mixta, i anirem a Granada, Soria, Bilbao, Santiago... o arreu, perquè tot sigui més diferent. Són dies especials, productes d'un procés mental que esclata en vacances i que acabes demanant l'hora com aquell equip que ha esgotat les seves energies en l'intent reparador i curatiu. Proclamo una vida activa... amb alguna sortida de rutina.

Cants de sirena

Dijous, 20 de juny, dia de bici... 30 km però bé, amb bon temps. No feia massa calor i només unes ullades d'estiu, de tant en tant, feien palesa la proximitat de l'estació del sol. Hem anat a fer el vinet del Priorat a La Xarxa. Ha estat bé, amb tapa i xerrada i envoltats de llops de mar. Com sempre, hem arreglat el món, avui no tant... un company m'ha dit que les aspiracions d'independència de la majoria de catalans li sonaven a cants de sirena. M'he quedat amb les ganes d'explicar millor la idea i el per què, però no en tenia ganes, tot i que m'ha sorprès que a una bona persona, lliure i competent, allò que a tanta gent ens sona a història i justícia i necessitat urgent i indiscutible, ell ho cregui utòpic, "cants de sirena". Un dia li diré que, fins i tot així, genials sirenes, beneïts cants.

En plena reflexió, un pensa en aquell que no és lliure i viu de genolls, sotmès etern pel plat de sopa, i entén l'odi a tot aquell que surt de la claca, a tot allò que sona a català, sense saber perquè li ho impedeixen, tampoc fa cap esforç en entendre que la justícia distributiva et fa passar per paràsit als ulls de l'ignorant... i, a partir d'aquí, podríem començar a parlar i a comprendre... alguns, és clar, la claca mai i els lladres menys, tot i que d'aquests n'hi ha per tot arreu... massa.

Sant Joan i Sant Pere

Dies de revetlla i coca, focs i xerinola. Festa d'estrena de la roba d'estiu... Ma mare, modista ella, autodidacta, producte de la necessitat i el seny, la capacitat i l'esforç constant, tenia, per aquesta dies previs, una corda de vestits penjats per a totes les joves en edat de merèixer, les senyores que es fan mirar o, fins i tot, per nenes o àvies, que per a totes tenia molta traça i molt bon gust.

Proclama de l'estiu, festa grossa, nit de contacte, nit dolça, de tacte, de xerrada i cava entre petards i somnis. "I encenem una foguera llum perquè és nit de Sant Joan o de Sant Pere, Déu nos do bandera blanca, dies ha que té neguit, segur, bullint". I és el sant del Pere i del pare, i és el meu sant, Sant Pere "gloriós", com deia l'àvia estimada... i la mare feia el millor dinar que podia i convidàvem a l'oncle Joanet i, en la més estricta intimitat, vivíem la més gran de les immensitats.

Sant Joan, Sant Pere, dies de revetlla, coca i xerinola, cava i serpentines... Comença l'estiu, comença l'espectacle... Sant Joan, Sant Pere... gloriós!

Estrès

Un proverbi xinès diu que "hem de prevenir el mal abans de què existeixi, i també hem de posar ordre abans que exploti el desordre". Per tant, cal frenar a temps si no volem caure en allò que han tingut a bé nomenar estrès. Segons el diccionari de la llengua catalana, l'estrès és un estat de tensió aguda de l'organisme, obligat a reaccionat, tot defensant-se, davant una situació d'amenaça, una agressió qualsevol (traumàtica, tòxica, infecciosa, psicològica, etc.). L'estrès és la causa directa o indirecta de moltes afeccions que dificulten en gran manera el normal desenvolupament de la nostra existència, minvant tant el procés individual com el de les relacions.

Per una vida més equilibrada,és important prendre's les coses amb calma i gaudir dels petits plaers que tan generosament i sovint ens ofereix la natura, família, amics... Quan temps fa que no t'atures a olorar una flor? Recordes l'aroma dels clavells? I la flaire de la teva escola? Fa molt temps que no vas a l'hort? Des de quan no parles amb el Pere Joan, amic de la infància i de sempre? I... al banc del parc on anaves a estimar, fa molt que no hi aneu? Fes-te un bany de peus, menja cireres, fes un cafè agafat de la mà complaent de la dona. Cal frenar a temps, i gaudir de les petites grans coses, que també són la vida, la millor vida.

Emocionant

De vegades, també m'emociono

i tinc un estat d'ànim eufòric, de plaer total,

en veure actives les recepcions,

mostrant felicitats variades, plenes...

Emociona't després de dir sí a la vida

i contempla extasiat la bellesa de la creació...

una abraçada tendra, un somriure fi,

una paraula d'ànim, de compassió,

un alè, una companyia, una mà..

Enamora't de l'amor sense raons

i fes-ne proclama explícita i de cor,

entenedora, directa, fàcil, neta...

Emociona't, busca una parella de dos,

i si la tens... digues-li que l'estimes,

en veritat, amb freqüència, tots els dies,

i feu, com diria el poeta de la cançó, de l'amor

un vers gaudint dins d'un poema d'harmonies

musicades pels àngels de l'arpa...

Obre els ulls i entusiasma't

davant la bellesa del dia que arriba

i el minut que passa, temps que vola ràpid

per a no omplir-lo amb seny de cor i braços oberts...

Viu intensament els regals de la vida,

abraça l'entorn, estima les proximitats.

Dóna't, comparteix, regala, aprèn,

siguis noble i sincer i agraït...

Fes unes llàgrimes, també rialles,

siguis autèntic en les teves emocions.

Gaudir de la vida... genial, emocionant!

A cops em poso trist

A cops em poso trist de veure com se'l passeja, l'amo, i ell no ho sap veure mai. Ens deixa tou la veu que clama, entre munió de sords, desert total. Em treu de polleguera la farsa en la piulada igualtat d'oportunitats.

Sovint em poso trist i fins i tot irritat en veure que la vacant és venuda al poder i el capaç queda fora. Potser, algun cop, ploro en silenci en veure el preu de les matrícules, dels llibres i de tot allò propi de la vida universitària, només a l'abast del poder, del de sempre, de l'establert, on el soca és prop de l'arrel i l'arrel prop de la terra, del fang. Mentre, les capacitats reals no tenen accés...

De totes maneres, els cervells privilegiats, després han d'anar a pasturar fora, aquí fa por el pensament lliure, la investigació, la ciència... De vegades estic cellajunta i capbaix en veure la facilitat en què s'ha establert el desordre i de com veiem com a normal cada despropòsit, i callem, i fem silencis. A cops em poso trist i llagrimejo perquè, en callar, semblo estar d'acord...

Les plantes del mini hivernacle

Ja ho sabeu, aquell a l'extrem esquerre de la sala de maquinetes variades. Avui ho torno a comentar perquè hi ha novetats significatives. En primer lloc, esmentar l'espectacular desenvolupament de la planta de Nadal, aquella de les fulles d'un grana intens. Ara té com a tres pisos, amb una base de fulles verdes on només en queda una de vermella, un segon pis de fulles d'un vermell fosc, però un pèl més clar que l'original, i un tercer pis tot de fulles verdes noves, tendres, que coronen una mena d'obra d'art que mai havíem contemplat tant de prop.

L'orquídia de Marcel•la continua amb les seves dinou flors color fúcsia, una mena de vermell violaci, que es fan mirar per la seva bellesa mística i la llarga mirada d'acompanyament. Dels geranis, no cal que us digui res... ells, cíclicament, van regalant les seves flors arrodonides que, sovint, semblen de postal. L'orquídia de flors grogues tacades de lila, regal del Pere i la Mar, manté les flors originals però, a més, ara té quatre o cinc branques noves a l'extrem de les quals surt una nova flor. Estan fermes i imparables, com els nostres joves. Finalment, la planta... vull dir una de les tres plantes en una mateixa torreta que ens va donar la Mar de Tarragona, té tres flors a punt d'obrir. Tot plegat, espectacular... un bufec de vida a casa.

M'encanta la pluja

...la de l'hivern plujós, refrigerant, perquè és aigua, perquè és vida.

M'encanta la pluja justa i amb mesura, la que ajuda, en primavera jove,

a fer els millors verds i fruits i a fer amable l'estiu

i acompanyar la tardor a fer suau el seu declivi fatal.

Mai seria adient una pluja de bales, aliment de discòrdia i terror,

pluja de mort i guerra, a la Terra en pau, Natura neta.

Millor una pluja de flors, de pètals blancs i aromes nets.

M'encanta una pluja d'aplaudiments, a tot allò legal, ben fet, honrat,

pluja d'elogis a l'esforç constant, a la dignitat, al sentit comú.

Sé que mai plou a gust de tots i que les pluges no sempre són d'aigua,

però són sempre reflexives, molts cops depuratives i oportunes,

ensenyen coses, mostren normes i altres aspectes i camins vàlids de la vida.

M'encanta la puja perquè ajuda a dormir, a somiar, i et fa estar bé... al llit.

Fóra maca, molt maca i de gran estima una pluja apropiada i a temps

per veure la festa dels jardins... i els cervells.

Banc

Seient estret i llarg, generalment de fusta, amb respatller o sense, on caben algunes persones. Un banc d'una església, el banc dels acusats, etc. Fins aquí, correcte, útil, necessari... sobretot quan serveixen per seure els malvinguts d'un altre tipus de banc, on les "preferents" només són preferències per omplir-se la butxaca, tot i enganyar a la gent gran, que encara creu en la honestedat de les persones. Teòricament, un banc és una institució econòmica que pren fons a préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diners per a facilitar fons a qui desitja un préstec. Mirat així, i sense saber el que realment fan, sembla, fins i tot, edificant, però... passa igual que amb els polítics actuals, s'han guanyat a pols la més absoluta manca de credibilitat.

Recordo, ara, a la professora Pili Salvadó, gran persona i amb una competència indiscutible, que una vegada va fer un comentari que pot servir per deixar clares les finalitats d'aquesta gent: "Tu mai podràs fer res amb un banc si el banc no veu la possibilitat de fer un bon negoci amb tu". I ho puc entendre, tot i que s'han venut com l'àngel protector dels més desfavorits, però el que no puc comprendre i m'omple d'indignació és la farsa, l'engany a la gent gran i algunes pensions que són com la meva... però a lo lladre.

Trencar la rutina

John H. Newman va dir que "Viure és canviar, i per a perfeccionar-se cal haver canviat moltes vegades". La rutina, quan no mata, envelleix prematurament l'individu, per això ha arribat el moment de fer alguna cosa diferent: ves a una conferència, visita un amic o un familiar, escolta música...la del teu temps, la que t'agrada, iniciat, fins i tot, amb la clàssica, fes gimnàstica, surt a ballar, camina al teu ritme, fes bici, si més no estàtica. Fes algun pecat de tant en tant, d'aquells que Sant Pere fa la vista grossa, regala't un gelat italià i alguna cervesa a l'estiu (amb consum raonable), gaudeix de la lectura i la televisió, però surt també de casa...

Hi ha moltes activitats que el cosa i la ment necessiten, tot i airejant-se en la recerca de tot allò no habitual... Ves a veure sortir el sol o dorm fins despertar-te, esmorza un parell d'ous ferrats amb patates fregides o dejuna, més aviat modera, l'àpat següent. Fes el llarg de la piscina de 50 metres. Ves a la platja i encarrega una amanida i, a cops, una paella. Ves al cinema amb una bossa de cacaus o de crispetes. Canta, encara que no siguis a la dutxa. Procura la felicitat del teu entorn. Sorprèn en positiu la gent que estimes. Procura millorar el compromís. Sigues positiu. Trenca la rutina. Gaudeix de la vida!

Realment... som únics?

Doris Dörrie va dir: "Si et compares amb algú... ja has perdut". Som éssers únics, amb virtuts i defectes. No hi ha una persona al món que sigui igual que tu. Naturalment, sempre trobaràs a altres més alts, més lletjos, més simpàtics, més insuportables, més... Però tu tens els teus propis valors, qualitats, mancances i febleses, que són el teu bagatge per compartir-lo, per gaudir-lo, per millorar-lo. Recordo una frase que solia dir el meu pare: "Allà on vagis, dels teus n'hi hagi", i això m'ha suggerit la pregunta d'avui... realment som únics?, o més aviat, per comprendre alguna cosa, haurem d'acudir a aquella classificació a la qual, darrerament, li veig totes les llums: els uns, els que són a l'extrem d'aquests, els altres i, finalment, nosaltres. Potser podríem fer algun subgrup més però diria que una gran majoria de fer, pensar, actuar i sofrir, fins i tot gaudir, de les persones estaria inclosa en un d'aquests quatre grups. Potser, en el fons, som únics... o tots som iguals, però com deia Felipe, alguns són més iguals que els altres. Voldria acabar la reflexió (i el quadern número 17 del Parlem de...) dient que cadascú ha de fer cas dels seus valors... aquests són els que importen i no els cal trair.

Repetim sovint les coses

Anomeno sovint a la dels patins lineals, perquè... Déu n'hi do quin bé de Déu!, també a la noia que sembla cruixir al desplaçar-se per la vorera ferma i nova, o la lletja que no compleix la norma i és antipàtica... Parlo de la Teresa, com el meu àngel de la guarda i ho faig com aquell que mostra una propietat preuada, o del Pere, com un regal per a que tot tingui sentit. Constantment, em ve de gust cantar a l'amor que dóna vida i recordo el meu des dels orígens i, en general, amb buits i plens, cim i vall i remuntada i camí i explicació sempre, repetint sovint les coses. Crec que els mestres encara més...

És d'aquelles coses amb les quals hauríem d'anar una mica més en compte, ja que estem acostumats, a l'escola, a matxucar la canalla i no ens n'adonem gaire que ens fem un pèl pesadets. I si el professor és jubilat i una mica setciències i, a més, coneix totes les lleis, sobretot aquelles que van al seu favor i complaença, podem tenir al punt i a l'abast un autèntic paparra. De totes maneres, deixeu-me fer un clam "a lo Cetina", com dient que "com fos no deixessin de mirar-lo els ulls de l'estimada...". jo diria , escolteu a l'avi, sigui mestre o no, ho és de la vida. Escolteu al seny del cor, encara que repetim sovint les coses...

José Mª García

Va ser un periodista i conductor radiofònic de programes esportius, amb els quals va estar força temps a la cresta de l'ona... i mai millor dit. Era el rei de la nit, amb molts seguidors que anaven a dormir tard per poder escoltar com s'acarnissava amb els directius, presidents i, fins i tot, algun ministre que, com no podia ser d'una altra manera, sembla que va acabar amb ell. Qui no recorda el "Pablo, Pablito, Poblete" per dirigir-se al president de la Federació Espanyola de Futbol, o les expressions que utilitzava per menysprear els mandataris que, per la seva mala gestió, arruïnaven els cubs esportius com "abrazafarolas", "correveidiles", "todopoderoso" o "ser superior". Quan entrava en acció, solia tenir tots els asos a la mà, havia fet totes les comprovacions possibles i, aleshores, muntava el seu xou entre quixotesc i justicier, amb la bandera de pau i veritat, en defensa de la justícia, sobretot per als més desafavorits...

Era tot un espectacle i em semblava gairebé indefinit, encara que penso que era del Madrid, tot i ser casat amb una catalana. De totes maneres, ho dissimulava prou bé, llençant atacs ferotges en ambdues direccions i, a cops, et feia creure en la seva neutralitat. Recordo que un cop va explicar quant pagava de la Declaració de Renda i, tot i la meva joventut, em vaig esgarrifar de la morterada que devia ingressar cada fi de mes. Solia dir, també, que "el halago debilita", però tampoc estalviava adjectius quan es tractava de posar algú pels núvols. Tot un personatge... ara sembla haver desaparegut de la circulació. Un cop el vaig veure en un partit de l'Inter Movistar, del qual em van dir que n'era el president, però també es va comentar que havia estat malalt. Va estar alguns anys a la Cope, a "la emisora de los curas", com ell deia, i després ho va rondar gairebé tot, tot i lluitant amb el "Cristo del gran poder" i contra tot allò que es movia en diferent direcció. José Mª García i el senyor La Morena, reis de la nit...

Fóra bo i cobrat...

Fóra bo i cobrat... que els uns, i els de més enllà encara, entren en confusió política deguda a l'escomesa de la cavalleria catalana, carregada de raó i de veritats fonamentals. Congratular-se per l'esdeveniment feliç del triomf just i raonable, tot i mostrar-se circumspecte, sobretot amb el que es diu i amb el que es fa. Fóra bo i cobrat... l'aparició del seny dels llocs més impensats en comptes de la incomprensió, sense la possibilitat de millora, per absència de cervell i presència total de tota incoherència al sentit comú. Fóra bo i cobrat, això voldria dir que encara hi ha algú que paga perquè algú treballa, i cobra i compra i gasta...

Fóra bo, un matí diferent, sense cap escàndol nou, i la justícia, la cega, la de tots, actuï sense mirar quan, com, a qui, per què... allò de la llum i taquígrafs i neteja total. Potser en el moment de llançar la primera pedra, no hi hagin llançaments. Fóra l'hora d'ensenyar les vergonyes de tots al sol de dia ple. Començar un món nou on tots siguin conscients d'allò que no s'ha de fer i facin correcte el bé comú. Un ja compleix dies en lloc d'anys i va a la recerca de somnis i sorpreses. Posats a demanar, voldria un regal final per compartir... llum, més llum, com deia Goethe.

Sense pare

Recordo que els professors de La Salle - Reus rebíem els pares un cop per trimestre... això si no hi havia una necessitat que convidés a fer-ne més, que també solia passar. Una vegada vaig tenir la visita d'uns pares que em van semblar molt joves, però altament interessats per tot allò que comportaven les relacions del seu fill, la seva disciplina, instrucció... educació integral, en una paraula. El bon senyor, de només uns vint-i-cinc anys, m'explicava que treballava moltes hores, nit i dia, perquè volia que al seu fill no li manqués res de tot allò que ell no va poder gaudir...

I continuava, emocionat, exposant els seus pensaments: hi ha d'anar de colònies, vull que tingui l'equipament adequat i de marca, i si cal alguna classe extra, que la pugui fer, i activitats extraescolars... i el que calgui i li sigui un benefici per a la seva formació. El bon senyor es veia sincer i parlava de cor. La senyora, també molt jove i agraciada, assentia amb ulls d'agraïment els raonaments del marit.Bé, quan va acabar el seu esplai, els vaig dir: "Ara ja entenc la situació del nen, té de tot menys pare". L'entrada va ser massa brusca, però vaig anar explicant amb suavitat que una mica més de pare i menys de marques fóra bo pel nen. Res pot substituir l'absència gairebé total del pare...

L'home

Joan XXIII, un dels Papes més entranyables que ha tingut l'Església, deia que "Els homes són com el vi; alguns es tornen vinagre, però els virtuosos milloren amb l'edat". La vida és una escola d'orientació, amb marges perquè cadascú pugui desenvolupar les seves potencialitats. Cal ensenyar a pensar abans que a obeir, i... allò que tothom hem d'aprendre a fer, s'aprèn fent-ho. Desenvolupament natural, progressiu i sistemàtic de totes les nostres facultats humanes, però sense buidar cap cervell per introduir compres de voluntat i fer adeptes que no pensen, i així ésser ramat fàcilment manejable.

L'home viu l'amor i el desamor, la frustració, la impotència i tot allò que representa el fracàs, tot i l'esforç i la constància. L'home cau i s'aixeca, i fins i tot aprèn a viure de genolls... i això no és vida. Vivim de tot i de tots colors i acabem com una pedra arrodonida a víctima i glòria d'un gran rodatge. D'algunes coses n'acabes aprenent, sobretot a callar i a regalar silencis, també a ser correcte i, sobretot, oportú. Molts cops, el cap et fa perdre la consciència de l'edat i finalitzes actuant de moderat, de pensador, de reflexiu, de pou de ciència... gairebé fusa en molts casos, però encara llum per a tanta foscor que ens envolta. N'hi ha que ho saben tot i el cap és buit, i d'altres res. El vinagre podria esdevenir un vi ranci de qualitat, per acabar sent un Priorat amb tots els graus i gràcies...

Caminar cruixent

Avui he caminat per la vorera nova,

i he vist a la jove de passejar cruixent i trepitjada ferma.

Anava sola, com a misteriosa, indefinida,

i, cosa estranya, sense mòbil, pacífica...

M'he fixat bé i he pensat en allò de què el Senyor,

segons amb qui, ha fet meravelles, un tot a punt,

ni més ni menys, tot al seu lloc

i enlloc sobra ni manca, tot a l'oli.

Avui he passejat per la vorera nova,

i he vist a la jove de caminar cruixent,

guarnint l'espai amb silenciosa parsimònia,

omplint bé els pantalons d'estiu,

brusa camisera llampant de grocs,

cordons de fer patir, lleugers i al vol,

com la cua de cavall, alta i lliure,

feta sense temps... però jove i poderosa.

I anava de cap no massa alt,
semblava meditar, feia programa,
potser prenia decisions fonamentals.

El sol la cobria de llums i de tot,

com el príncep adient i precís,

i dels ulls s'escapava un somriure

que endolcia la cara de nina preciosa...

Poc temps caminarà sola, segur.

Ha pres la decisió justa, aviat algú farà de sol...

Serà feliç!!

Anem fent coses...

És dissabte amb sol, evidentment, i calor. Són les nou del matí i sembla que ja he dormit prou i bé, tot i la caminada d'ahir que va estar prou guapa i ens va deixar una mica tous... però eixerits. Els joves tampoc vindran aquest cap de setmana, també van plens de les seves coses i gaudeixen el millor que poden del seu temps. Nosaltres anirem a comprar algunes coses al Carrefour i, després, potser ens aproparem a provar algun arròs al Serrallo, ja que fa unes jornades dedicades a aquest producte i hem llegit temptacions amb les que cal caure de totes... totes: arròs amb navalles i cloïsses del Delta, amb conill i favetes, amb verdures i bacallà, amb sípia, a banda, mixt... Veurem què fem!

Avui trucaré a la Teresa Llauradó perquè ahir no ho vaig fer... haurà de ser a partir de les set perquè potser li toca diàlisi. Espero que segueixi en progressió positiva, dijous la vaig veure força animada. L'Antonio ha penjat al Facebook les fotos que ens va fer per la Font del Garrot, on vam tornar a veure l'euga i el poltre i em va fer una foto que l'he inclosa en el meu escrit d'ahir juntament amb d'altres. Estic llegint Les torres del cel, de la Coia Valls, ja vaig per la meitat i és força interessant i de lectura fàcil i àgil. Bé, anem fent coses. Un feliç cap de setmana amb pau i amor per tothom!

Font del Garrot i Ca l'Amadeu

M'encanta el Pot del Diable i les seves senderes que, en algun cas, et porten per llocs de bosc espès i alzines centenàries, desnivells per on has d'arrossegar el cul i altres camins d'espàrrecs, alguna frígola, molt romaní i lavanda i més espècies aromàtiques. Pàtria dels Puig i Valls, sempre em falta una mica de cura per al seu correcte manteniment, però suposo que, com tothom, deuen patir de retallades... És tot un plaer caminar per les humitats de l'interior que fan olor de fongs i herbes i fulles en descomposició contrastant, unes passes més enllà, amb els ulls del sol que es fa pas entre l'arbreda i fa meravelles de sotabosc, tot verdor i aromes d'aquelles pròpies de la natura verge, bosc total, soroll d'ocells (volia dir trinar) amb espectaculars sons melòdics, forats fets amb el morro del senglar, arbres raspats amb el pèl pel pas dels porquets de l'indret.

Gent amable i amb gorra, visita cultural, exercici sa, vegetació i oxigen del bo, absència de contaminació, presència de pau i amics i salut, també mental i espiritual perquè, per aquí, l'ànima se serena i el cos aplaudeix la riquesa d'afectes i la forma de com et reconforten. Els meus companys, sempre més en forma que jo, em tenen la consideració de fer algun descans de més del que toca i així puc continuar amb els bessons menys guerrers. A l'arribar, cansats però feliços i ben oxigenats, semblem una mica els herois que han conquerit la bona fita d'esbarjo i salut, hem cobert... de glòria un matí preciós i ens ho hem passat bé arreglant el món mundial. Com a premi, la Teresa i jo avui anirem a dinar a Ca l'Amadeu que, com sabeu, per a mi i el meu gust és el millor de tots... vull dir restaurants del Tarragonès i voltants.

Ja som a casa. Tot ha anat segons com estava previst. El bosc, a punt d'estiu, està per foto i renaixença de vida nova i esperança plena. Hem passat pels "Maños" a fer un vinet de Bràfim, gens malament. Bràfim va prenent lloc al cor de la suavitat, tot i que també, mostra un bon grau tant en blancs com en negres. Després, traca final... l'Amadeu, com sempre, a punt i al punt en qualitat i disposició total, al nostre gust i plaer absolut, un encert, una troballa, un lloc únic que mereix més èxit i continuïtat. Ca l'Amadeu, per recordar, per mantenir, per festejar, per aplaudir...

Mirall

I jo li parlava amb suavitat i parsimònia, però amb fermesa i convenciment i amb exemples i xifres demostrables. Anomenava tranquil tot allò referent la la justícia distributiva, el dret a decidir que tenen els pobles, comentant que la democràcia és abans i més important que la Constitució. M'esplaiava amb suavitat, gairebé d'aquella ex-càtedra, per mostrar Catalunya com un estat d'Europa respectant tothom i, a la vegada, sentint l'escalfor de la comprensió de l'entorn proper i mundial. Hi havia moments que m'expressava "a lo Junqueras", amb la naturalitat i pedagogia del professor, així que em sentia feliç de proclamar la independència i ho feia sense cap rancúnia contra els pobles d'Espanya, on encara queda gent lliure i amb capacitat de comprensió, sobretot si s'expliquen les coses bé. La majoria m'escoltava... des del respecte alguns, l'amistat d'altres, potser per la bona explicació, el convenciment, etc. Però hi havia un burleta, d'aquells que són a l'extrem dels uns, que va intentar boicotejar els meus raonaments, tot i rient-se'n de mi. Aleshores, em va venir al cap la paraula, la frase justa i precisa: "Ho tens molt fàcil, quan tinguis ganes de riure-te'n d'algú, només cal posar-te davant d'un mirall... o potser ploris de l'espectacle".

Ull, cal viure!

Un proverbi alemany diu que només els peixos morts neden a favor de la corrent. Així que, algun cop i més d'un, hem d'obrir els ulls a l'esperança perquè cal viure i donar-te el gust d'allò preuat que sempre escatimem. Com diria la meva estimada Mar Català, seria com fer-te un homenatge al que tots tenim dret i la majoria mereixem. És clar que Siddharta Gautama recomana que siguem moderats fins i tot amb la moderació, però algun pecat venial, d'aquells no massa greus, excusables, diria que és permès, gairebé necessari. Per exemple, està molt bé seguir inexorablement les indicacions del metge, però... de tant en tant, quan pots permetre't una petita trampa fora del menú, no us apeteix?

Epicuro diu que hem d'agrair a la Natura que sigui fàcil aconseguir allò necessari i costós obtenir allò innecessari. Penso que potser també ens cal una mica d'allò innecessari, segurament en faríem un bon ús, perquè ull... cal viure alguna d'aquelles coses que també són la vida, possiblement no tan boja com alguns es pensen. Anatole France diu que cadascú té l'edat de les seves emocions, i aquestes ens fan joves i desfan tensions internes. Què us sembla si ens emocionem davant d'un pastís, unes angules de ma mare, o un arròs de la Teresa... perquè ull, cal viure... la vida!! Priorat, Terra Alta, Montsant, Tarragonès, Baix Ebre... a part!!

Frisa, frisa tot d'una!

El meu pare, que era de Jesús i Maria i parlava un català del Baix Ebre (i a molta honra), molts cops no entenia les expressions del seu pare, fill de Berga, que emprava un llenguatge més enrevessat, com ell deia. El meu avi, Joan Bonet, a més de ser metge era una persona d'una gran bonhomia profunda i un molt bo nivell intel•lectual. El meu pare m'explicava que, de vegades, sorprenia amb alguna expressió del Berguedà que pocs entenien i ràpidament havia de traduir i posar a l'abast de la família i amics, que sovint omplien casa seva. Molts cops, me'n recordava una que al final l'he apresa i diu així: "Frisa, frisa tot d'una". I ara que tinc temps i paciència, he agafat el diccionari de l'Enciclopèdia per veure si lligo bé les parts i trobo un significat entenedor per a la nostra gent:

• Frisar: impacientar-se vivament

• Tot d'una: de sobte

Així en fred, sense pensar-ho massa, em sona a alguna cosa així com una ordre sobtada que t'obliga a actuar sense més delació, per la sorpresa i la impaciència. Potser m'he fet un nus, però és que jo també sóc del Delta de l'Ebre i natros diríem: "de repent ara vol fer vore que té deler de fer-ho bé", un suposar...

Avui més de 40 km

En bici, evidentment. Hem fet el mateix de sempre, però avui ens hem arribat fins a la Torre dels Escipions. Per cert que d'Escipions res de res... sembla que se'ls va relacionar però sense cap rigor científic. Era una torre funerària amb dues imatges a la part del davant, corresponents a una divinitat a la qual anomenaven... no recordo ben bé si Apis o Atis, potser més aviat aquest últim. Darrerament, li han netejat una mica la cara, procurant garantir la seva conservació. Bé, un plaer, de tant en tant, de tocar una mica de carretera... et treu de la rutina dels circuits, gairebé tancats, que fem habitualment.

Si em porto bé, que així serà, per Sant Pere em regalaran una bici nova, per allò del pas de la bici de passeig a la bici de carretera, perquè el passeig de cada dia sigui més llarguet, més constant i esportiu. Feia bons dia i ens hem topat amb els habituals: les nenes maques dels patins en línia, la senyora que no compleix la norma (és lletja i antipàtica), el senyor que braceja en pla còmic, la mare amb nen i carro, el jove que corre amb el gos, una misteriosa, una destapada i una més enllà penjada d'un telèfon... Avui més de 40 km i jo en tinc més de 60... d'anys.

Voldria contemplar...

Voldria contemplar l'enfonsada, l'esllavissada, l'esbaldregada,

l'ensorrament, la desfeta, l'esbaldrec, l'ensulsiada,

el total i definitiu esfondrament per sempre més i més... 

d'aquella llibertat impune, sense càstig, 

delit total, com un nas a la cara d'Anàs.

Voldria que la seva llum fos la foscor, pau de l'indefens, de l'oprimit.

Fóra bo per la raó canviar de presoners, semblant a un manicomi:

n'hi ha molts més a fora que a dins... vull dir de lladres,

d'aquells que s'han begut el vi de tots i ara es beuen el nostre enteniment...

ells no entenen perquè res entenen, res volen comprendre,

res de res, nihilisme total, tot fent de la veritat un nus.

Munió de corruptes tapant-se les vergonyes, catifes que no s'aixequen,

trepitjades només pels peus de sabata de pell cara,

cara dura i freda, sang de transfusió, oxigen trampós,

conreu de silencis, doctrina, butxaca, cartera, banc...

I, de tant en tant, una nova trama que despista l'anterior

i confon la propera... retallada, i la claca aplaudint, i els xiquets xisclant,

i les mares i els pares i els avis perduts per la immensa mar blava...

en busca del seny i de justícia, social, distributiva...

A collibè

Recordo que m'encantava portar el Pere a collibè, seient cama ací cama allà, sobre el meu coll i les espatlles, que restaven complaents i agraïdes. I, ara que no em sent ningú i ha passat el temps, era com si portés una exposició itinerant, volent ensenyar el meu fill al món sense pagar entrada al museu de les ciències exactes.

Recordo que em comprava fàcil: venia amb els bracets oberts de cara a mi i, amb un planyívol "papa!!", gairebé feia el salt que jo agafava al vol. I, d'allí, al coll, a collibè, de bo i millor quan em passava les manetes confiades agafant-se per la meva cara plena... de satisfacció. Era, també, un tot ulls de rínxols negres, un galtaplè, però amb gràcia i mesura. Darrera d'una aparença noble, d'aquelles de llinatge amb títol, s'amagava un actiu artístic, de parla fàcil i prematura on, ja de molt petit, es quedava amb el personal per les seves expressions plàstiques i verbals.

Ara, ja de vint i pocs, ha esdevingut, sobretot, una bona persona, sociable i discret, amic dels seus amics, gaudeix de l'estima general del seu entorn. Avui ja no el podria portar a collibè, només a bé i en cotxe i, en el seu defecte, amb el meu núvol de plomes blanques, entre la Teresa i jo... i la Mar, és clar!

Una visita necessària

Avui m'ha vingut a veure el sol, i m'ha trobat com sempre,receptiu, 
també serè i esperançat, tranquil, que no resignat, menys enfonsat...

Ha vingut per sorpresa, inesperat, com sorgit d'un hivern fosc,

i ha dit bon dia al pressentiment i ha beneït a la il·lusió,

i ha fet bones sopes de pa, d'aquell més íntim i preuat...

Avui m'ha vingut a veure la llum i m'ha portat al despertar oportú,

al moment just, precís, exacte, on el somni esclata pètals,

colors i felicitats variades, intenses, úniques...

Avui m'ha vingut a despertar la Teresa,

més aviat el seu somriure fi de pau, i això és la llum i el sol diari...

i, sense obrir els ulls, la miro en plenitud, en silenci profund i expectant,

sense sortir del son ple de somnis per no espatllar el moment...

Avui m'he quedat com aquell nen a qui li han fet un petó generós,

i a la seva cara, a mà de dalt d'un somriure complaent,

han quedat marcats uns llavis.
És petó de sol, llum i llar feliç...