Sóc un màquina

Avui, festa... i a fi de bé que he aprofitat el temps. He dormit fins les deu del matí. He vist a la Mercè, que ens ha portat panellets... és un angelet de nena. He anat a demanar hora a la perruqueria i m'han donat per les onze. Total que he dormit i he esmorzat... no us diré què ni on perquè, aleshores, sabríeu tantes "coses" com jo, i no pot ser. Després de la "perru", on m'han rapat el cap i la barba al 0,5, he anat al CAP per demanar hora per vacunar-me i he tingut tanta sort que algú s'havia donat de baixa (havia anul•lat la visita) i em podia vacunar al moment. Així que ja estic vacunat contra la senyora grip, que a mi em dóna bon resultat.

La Teresa avui dina a l'escola tot celebrant la castanyada amb els companys i jo estic de Rodríguez. Dubto una mica: Ambra, Amsteleria, Xarxa, Arrosseria... Veurem, ja sabeu que, en moltes coses, jo tinc concedit (autoconcedit) el dret a decidir, i no em serà gens difícil fer-ho. Ara, encara no tinc gana i, depenent d'aquesta, cercarem l'encert i la complaença. Demà, si Déu vol, cap al Berguedà... ja ho tenim tot a punt. El meu "robot" particular ha encès els llums de la intel•ligència i ja ha informat al GPS de tots els centres d'interès que ens resulten atractius. Són quatre dies, tres nits, per les terres de l'avi Joan. T'ho dedico!!

La Teresa i jo

Els companys i entranyables amics hem fet bici. Hi havia vent d'entrada als fars i una mica, a favor, a la sortida, però... casca i, a la segona entrada, només hem arribat al far gran. Fernando m'ha informat de les possibilitats de gaudir de Berga i el seu entorn. La Teresa i jo en farem la festa de quatre dies d'acord amb el nostre gust... visitarem la ciutat i l'entorn i farem fotos i escrits per explicar allò de bo i bonic que té la comarca del Berguedà. He posat la bandera del Barça al balcó...sempre ho faig quan el Barça guanya i ahir ho va fer a Balaidos, amb justícia i plena superioritat, tot i que no enamoren com abans.

Avui li tinc preparada una sorpresa a la meva estimada esposa. He reservat una taula a La Xarxa per degustar un arròs amb tonyina que, segons diuen, té l'art fresc i el sabor del Serrallo autèntic. Veurem si li ve de gust i he encertat en la proposta... La Xarxa, la Teresa i jo, difícilment podrem estar sense acord. Els productes de la meva mar salada, el Priorat (Elios), el cafè curt, el xarrupet d'herbes, la bona gent, la bona vida, el plaer de l'existència... Salut!!

Una de mans

A mà, o a la mà, de mà,
arribar a les mans, demanar-la...
vull dir la mà de l'estimada.
De primera o segona mà.
Estar en bones mans.
Estar a les mans a en la mà.
Fer a mans o donar en mà.
Fer mans i mànigues.
Mans enlaire i a callar.
Per sota mà i en gran engany.
Picar de mans, fins fer-te mal.
Portar o tenir entre mans.
Posar la mà o les mans al foc.
Posar mà o mans a l'obra.
Rentar-se'n les mans.
Tenir la mà o les mans foradades.
Tenir mà esquerra.
Tenir per la mà, a mà.
Tenir la mà trencada o les mans.
Ésser la mà dreta.
Manca una mà de pintura.
Mà de morter per remenar.
Portar-ho entre mans.
Mans de xiquet que es faran grans,
mans que miren de l'home (Raimon).
Mans d'aquelles que acaronen sentiments
sense tenir mà esquerra...

Poc temps per assimilar-ho tot

El temps passa com a fuetejat. Sant tornem-hi, torna a ser dilluns, aquell dia que jo dic que és el dels bons propòsits i on comença o comencen les bones iniciatives i els espectaculars pensaments de millores variades. La bici a punt, la Teresa a l'escola i comença la setmana, darrera del mes d'octubre... el pont de Tots Sants és a tocar. Finalment, farem un viatget al Berguedà, pàtria del meu avi metge i de la senyora d'en Fernando. A veure si està una mica millor del refredat i em pot donar més informació sobre la capital, Berga, i així anirem amb unes dades més segures.

La Teresa, com sempre, i amb les dades i coneixements del terreny a l'abast, dissenyarà, com cal, la nostra estada. El Pere està content amb el mòbil nou i ja ens ha enviat fotos dels seus camaleons... Sembla que farà bon dia, tot i que marca només 14º, però segur que anirà pujant fins als 27 o 30 graus. Fernando cavalca de nou i, per celebrar-ho, tot i que no tocava, hem anat a fer un Priorat a La Xarxa. La convivència pacífica de l'amistat mostra la possibilitat que, des del respecte i el Priorat, la pau és possible...

M'he fet un regal

Hi ha aspectes de la vida en els quals un té i exerceix el dret a decidir. Fent ús de la meva llibertat, vaig decidir no veure els partits del Madrid, a no ser que jugui amb el Barça. Gran encert per a la meva estabilitat emocional i general. Darrera i llunyans queden els seus títols, en blanc i negre, d'èpoques dictatorials o fins i tot alguns jugadors es fitxaven "por real decreto". Al sac de les injustícies queden els arbitratges d'en Guruceta o Brito Arceo, grans àrbitres però que perdien l'oremus quan xiulaven al "seu" Real Madrid. Esborrat també, per allò de la pau de l'estómac, actuacions com la dels senyors Amancio primer i més tard un tal Hugo Sánchez que, en les seves internades pels extrems, es desentenien de la pilota, anaven a topar amb el porter i... allò era penal.

Recordo que de nen no ho entenia, però després si, fins que em vaig fer el regal de passar d'aquest "seu" folklore vital. Ara, només veig els merengues quan juguen contra el Barça perquè, evidentment, jo mai deixaré de veure al meu equip. El Barça és un equip on, a cops, tots o gairebé sempre, la majoria són jugadors del planter, amb un estil i filosofia propis practicat a tots els nivells, amb tant d'encert que fins i tot a la selecció espanyola hi ha majoria de jugadors "Masia". Bé, suposo que es nota... sóc un culé feliç!!

Guanyar al Madrid...

És com un orgasme elevat a la màxima expressió, com una ullada tèbia de sol al fred d'hivern. Guanyar al Madrid és com menjar paella de la Teresa, mussola de l'àvia, pastissets de la sogra, macarrons de la mare. Després de la xiulada final, t'observes el riure dels ulls i veus que el somriure t'arriba a les orelles i, això, t'acompanyarà els propers dies, fins i tot, si ets prudent, correcte i respectuós, aleshores l'alegria s'instal•la al cor i es manifesta en cada gest, i sembla que els blaus del cel són més bonics, el mar a joc, i els verds esperança et retornen a la història d'aquests darrers cinc anys on els culés ens estem sentint exageradament cofois i orgullosos.

Guanyar el clàssic és com veure la felicitat de prop, cent mil a la televisió, vull dir felicitats, xisclant de plaer i proclamant orgull, colors i sentiment. Guanyar els blancs és viure la diversió en essència, plasmada en les tertúlies de la caverna mediàtica i centralista, on la visió partidista els fa viure en la incoherència absurda i monòtona que, llàstima a part, em provoca algun riure espectacular. Bé, ja sé que aquí no s'acaba el món però aquest, avui, sembla tenir una habitabilitat més complaent, sobretot pels partidaris del joc d'equip i de Masia. Hem guanyat 2-1 al Real Madrid i han marcat Neymar i el recuperat Alexis. Sóc, esportivament, molt feliç!!

Llum, des del Lloem

Que caiguin tots els murs que ens puguin barrar el pas:

la por, la solitud, la son, allò que és tort, allò que és falç.

Brindem tots amb el temps per trencar la rutina,

en travessar el present el futur s'il•lumina.

Diguem-ho ben fort, que soni harmoniós, que no convidi al plor,

que sigui cant joiós... de llibertat, justícia i veritat.

Ens sobren tantes paraules que amaguen la veritat

que potser és l'hora de l'esperança que ens ajudi a veure-hi clar.

Per inventar la llibertat, esbotzarem tanques i portes.

Per fer brostar la veritat, esporgarem les branques mortes.

Perquè el món nou vagi arrelant, arrencarem allò que li priva.

Un poble s'ha aixecat per cridar justícia...

un poble s'ha redreçat per viure dempeus.

Una de religió Catòlica...

De les Virtuts, estic instal•lat en l'Esperança, tot i que voldria la Fe dels profetes i el poder econòmic per exercir com cal la Caritat. Del Parenostre em quedo amb allò del demanar perdó i reparar en lo possible les malifetes, perquè nosaltres també perdonem tots aquells que ens han fet mal i ens han volgut ferir. De l'Avemaria ,'agrada el fet d'haver estat triada com a Mare de Déu per la seva bondat i puresa. Dels Pecats Capitals, els que més detesto són la supèrbia i l'enveja... amb d'altres, com la gola i una mica de peresa de tant en tant, convivim una mica millor. Dels Sagraments, Baptisme i Eucaristia a part, em quedo amb la Confirmació com a fet de creença definitiva. Dels Manaments, a part d'estimar Déu per ser principi i final de tota veritat pura, em quedo amb allò d'honrar el pare i la mare.. tampoc m'agrada la cobdícia, aquella que fa dur el cor de les ànimes egoistes. Del Credo Apostòlic, la resurrecció el tercer dia d'entre els morts és la clau, si no... "vana és la nostra fe". Gens malament està també allò de la remissió dels pecats i la vida perdurable. Per acabar, em quedo amb la idea del Perdó de Déu, que sempre perdona si tenim la voluntat ferma de servar dret. Fins i tot als no creients, aquella forma de redreçar-te obrant més sa, els val perfectament. A cops, Déu ens escanya, però difícilment ens ofega...

Finde de cobro i Pere

És dia vint-i-cinc, els jubilats cobrem la pensió... sembla que Rajoy i el seu desgovern encara no s'ho han polit tot, tot i la mossegada al fons de la reserva que teníem els que hem cotitzat durant quaranta anys. Toca bici amb temps insegur, com per prendre l'impermeable per si de cas. L'Antonio, expert en mars i vent, diu que el gregal acabarà allunyant els núvols cap a la zona muntanyosa, per delícia dels bolets en general i els rovellons en particular. Fa enveja, allò de l'all i el julivert a la brasa, a més d'oli d'oliva i una llonganissa de Gervasio, o una baldana del Delta...

El Pere vindrà a dinar. La Teresa l'anirà a buscar a l'estació i tots plegats ens trobarem a l'Ambra per dinar. Parlarem de tot plegat i dissabte, després de dinar, marxarà cap a Barcelona i, així, encara aprofitaran com cal les possibilitats del cap de setmana a Barcelona. Demà hi ha un Barça - Madrid, on no s'acaba el món, però els somriures d'uns i altres, el dia següent, són significatius. Crec que aquest cop, els entrenadors tenen una condició personal prou a l'abast... estaria bé un repartiment de dignitat, on el Barça guanya i el blancs fan mèrits per no perdre.

Bellesa de tardor

Ha fet sol, s'ha ennuvolat, ha plogut
i he vist les canyes d'un verd jove,
l'herba alta i algun bolet distret.
La tardor sembla, a cops, primavera
i, al camp, hi ha una revifada de vida...
molta vegetació torna a brotar
i somriu a l'estació intermèdia,
fins i tot alguna flor fa el darrer esclat agraït.
La frondositat del bosc dóna fe,
la vora del riu atapeïda de verds,
els arbres de la plaça de l'església
mostren branques noves cap al cel...
i el sol de pluja fa brillar les fulles.
La gent passeja pels berenadors del Serrallo,
algun cotxe passa lent, prop del mar,
i els coloms fan parada cap al riu.
Les gavines, a l'aigua, dins del port,
esperant les barques i el peix de la tria.
A la terrassa, al mini hivernacle,
una de les orquídies treu un coll desafiant,
l'altra substitueix fulles mortes
per brots tendres però encara sense tija.
Increïble, sembla primavera d'estiu,
i els geranis, impassibles ells,
continuen florint i deixant-se estimar.
Mentre, la planta de Nadal de color grana,
ara té totes les fulles amples i verdes.
I tot perquè ha fet sol, s'ha ennuvolat i ha plogut.
Tardor suau, temps d'impàs, gairebé insensible i complaent...

Cruyff, Rosell, Guardiola, Tito, Tata...

Potser de tot plegat i a la paella, amb oli d'oliva, es faria una truita com cal, amb DO Barça. Cruyff diu de Guardiola que es manté com sempre, però millorant els seus matisos. També diu que la relació amb Rosell és inexistent. Rosell diu que valora l'aportació tècnica de l'holandès volador al futbol del Barça, però li posa un zero com a persona. De Rosell, jo penso que és un nen ric perdut en la immensitat del Barça, i de Cruyff, que és un pessetero, o eurero, o potser dolarero, impenitent que s'ha aprofitat del Barça per viure com un rei, pensant-se que és un déu que està per damunt del bé i del mal.

De Guardiola, diria que és el més intel•ligent de tots. Ell, després de cinc anys per emmarcar, fent un futbol per ensenyar al món i a les escoles del bon gust, ha sabut marxar en el moment just, després de guanyar-ho tot i deixar tothom bocabadat. Ho tenia ben clar... des del cim, només es pot anar baixant, des de la base, pujant, com es va encarregar de fer. El Tata Martino, que té nom de vermut entranyable i aparença pacífica i de bona persona, es mostra com un bon estudiós d'aquest Barça, que tothom tant ha observat i après, i busca variants en el joc per ser menys previsible. El Tito, que va fer una temprada genial, sembla haver fet les paus amb Guardiola... no entenc què va passar, però diria que el culpable no és el Tito...

De festa i de vaga

L'equip ciclista i de caminades variades avui fa festa. L'Antonio és a Torredembarra per fer d'avi. En Fernando, amb mal de coll i tos, es va recuperant de mica en mica. I jo, de "manta", dedicat a la vida contemplativa del personal. La Teresa fa vaga, totalment justificada, en protesta contra la absurda, incoherent, gairebé inhumana, i tot el que vulgueu, llei Wert. Així que hem dormit fins les deu i hem baixat a fer un talladet i donar un cop d'ull a la premsa al bar Francolí. El Madrid, afavorit, com gairebé sempre, pels àrbitres, ha guanyat 2-1 a la Juventus de Torí. El Diari de Tarragona també parla de la vaga d'ensenyament. Penso que no caldria la dictadura absoluta del PP, vull dir, la majoria absoluta... fa fonedís qualsevol intent de seny i sentit comú.

Avui tenim a la Mercè, que va fent coses per la casa. Possiblement anirem a dinar a Ca l'Amadeu, que és com un recés de pau i bé, de tot allò bo i millor que la vida ens dóna a tots aquells que hem fet els deures com cal, i el bon gust ens fa merèixer aquests compliments. Bé, som a casa. L'Amadeu, genial, com sempre. Toca migdiada. No anirem a la manifestació per no forçar el turmell de la Teresa, però hi serem en cos i ànima. Dia de festa i vaga. Glòria al sentit comú!

Fa temps que no faig expressions...

De malagraïts, l'infern n'és ple. Estar com un llum de ganxo. Adormir-se sobre els llorers. Llaurar dret. Veure's el llautó. Anar-se'n de la llengua. Tenir llana al clatell. Clavar un juli. Ésser de bona o mala jeia. Haver-n'hi per qualsevol cosa. Segar l'herba sota els peus. Fer la guitza. Anar de quatre grapes. Tenir deliris de grandesa. Fer-ne un gra massa. Anar al gra. Lligar els gossos amb llonganisses. Ofegar-se en un got d'aigua. Anar de gorra. Estar ple de gom a gom. Cobrir-se de glòria.

Haver-hi gat amagat. Donar gat per llebre. Donar la gana. Ésser un galtes. T'ha fotut o et busca fotre. De franc. Forces vives. Fer forrolla. Força major. Fer-se fonedís. Foc d'encenalls. A flor de pell. De fit a fit. Haver-n'hi un feix per tu. Fugir d'estudi. Perdre els estreps. Endarreriment mental. Edat madura. Tirar pel dret. Posar com un drap brut. Cada dos per tres. Anar en doina. Tenir do de gents. Fer-se'n creus. Tenir el peu al coll d'algú. Més content que un gínjol. Generació espontània. A la gatzoneta. Fer goig.

Caminem per la vida

Està clos. Aquesta nit passada ha plogut, no sé si prou per a que els bolets tirin endavant, però a estones en queia una de bona. És un quart de nou. Ara no plou. La Teresa ja és a l'escola. El Dr. Giné diu que no té res greu, simplement algun dolor divertit que es cura amb algun Feldene i una mica de repòs. Bé, nosaltres farem una caminada maca: Serrallo, Miracle, Arrabassada, Cementiri, escales fins a l'Oliva, camí de l'Àngel, Tarragona 2. carretera de Valls, Rambla, Eroski i retirada, previ pas per ca la Lourdes a fer la Coca-Cola zero.

Demà festa, fins i tot l'Antonio que exercirà d'avi, ja que els docents faran vaga i podrà passar el dia amb els néts, un encant de criatures. Fernando continua recuperant-se i comença a donar senyals de vida baixant a la recerca de caramels de menta per la gola. Per cert, la vaga, totalment justificada davant de la munió d'incoherències i retrocés a la prehistòria, que gairebé havíem oblidat, de la llei Wert, que més aviat sembla la llei de l'embut, del seu, sense cap respecte al nen ni a ningú i només amb el propòsit ideològic de la seva olla. La il•lusió de la seva vida és ensenyar mates en castellà... la meva, que ens faci el favor de fotre el camp d'una vegada...

Blanc

Com la neu recent, la sal comuna.

Blanc com la farina i el pa blanc,

la llet i el sucre blanc de canya.

La cara de la jove benestant,

aquella amiga de l'àvia

que no anava al defora

ni li tocava el sol joiós.

Era blanca com una llet d'ovella

i això era la moda, la distinció,

que aconseguien amb l'ús de l'ombrel•la,

la cara empolvorada i de l'arròs

quan és blanc i després al plat.

Cabells blancs de l'experiència amb seny

de l'avi pescador de cap blanquinós.

Monyos nevats de l'àvia, la mare, la tieta...

Barba blanca del llop de mar que,

amb la pipa als llavis i olor de peix,

voreja la barra amb olor de fregits de port.

Com no pensar amb el meu cirerer

vestit de flors blanques,

brillants de llum i color, olor resum de colors,

sense màcula, nítid, purificador.

M'encanten els pobles blancs d'Andalusia,

la seva gent del sud i de cor sa,

i el seu parlar i la seva taula.

I el menjar blanc de Reus,

on el meu avi comprava els dolços.

Un pensament per als merengues

i certes samarretes blanques

que, des del respecte, són fora del meu cor...

Dolçor

Dolçor d'aquella veu, d'aquell so.
Persones que quan parlen diuen coses
i, si ho fan amb seny i mesura,
et sona a música dolça de bon so.
Dolçor d'aquella que t'acaramel•la sens fi.
Dolça cançó de joventut, dolçor.
Un regal a cau d'orella, veritat,
sense venda de res, només per tu.
Dolçor del missatge esperat de futur,
amb postres mel... i mató.
Em somriu l'entorn proper,
també el llunyà i jo amb ells.
Tots som uns, afins, legals,
iguals, tot i que ja se sap...
uns més iguals que els altres, que són diferents.
Dolçor de sucre, que no d'edulcorants,
sensibilitat autèntica, res de camuflatge.
Dolçor sincera d'afinitat real.
Mel, més mel, fins i tot sense mató.
Somriure de mare, de nena, complicitat...
la de l'àvia que mira fi, dolç.
Dolcesa en la correspondència eterna,
en aquell món que sembla acabar aquí.
Dolç caminar per la senda del bé
camins de bon dia, mesos, anys.
Dolça i feliç matinada de tardor.
Complaent despertar entre braços amics.
Visca la dolça vida del món lliure i feliç!

Torna a ser dilluns

El temps passa de manera tan ràpida que, sovint, voldria detenir-lo per assolir com cal les vivències diàries. Torna a ser dilluns, aquell de les faves a munts i revelació de bons principis i bons auguris. Toca bici i sant tornem-hi... al meu aire, gaudint-la, també del paisatge. Fernando té el primer refredat amb febre de la temporada, i ha fet festa, al llit... ja té una edat, tot i que camina i pedala com un llamp. Així que hem sortit l'Antonio i jo i, pel camí, ens hem trobat amb el Manolo, amb qui també estem molt a gust. Hem fet el camí habitual d'escullera, fars i platges.

Al tornar de la segona vegada al far petit, el ventet venia de cara i el marge esquerre estava ple d'unes gavines grosses, de bec gruixut i ales poderoses que m'han recordat als albatros que vaig veure, ja fa temps, en una pel•lícula americana. El cas és que, quan ens apropàvem amb les bicicletes i ens posàvem a la seva alçada, aixecaven el vol i ens sobrevolaven, mantenint-se, per moments, com una espècie de paraigua protector per tornar, després, pausadament, a ocupar el seu lloc de privilegi, damunt el marge esquerre, per prendre el sol i esperar les barques que les obsequiaran amb peix fresc i gratuït. És la vida entre amics, mars i gavines, barques i bicicletes. Dilluns, gran dia. Ha sortit el sol... per a tots.

Correspondència plena

I ve el dia, arriba el somni, el temps de comprovar
que aquell somriure fi és també dolç, proper, humà.
Ens passem parts de la vida idealitzant,
a cops cecs, equivocats, sense raó.
Però... això diuen que és l'amor,
"la sense raó que és la millor raó".
Tothom recordem el dia del sí definitiu,
fins i tot aquells que l'han obtingut,
de mica en mica, a base de mèrits,
estacions, patiments i inseguretats,
o aquelles glorioses víctimes de la fletxa,
o aquells predestinats, elegits, afins,
per allò de la bogeria juvenil de la pressa
per menjar-s'ho tot ràpid i a l'hora,
o per allò del concert econòmic total,
perquè les famílies dominants es perpetuïn.
Però, en tots els casos, sempre hi ha...
una confirmació, un esclat d'afinitat.
Avui vull pensar, amb l'amor al cor,
en aquelles mirades que s'han trobat
abans que les mans i han il•luminat el futur.
Després de la proximitat anhelada,
es proclama un sospir de pau interior,
preàmbul de la serenor que comporta veure
que allò que era una il•lusió,
finalment, ha esdevingut, genial,
una meravellosa correspondència plena.

Esports... Barça

Barça, carinyo, sembla que , com en aquella cançó dedicada a Espanya, "això nostre no funciona". Entre lesions, rotacions, virus FIFA i altres maquillades, aquest no és el Barça a què estàvem acostumats, i tard o d'hora havia d'arribar la punxadeta. I mira que la tarda havia començat bé, tot i la victòria del Madrid davant el Màlaga, però com jo em regalo de no veure als merengues, doncs... no passa res. Volia dir amb el Barça B, de segona, guanyant 2-3 al camp de l'Alavès, on el meu ex-alumne Joan Àngel Roman ha fet el gol de la victòria (per cert, un golàs!). sort que l'Espanyol, fent el partit del segle a base de pit i collons, cosa de la qual també va ben servit l'Atlètic de Madrid, ha sabut guanyar 1-0 amb gol de Sergi Garcia. M'ha agradat, ha estat una lluita total i l'he gaudit. Qui m'hauria de dir a mi que hagués d'aplaudir un gol de l'Espanyol... mai es pot dir que d'aquesta aigua no en beuràs.

Bé, al final, la cosa no ha anat tan malament: Barça líder en solitari, Atlètic de Madrid segon a un punt i Real Madrid tercer a tres punts. Ara toca Milan en Champions i el dissabte vénen els blancs a Barcelona. Veurem... són partits incerts, de nervis, i que tots volem veure. Després... glòria o misèria! En bàsquet, el Barça ha guanyat 80-83 a Badalona, tot i havent estat contra les cordes quan perdia de tretze punts al tercer quart. En motos, domini total dels corredors catalans i amb la pena de la desqualificació d'en Marc Màrquez. Ara, Lorenzo ja és a 18 punts en la classificació del mundial. En Moto 2, ha guanyat Espargaró i en Moto 3 el barceloní Àlex Rins. En futbol sala, el Barça Alusport sembla haver perdut pistonada i, a manca de deu segons, es deixa empatar un partit que guanyava 1-2. Per acabar, avui a les 17 h hi ha un partit de handbol força interessant, PSG - Barça. Cal guanyar per recuperar la supremacia europea. Hi ha un excel•lent equip...

Mals auguris...

Sembla que la idea bona seria aquella d'una social-democràcia basada en el total respecte als drets, deures i llibertats de cadascú. Però el capitalisme continua exaltant els homes mercenaris i deshonestos. L'economia pot acabar en la fabricació de drogues i formes de vida tals que la reflexió, qualsevol forma de meditació o profunditat emocional, siguin impossibles. Crec que els trets van per aquí i la cosa ve de lluny, potser des de sempre, és l'origen. Per revistes i televisions i publicitats variades circulen tot un seguit d'ofertes afamades de felicitats a la carta que prometen, ofereixen a l'individu, la possibilitat d'oblidar-se de la sordidesa, la pobresa espiritual i la monotonia de l'egoisme.

Potser, en tota la història de la civilització, mai s'ha vist a una gran nació consagrar-se d'una forma tan absurda a la tasca d'autodrogar-se per vendre, des de la seva fluctuositat, interessades irrealitats. Sempre m'agrada dir que jo no sóc Einstein, però em treu de polleguera, com aquell confiat que es traga les rodes de molí com si fossin cireres sense pinyol, que em tractin, vull dir que em maltractin i em titllin de curt d'enteniment. Lamentable que, des del seu aspecte, Gargamel, Carpanta o Simpsons, amb la poció del poder, continuaran, de moment, passant-s'ho pel folre.

Confiança

M'encanta la gent de l'entorn més o menys proper que, per la seva trajectòria i comportaments habituals, inspira confiança- admiro sempre aquella condició de no ser dubtós, aquella legalitat, honradesa, claredat neta i senzilla de l'amic. L'amistat comporta confiança i amb aquesta cal tenir mesura però, de totes totes, "millor un amic a la porta que un parent a Mallorca"... tothom sap com estimo "ses illes", però crec que una dita ho diu així. La confiança suposa una reciprocitat on, moltes vegades, una mirada, un gest, un to conciliador, et reforça en les conviccions per reafirmar-te amb més seguretat, tot rebent l'aire a favor de les manifestacions, fins i tot no verbals, d'aquells que et tenen confiança.

Confiem en algú perquè ens agrada el seu caràcter, la capacitat, la bona fe i la seva discreció. Només així compartiríem un secret de pena o joia. Recordo una frase que solia posar a algun alumne destacat com a comentari... "és responsable i es pot confiar amb ell", la qual cosa em fa pensar que aquest binomi és complementari, el nen responsable és digne de confiança i, evidentment, la confiança s'ha d'exercir amb responsabilitat. La confiança també es guanya amb esforç i pràctica. Tampoc cal ser massa confiat, i menys encara un portador de desconfiances i incredulitats...

Un altre cop divendres

Sant divendres!! Sempre és un dia amb caire optimista, és allò de les vivències, de l'esperança en poder passar un "finde" descansat, o encara més actiu, però diferent i donant gust al gallet i l'esplai. Ahir vaig fer festa i els meus companys es van obsequiar amb una mitja marató pel Pont del Diable i tutes interiors. Avui tornarem a caminar una mica, però només fins l'Arrabassada ja que la ració d'ahir els fa anar ben servits i per mi ja en tinc prou. Ha estat correcte, ni massa ni poc... 12 km per vora mar totalment edificants i sans.

El cap de setmana es presenta tranquil i a casa, tot i que teníem pensat d'anar a Barcelona per fer un dinar i una braçada amb els pares de la Mar, però la Teresa té un peu una mica ximple i es millor que reposi un parell de dies... és l'edat que no perdona. Hem dinat a casa, amanida de tomàquet del Delta i hamburguesa de Gervasio, un cafè i... cap a l'escola els qui en tenen i becaina els jubilats. A les cinc anirem a comprar per al cap de setmana. Veurem què fem i com ho muntem... en principi, esports de sofà i tele, Teresa i pau de llar. Prou bé!

Cantem!!

Fem un cant, un elogi, a totes les nacions,
aquelles que s'han emancipat per respirar
i viure lluny de la tirania oligàrquica.
Fem un cant, un elogi, un clam sinfònic
a tota insurgència als grups de pressió
amb l'absolut poder total, fatal, pitjor,
polític o econòmic, o ambdós per igual.
Fem un clam, una al•legoria, un sí,
a tots els pobles que, havent lluitat
amb els sons del timbal democràtic,
han guanyat el dret irrenunciable
a poder decidir el seu destí,
perquè tothom es pugui realitzar plenament
des de la llibertat, l'ordre i el seny.
Diguem sí a l'aire net i clar
i seguim cantant a tota veu pura
que no surti d'ultratomba amb pretensions
de ressuscitar aligots d'altres temps.
Cantem a l'aigua, també clara i neta,
que arriba a aquesta perfecció
pels seus tractes amb la justícia.
Un temple a l'esperança activa
i a aquell vent ferm i lluitador
que s'emporta els núvols negres,
aquells que amaguen veritats i llum.
Cantem amb música de bon so
i aixequem el cap, fem la rotllana
i, amb mans unides, fem un tot ferm, madur.

Chapeau, Sr. Bosch!

És diputat per Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats on, cada cop que obre la boca, és llum de l'hemicicle per a tot aquell que tingui algun interès en veure-hi clar. També vaig tenir la sort d'escoltar-lo en una xerrada que l'Esquerra va fer aquí a Tarragona per explicar la viabilitat de què Catalunya sigui un nou estat d'Europa. Però la seva darrera aparició per la capital de les Espanyes, ha establert càtedra... quina classe, quin seny, quina categoria, quina distinció, quin control, quina pedagogia, quina marcada de diferències per posar a cadascú en el seu lloc... "ells" s'autoproclamen, i ja hi eren, però aquesta ha estat una bona foto per a què el món contempli, un cop més, la reserva de misèries feixistes de la qual encara estem infectats. Em mancaven un parell d'adjectius més que fan referència a la simpatia i a la naturalitat del professor. És aquella manera d'enraonar, raonant, que tenen tant en Bosc com en Junqueras, que són tan simples i planeres en les formes com profunds i inequívocs els seus missatges. Bé, realment admirable, Sr. Bosch. Segurament, a mi m'hagués sortit algun improperi del que no em sentiria orgullós. Vos ens honoreu i feu que els catalans de pro estiguem cofois... els altres, no tant.

Xinès i Delta

Bon dia, són dos quarts de nou. Fem bici, tot i que fa ventet, però diuen que, de mica en mica, anirà amainant, sortirà el solet i semblarà tornar la primavera, un suposar. Avui la Teresa lliura a la tarda, així que podem celebrar una mica el seu sant i anirem a dinar a un restaurant xinès que tenim prop de casa. Fa temps que no hi anem i, alguna vegada, també ens ho passem bé. Després de dinar anirem al Delta per veure la Teresa Llauradó i la resta de la família, comprovar que han posat la foto de ma mare al cementiri, obrir portes i finestres de casa i, com no, veure els arrossars sense arròs i amb el seu color i olor característic d'aquesta època de l'any, la tardor.

Després de la tempesta, la calma, després d'una activitat extrema amb la collita en joc, en temps dubtós i un neguit constant, ara l'estimat Delta sembla descansar. Els camps, encara amb restes d'aigua i fang recent remogut, són visitats per ocells de tota mena a la recerca del manà que tan ricament se'ls ofereix. Delta, diferent, especial, bonic sempre, atractiu, acollidor, terra de la gent clara i neta, que anomena les coses pel seu nom per cru que sigui. Cal venir a fer un arròs, el gaudireu, segur!!

Anacolut

Avui, regirant pels meus diccionaris, en aquest cas el Gran Larouse Català, m'ha sorprès una paraula que diria que no l'havia sentit mai: anacolut (del baix llatí anacoluthon, del grec nankolouthos, "sense continuació"). Construcció gramatical en la qual la segona part no concorda sintàcticament amb la primera, però té un significat molt lligat amb els pensaments de qui parla o escriu en aquells moments que ho fa. Hi ha, per tant, una ruptura en la construcció de la frase. Un exemple podria ser: "Anem a casa seva. La seva mare està malalta". Bé, aleshores, anacolútic o anacolútica voldria dir que no presenta concordança, que no té connexió gramatical.

Bé, fins aquí la novetat, almenys per a mi. Això passa quan, per desconeixement o dubtes ortogràfics, busco alguna paraula al diccionari i, en trobar-la, m'agrada recrear-me en la recerca d'altres paraules que... sembla que passaven per allí i, amb molt de gust, les he recordat, les he redescobert o simplement les he vist i après per primera vegada. A cops, em porten a petites estones de reflexió, o a agafar alguna idea per escriure alguna cosa... i passar-m'ho d'allò més bé, com sempre. Ja se sap, els jubilats ens hem de distreure d'alguna manera, i si aquí va inclòs un apropament a la cultura, doncs...
millor que millor.

Avui és el sant de la Teresa

Santa Teresa de Jesús, escriptora de caràcter i gran fermesa en la seva fe i actituds fundacionals i renovadores, com explica en "El llibre de les fundacions". En altres com "Camino de perfección" o "Las moradas del castillo interior", ens exposa la progressió espiritual de l'ànima fins ala consumació de la unió amb Déu. L'any 1622 fou canonitzada. Gran mística, deia allò de "Vivo sin vivir en mi" que tant m'impressionava en l'època d'estudiant i que, fins i tot avui, em produeix respecte i reflexió. "Señor, todo se pasa. Quien a Dios tiene, nada le falta. Sólo Dios basta"... era la seva pregària preferida. Sens dubte, una gran Santa.

La meva dona es diu Teresa i, evidentment, és una santa diferent, però també propera, ferma,  reconfortant, protectora, amb facilitats variades, sobretot didàctiques i de comprensió. Tu sempre saps que ella hi és, i et fa costat, i és solució. És com si la tècnica emanada de la ciència estigués carregada amb piles de bondat, com si el seny i el bon cor es posés en funcionament mitjançant una tècnica depuradíssima d'alt voltatge científic. Santa Teresa de Deltebre, patrona de casa nostra, ha reinventat la discreció, ha fomentat la cordialitat, ha inventat les rialles dolces, tot refundant espais d'amor en pau. Felicitats bonica!!

El rei

El rei, el sobirà, l'absolut, el constitucional.
El rei dels animals, el lleó amb crinera.
El rei dels astres, el sol "ditxós", escalfor.
El rei del petroli, l'amo de l'or negre.
El rei de la casa, l'infant estimat.
El rei del joc, "taur", cara de pòquer.
El rei del mambo, aquell que sura en la tempesta.
El rei de la reina, la reina del rei.
El rei sense por, que mai va tremolar.
El rei de copes, espases, oros...
El rei, aquell que tots tenim al cos.
El rei, el de Roma, que per la porta treu el nas.
El rei David, que cantava plàcid les matinades.
El rei mag negre, Baltasar generós.
El rei god, un d'aquells que havíem d'aprendre.
El rei de reis, amb tot el respecte i devoció.
El rei de la jungla, pura selva tropical.
El rei del rock-and-roll, l'estimat Elvis.
El rei del món, amb fe i convenciment.
El rei borni, al país dels cecs.
El rei que no era ni home, deien.
El rei de França, l'empresonat.
El rei, aquell que era el millor batlle.
El rei i la reina, els catòlics conqueridors.
El rei que també va ser home: Carles I.
El rei que també va ser home, Felip II.

I, per acabar, un acudit... Dos malalts mentals es troben al pati del manicomi:
- Jo sóc el rei perquè m'ho ha dit Déu -diu un d'ells.
- Jo no t'he dit res -respon l'altre.

Sant dilluns

Els dilluns són com allò del Nadal: "Cada ovella al seu corral". Qui té escola, a l'escola, i els jubilats en bon estat i en perfecta revisió de xapa i pintura, doncs cap a la bici o a caminar per aquests camps de Déu, previ talladet, i a arreglar el món que hi ha molt a dialogar i encara més a millorar. Els joves es van deixar el cotxe a la Ford... es veu que una pedra del camí per on anaven els va foradar alguna cosa i perdien aigua... bé, la Mar, "aigo". Són coses que passen anant per la muntanya. El més important és que no s'han fet mal ells.

Està una mica clos i, pel matí, fa fresqueta de menys de 15º, però no crec que plogui, tampoc el vent és exagerat, així que bon i sant dilluns a tothom. Fem de tot allò que ens interessa, interessant. Orelles sordes a la malícia intencionada. Mirem de cercar la pau i si és a través de la justícia millor. Anem de cara, de cor, de seny... anem forts i decidits, segurs, a la conquesta de la raó i la veritat. Cal trencar cadenes de ferro per fer-ne d'aquelles que, qual sardana, uneixen mans i fan olor de llibertat. És dilluns, ja no hi ha por de res, si de cas a continuar sent esclaus del silenci. Europa ens mira. Parlem, escoltem, cal fer via... catalana.

Sortideta amb els joves

Som tots a casa. La Teresa i els joves dormen. Aquests, ahir es van cansar en la recerca de bolets per la muntanya. La meva dona fa la reposició setmanal. Mentre, jo he anat a comprar el DVD d'una jornada històrica: l'11 de setembre de 2013, Via Catalana cap a la Independència. Ja la tenim a casa, la mirarem amb calma i plaer recorrent tots els trams fins reconèixer amics i coneguts i a nosaltres mateixos per la Rambla tarragonina. Són quarts d'onze... a les onze tocaré generala perquè si volem anar a veure el Castell d'Escornalbou, abans esmorzar, i fer cap, després, a Vilanova per dinar a Ca l'Amadeu, se'ns farà tard...

Bé, al final així ha estat. Hem deixat el castell per a una altra ocasió i hem anat a dinar directament. Com sempre comento, aquesta casa compleix amb escreix totes les meves expectatives i, avui, tots quatre ho hem gaudit. A les quatre, hem deixat els joves a l'estació perquè havien de ser a Barcelona aviat per fer unes fotos relacionades amb la feina del Pere. Bé, ja tornem a ser sols a casa, però alimentats per la "freqüentada" setmanal d'aquestes criatures tan dolçament encantadores com són el Pere i la Mar, un parell de dos.

La Pilarica

He anat dient, algun cop, que aquests dies jo no tenia res a celebrar, oblidant, potser, sense cap mala intenció, la patrona de tots els "manyets", que són un temple a la noblesa i a la simpatia. Tinc amics, com ara el Germà Lluís, que comparteixen amb mi tot el respecte i admiració per aquesta verge tan venerada a l'Aragó. Recordo també la festa que la penya "El Cachirulo" feia a La Salle Reus, amb una missa cantada i amb guitarres, que era realment emocionant i d'una gran fe. Menció també a totes les Pilar, nom que em recorda a tot allò ferm que aguanta i sosté estoicament, a més de ser-hi l'ànima, la dignitat de la lluita sana, noble i lliure en el procedir de cada dia.

Penso, també, en la companya Pili Salvadó, gran persona i professora intensa i dialogant i molt propera als alumnes, als quals mena amb encert cap a la llum. Ara, també mare, marassa segons he escoltat per alguna veu que, amb gran plaer, sempre m'arriba del nostre estimat Col•legi La Salle Reus. Evidentment, la fe i el respecte no té res a veure amb la manipulació i l'escarni, així que vagi tot el meu reconeixement a la "Pilarica" i a totes les "Pilars i Pilarins" que llueixen aquest nom que, a més de solidesa, sona també a Ebre i jota que arriba al Delta.

A La Xarxa amb la Teresa

Tot i que el dia continua sent de "pandereta, bous i cara al sol" i amb cap cosa d'aquestes em sento identificat, la Teresa i jo hem aprofitat per fer feina de la bona... Hem anar al Carrefour i hem fet la comprada del mes. A més, teníem un tiquet descompte i hem aprofitat per omplir la nevera i, fins i tot, el rebost. Després, en tornar, ja eren quarts de dues, ens hem trobat amb el Piti i l'Antonio i ens han dit que La Xarxa avui era oberta i amb un menú atractiu i suggerent. I nosaltres, sense el joves, que eren de bolets a La Sènia, doncs... cap a La Xarxa.

Aquest xiquet és un crac de correcció i amabilitats variades, i ens ha explicat les realitats d'avui i hem triat amb encert, d'acord amb el nostre gust i amb l'ànima del Serrallo, tot allò fresc i natural que aquesta casa, sense cap pretensió estel•lar, ofereix a diari: peix i cor d'aquí. Ha estat realment bé... un pop a la gallega, un arròs negre amb cloïsses i galeres, un flam amb nata casolà i, evidentment, un vi negre, que és el que solem beure amb els companys i que respon al nom d'Elios, 14,5º del Priorat i que avui ha lluït del tot perquè estava al seu punt de temperatura. La Xarxa, tot un encert i, amb la Teresa, tot un plaer.

Res a celebrar

És 12 d'octubre. Evidentment, jo res a celebrar... si de cas lamentar els estralls fets als pobres indígenes que la manipulada història mai ha explicat a les escoles com van ser realment. Potser, recordar amb tristesa que cadascú parla dels fets  segons els seus interessos, bàsicament polítics i econòmics. D'aquí, vaig directe a la llei d'educació... els nens no compten, formació per  al pensament únic, guerra a la pluralitat i a la capacitat, precisament d'això, de pensar, dificultats per anar a la universitat on només els rics hi tenen accés, foment de la manada, consagració dels actors habituals i a viure del conte, escoltant la meravellosa i sotmesa veu de les ovelles, el seu bel-vot criat de pit i, com aquell que no fa res, cercar la majoria absoluta que tan mal fa, sobretot als més desvalguts, que cada cop estan pitjor, per a què els de sempre remenin les cireres, tot i fer-ho amb les mans exageradament brutes per tot allò que tothom sap, però que entre estúpids vels correguts, jutges que miren a un altre lloc o sinó els canvien, prescripcions per la lentitud interessada, tracte d'influències, ordinadors buits, sobres que volen i moltes i moltes coses més que el microscopi veu a la xarxa bruta... doncs aquí mai passa res. Per això, qual Góngora, són feliços entre celebracions.

El millor de la TV és el comandament

Que surt aquella senyora del morro inacabable que va a Madrid i l'envien a fer punyetes, no sé si en directe o en diferit, doncs es canvia de canal i difícilment sortirà alguna cosa més desagradable, a no ser que sigui alguna brillantina amb corbata blava, de pensament curt i mira limitada, o també aquell xiquet d'aquell partit d'aquí (3,6%) que l'únic que tenen de bo és el nom i que, per la resta, encara van més enllà per mossegar la llibertat. Així que el comandament a distància, a més de ser còmode, és una eina que t'estalvia molts moments desagradables i atemptats contra el bon gust i les idees sanes, sentides i democràtiques.

Que comença la final de la copa de bàsquet catalana, Barça - Badalona, i es canta Els Segadors, doncs volum al màxim per recrear el cor i la ment. Que arriba, en ple partit al Camp Nou, el minut 17 amb 14 segons, un altre cop el volum al màxim per escoltar com cal les meravelloses veus d'independència. Que et compareix el senyor Junqueras i el senyor Mas cercant la llum i lluitant perquè, ja d'una vegada, ens deixin de contaminar l'aire, per poder fer el camí lliure del nostre destí, doncs, un cop més, mà de comandament, volum al màxim... i potser així a algun "aguilot" la vida li somriu per primer cop...

I de sobte, la pluja

Els tècnics del temps anunciaven sol, 

i el vent era d'aquell molest i en contra,

 tant a l'anada com a la sortida. 

Una mica de fresca de màniga llarga, 

un núvol que compareix com a convidat, 

dissimulant però atrevit, ple d'aigua... 

I, de sobte, la pluja, sorpresa, 

tothom a la carrera, de refugi. 

La pluja sempre té el mateix sabor, 

però potser la procedència és diferent, 

com si vingués de més d'un cel... 

Alguna, sembla caure damunt com un xarxa, 

des dels cels innocents de la infantesa. 

Altres, són tempestuosos i aspres, 

i també n'hi ha que cauen espontànies

 com una força evocativa, 

simplement per portar a la memòria vivències...

La pluja és, molts cops, intimitat, 

una invitació a la reflexió, l'escalfament del cor, 

gaudint de serenor i de pau. 

Complicat de ploure a gust de tots, 

tot i que sempre és un plaer veure la vida 

i, els que ens mullem en llibertat, 

somiem que sigui amb aigua neta, 

com aquella caiguda des dels cels 

d'aquells innocents de la infantesa. 

I de sobte, la pluja... correm-hi tots, 

o potser no cal i ens purifiquem...

El "jo" i l'entorn proper

M'he donat festa. Avui tocava caminada, però he preferit fer una sessió de recuperació muscular i una mica de xapa i pintura, en forma de perruqueria, tot rebaixant una mica la barba, posant-la guapa per a una cara en la qual no es van fer meravelles precisament. De totes maneres, mai em queixo ni m'he queixat de res... un té i ha tingut el seu "aquell" per contrarestar allò de no ser ros, ni alt, ni guapo, i he estat amic dels meus amics i, en general, ,'han estimat arreu per on he estat i m'han tornat amb escreix tot allò que he pogut donar de cor. Fins i tot, a cops, m'he sentit important quan, per raons de la meva feina de professor, sentia que havia pogut ajudar a algun alumne a trobar l'actitud correcta per al seu millor desenvolupament.

Avui sí, avui vénen el Pere i la Mar i podrem passar un "finde" junts, que de tant en tant és reconfortant, un plaer. Soparen aquí i demà aniran a La Sénia a buscar bolets amb els cosins, vindran a sopar i es quedaran a dormir i demà, després de dinar, marxaran cap a Barcelona. Pot estar bé... normalment, la Teresa s'activa en pla genial i jo, de "pinxe" i rei de la bodega, sóc un puntal... També podem anar a algun lloc, veurem... el cas és estar una estona junts, sempre em fa il•lusió!!

Mai li vaig preguntar

El meu fill va parlar abans que caminar, dibuixava (molt bé, per cert) abans d'escriure, i encara és així... I un es va muntar pel•lícules, legals i en silenci, i pensava en el traç gairebé adult que sempre mostrava, i em parlaven els professors de la seva originalitat, d'aquelles ombres sorprenents, d'aquella part incompleta de l'obra, que s'ensenyava insinuant com un regal per a la imaginació, o d'aquelles perspectives, impròpies de l'edat, que ens meravellaven... No, no vaig insistir en allò d'una sortida pràctica, només ho vaig insinuar fluixet... el nen feia olor d'art i una professora del Sant Pau va fer la resta.

Tampoc mai em va dir res, tot semblava clar entre nosaltres i, com la vida, entre il•lusions i silencis i esforços, hem arribat fins avui. A cops, em pregunto que potser volia ser lladre, o sant, o embriac, o recollidor de residus, o empleat d'una estació de servei, o policia de trànsit, o ermità. Diria que no hagués estat malament provocar una mica de conversa, però el Pere era un nen que, de petit, no volia ser futbolista o bomber, només ho mirava tot, enfocant els seus semàfors llum arreu dels entorns, gairebé tots, per on el portàvem... després volia paper i un llapis i dibuixava amb precisió i detalls tot allò observat. Avui és un artista diplomat, i jo voldria pensar que ho vaig fer bé, tot i que per als fills sempre ens sembla poc...

Sembla, només ho sembla...

Es comporten com si la seva castedat estigués preservada per un incendi que els fa intocables, com si la seva virtut hagi estat una joia, un emblema, del seu caràcter, de la seva disciplina i, fins i tot, de la seva intel•ligència. El cas és que manen, potser per allò de què aquí el poder és cíclic, però el cert és que s'ho van muntar bé i, de la mateixa manera que Ferran el Catòlic va anar arrencant un a un cada gra de la magrana, aquests s'han mogut àgils i bé per l'aigua tèrbola i, qual pescadors insaciables, s'han fet els amos de gairebé tot. No era molt difícil... els altres, que no són tant diferents com ens volen vendre, ho havien deixat tot fet un solar.

Ara, ho controlen tot, són la llei, aquella que cap a la seva ampolla constitucional. Ells són l'Estat, igual que ho era Lluís XIV de França, i així ho pregonava arreu. La situació actual és de pel•lícula de cinema dolent, de polis i lladres, amb un final on només hi ha lladres, i on els polis han desaparegut. Teatre, tràgic ja per a molts penedits d'haver-los votat. També còmic, cada cop que penso en la seva administració durant vint anys, ara empresonada, i ningú en sabia res de res... això sí, ara presidim comissions d'investigació, proclamant llum i taquígrafs, netedat de mans blanques. El poble no és tan ruc com es pensen, sempre hi ha un punt de raó, una reserva, una esperança.

Bici, Amadeu...

Fa una mica de ventet, però sembla que, a mesura que el sol vagi agafant força, anirà amainant. Toca bici, ja que ahir vam fer una caminada prou maca. Avui, la Teresa lliura a la tarda. També ha començat amb canalla a dos quarts de nou. Està contenta, en té dotze i són els de millor rendiment, ho gaudirà. Anit vam fer una bona pensada i anirem a dinar a Ca l'Amadeu, que sempre és una decisió correcta i encertada... a més, fa temps que no hi anem i cal respectar les tradicions, sobretot si són tan sanes i atractives com aquesta. A la tornada, passarem pel Carrefour, ja que tenim un tiquet descompte i farem una compradeta de necessitats bàsiques i potser també algun petit homenatge al bon gust.

Pel cap de setmana, tenim previst baixar una estona pel Delta per visitar la Teresa Llauradó i veure el camp gairebé segat, de color terra humida, guarnida de fauna de ploma variada i abundant. També per obrir casa, veure la família i passar pel cementiri per veure si ja han posat la foto de ma mare. Anar al Delta és sempre un plaer, gairebé una necessitat per tornar oxigenat i a punt de fira...

Quina felicitat... sóc català!!

Una mica de vocabulari del bo:

• Catalanisme: Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.

• Catalanista: Estudiós de la llengua i cultura catalanes. Adepte del catalanisme com a ideologia política. Dels catalanistes, pertanyent als catalanistes.

• Catalanitat: Caràcter o esperit propi dels catalans.

• Catalanitzar: Revestir de la forma catalana, adaptar a la manera catalana.

• Catalanòfil: Que estima Catalunya o els catalans. Catalanista.

• Països Catalans: Conjunt de pobles que, malgrat tot, incomprensió inclosa, tenen unes senyes d'identitat molt definides i una aspiracions d'allò més lògiques, sanes i, sobretot, naturals.

• Catalunya: País de l'Europa Mediterrània, a la costa oriental de la Península Ibèrica. Pàtria d'en Gaudí, Casals, Maragall, Espriu..., per anomenar una petita mostra de la gran llista de portadors de la nostra llengua i cultura, que ens són pròpies i estimades. País de la sardana, els castells, el Barça i platges per acollir el secà. Molt possiblement, proper estat de la Unió Europea. Un lloc per viure democràticament lliure.

Joies de la memòria selectiva

Avui l'he vist descloure els llavis,
qual poncella que esclata plenitud...
L'he vist desclucar els ulls i l'art ha pres vida,
moviment, visió sublim amb sol de llum.
He observat que parla i diu sentits, camina i mou,
i es mou, àgil, trepitjant suaument
la fermesa del teatre i l'auditori.
Tot un encert... reina en el quadre,
en acció és com el somni bo,
aquell del que tant molesta despertar
i veure que era un plus massa per ser veritat...
No sovintegen gaire aquestes presències.
La meva mirada l'ha seguit, intensa,
fins al més llunyà horitzó, i en veure el quadre buit
i l'horitzó inaccessible, de foscors,
un es recrea en l'harmonia,
la música suau però amb notes vives,
l'ambient de finestra oberta, llum natural,
l'aroma net, la contemplació eterna.
Sempre, sempre recordaré extasiat
aquell to únic, màgic, dolç, que suposa
veure-la desclucar els ulls, descloure els llavis,
qual poncella que esclata plenitud,
art en moviment, joies de la memòria selectiva...

Hem deixat el córrer pel caminar

Avui hem caminat per una ruta maca de la nostra Tarragona, Patrimoni de tots: Residencial Palau, Serrallo, Miracle, Arrabassada, pujada cap al cementiri, escales fins les fonts de l'Oliva, camí de l'Àngel, Tarragona 2, carretera de Valls, la presó, la Rambla i, tot baixant per davant de l'Eroski, tornada a casa. Feia temps que no fèiem aquest passeig i està prou bé perquè hi ha una gran varietat d'aspectes a contemplar... unes vistes de mar úniques, una pujadeta maca i amb escales fins arribar a l'Oliva, des d'on també es contempla un paisatge espectacular.

En arribar a casa, avui he debutat, per primer cop aquest curs, en allò que sóc un mestre consumat, és a dir, fent bajoques, una patata petita i una cebeta per a mi, a l'olla exprés, a més de bullir tres ous i pelar-los amb la meva depuradíssima tècnica per complementar el plat i deixar-lo llest i amb tots els nutrients necessaris... de postres, plàtan i un préssec, tot a punt de mos fàcil i ràpid. Després, un cafè al de Walter i la Teresa corrent cap a l'escola i jo acabant d'escriure això, en espera d'aterrar al sofà, fer la becaina de rigor, tot depenent del programa de fauna que toqui... Feliç tarda!!

Fóra bonic de ser

Com el gos d'atura d'un bon pastor
i menar el ramat, com cal, pel bon camí,
com aquells que complint desig diví
són sal del món, donen sentit,
fan de la convivència, un paer total.
La sal sempre desperta l'interès
i esdevé una exposició de sabors,
tota una riquesa de pluralitats que,
només així, exploten realitats plenes.
Aportant el nostre saber i el nostre ser,
amb justícia sana i ferma, poden ser la sal
que dóna vida a qualsevol guisat...
mal amanit, avorrit, insípid, depriment.
Encara fóra més bonic ser llum del món,
encara que només fos una cuca de llum
en la nit fosca i fresca del cru hivern.
Una enlluernada de sol en la tempesta,
el llumener de l'àvia, teia, espelma, bombeta...
idea, pensada, paraula, llum... i, de sobte,
s'obre el dia, no importa que sigui de nit.
El camí sempre hi és, i aquella veu,
aquell exemple, que te'l mostra, també hi és.
Molts cops passa que ens hem acomodat
a la plàcida foscor del resignat i oblidem, sovint,
que només cal obrir els ulls, la llum és interior.
Tots portem la llum al cor...