Sempre parlo de la meva àvia (mare de ma mare) com una proclamació de la saviesa popular. Ella era un producte natural del Delta, tota una gran lloca, en el sentit més positiu de la paraula. Meravellosa en tots aquests aspectes, tenia expressions i actuacions pròpies d'una gran científica de la vida, del camp i del comerç. Donava sempre gràcies a Déu i al sol "
ditxós", i tenia la paraula justa i els braços oberts per acollir com cal qualsevol necessitat que podia cobrir. Mai havia anat a l'escola, però era professora de tot i de tots. Diplomada en anar de cara, era, a més, llicenciada en bondat i seny... i es posava, com diríem ara, l'equip a l'esquena i avançava amb el cap alt i amb tota força per tirar la família endavant i acudir on calia a fer pinya justa. Es deia Concepció Bertomeu Callau.
He parlat menys de l'altra àvia (mare del meu pare). Diuen que era com una nina de porcellana, que ni el sol li treia aquella condició d'estar "
blanqueta com una llet", que era el distintiu de les noies de condició benestant. El seu marit (el meu avi) era metge i el meu pare m'explicava com es van conèixer... i sembla un conte de fades. "Ella" pescava anguiles en una modalitat que al Delta diem "
emborinada", on l'esquer són uns cucs de terra traspassats per un fil adient, i "ell", metge, de viatge de fi de carrera, la va veure... i la va mirar, li va parlar i la va escoltar i la va interioritzar a l'instant. "
Amb aquesta nena m'hi caso", va dir als seus companys... i al cap de setmana següent el Doctor Joan Bonet i Serrat va tornar al Delta, enlluernat per aquella mena d'angelet encisador que responia al nom de Josefina Bo Benito. Es van casar i sembla i diuen que van ser feliços per sempre més... tant, que van tenir onze fills, entre ells el meu pare Pere Bonet Bo. Sovint, presumeixo d'avis i d'àvies... tinc grans motius!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada