De mica en mica

Sense pressa, però tampoc sense massa pausa, tot va tornant a la normalitat més normal de la vida quotidiana. El temps ja mostra indicis de tardor i els més de 800 € que costa la tornada a l'escola de cada alumne acaba d'encendre les alarmes, tot cridant que ja som aquí. Hem arribat, de mica en mica, com cuca que ha sobreviscut a l'estiu i que ara hem de reiniciar tots els processos escoltant cants de sirena que volen amagar vergonyes, quan la realitat encara és extremadament dura i crua.

Tenim a tocar l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, tendresa, seny, democràcia i ànsies de llibertat per a una majoria de catalans i, al meu mode de veure les coses, espectacle lamentable d'alguna formació mostrant la seva ambigüitat, sembrant dubtes, proclamant desavinences i, fins i tot, donant llibertat per dissimular la seva aferrada idea de què ja els hi va bé de seguir formant part de "l'estaca".

Mentre, tornem-hi, i de mica en mica torna la vida: la Teresa té Claustre i horaris i exclusives... i impartirà un assessorament en informàtica, i un parell de dies més acabarà a la una... Es veu contenta i amb ganes. És tot un regal per als alumnes i els companys. I entre esdeveniments, una mini rosa vermella emergeix per acomiadar l'estiu com cal, i jo, com feia sempre, m'he fet una analítica. Un any més, de mica en mica, camí cap a la normalitat, en tots els sentits i en llibertat.