Des del meu respecte total i absolut a la fe dels profetes i a les creences d'arreu del món, a cops, em costa comprendre certes actituds de grups que desconeixen les formes de reconstrucció, la capacitat de diàleg, sense cap norma que no sigui la voluntat d'entendre's i arribar a la justícia social real. Em costa molt, moltíssim, massa, no creure en les persones, però... és que moltes vegades som tan lluny de la vista i el pensament que semblem bàndols ancorats i establerts com si la vida es jugués així, com una competició eterna, sense fi...
Allò de la meva deformació de nen continua vigent: bons i dolents, caverna o síndria, Barça o Madrid, russos o americans... Semblem no evolucionar, segur, així de trist, continuem igual, tot i allò que vaig repetint sovint, que alguns són més iguals que els altres. Caldria preguntar el per què de tot plegat i, fins i tot ara que han descobert allò que és tan senzill, normal i assenyat com és dialogar (allò d'escoltar-se), podrien... si no entendre's, plorar per la seva incapacitat eterna. Ni tirania, ni submissió. Justícia i pau... i feina!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada