En una de les meves lectures d'avui, m'ha sortit, així com a remugant pensaments i amagant veritats, la paraula "daixonses". Per saber-ne més, sempre faig cap al diccionari de l'Enciclopèdia... de la llengua catalana, evidentment, i allí he trobat una explicació semblant a la que em feien els professors de llengua quan parlaven del pronom personal. Diu que, aquest, és un mot emprat amb valor gramatical divers... normalment substantiu, adjectiu o verb, en substitució del nom d'algú o d'alguna cosa quan no recordem o no el volem anomenar, o d'alguna paraula o frase quan no trobem els mots pertinents per a dir-la. "
Deixa'm els daixonses", "Ha vingut en daixonses", "Diu unes coses més daixonses...", podrien ser alguns exemples vàlids.
Aquests dies no m'he regalat silencis i he escoltat el Debat del Parlament de Catalunya, i la veu d'aquella minoria contrària a la consulta democràtica i a la llibertat m'ha tocat, una mica, els
daixonses, però, un cop més, cada cop que obren la boca i riuen en suposada i dubtosa suficiència, m'omplen de raó, ens omplen de raons, realment justes i altament democràtiques, per aspirar a tenir un estat propi. De totes maneres, la cosa no ha d'anar de
daixonses, més aviat de justícia i seny...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada