Fotre o fúmer el camp

La vida és una successió d'accidents
dels quals te'n vas sortint amb estat emocionals
de pou o cel, terra de falta o cim, de tota mena.
Sembla ser, o ho hauria, que hom trobi,
per la més preuada llei de la justícia,
allò que ha sembrat, que va sembrant,
però no sempre és així i, a cops,
pren vigència allò de la cançó...
"Què he fet jo (nosaltres) per merèixer això?".
I busques raons sense trobar-ne cap,
i veus visions i actors sorgits dels núvol negre,
i et fas gran i estàs cuit i fart, i et regales silencis,
sobretot els seus, i et molesta el soroll i la bullanga,
i t'agrada anar on et fan l'ona...
Potser direu que sóc covard,
o molt més gran i passat de tot.
Res de tot això seria cert del tot,
però els anys t'enriqueixen l'experiència
i t'has fet allò que en diuen una composició,
i ja no creus res que t'allunyi de tu.
Cal salvar l'opció de l'actitud nihilista,
cal posar la teva parla en solfa,
cal fugir de l'elogi que et fa tou,
cal anar per l'ona mitja amb alegria,
cal no desar-se davant la incomprensió,
cal no perdre el sentit ni la fe ni la paciència,
cal no morir sense abans no haver perdut la vida...