Són silencies descoratjadors, preludi d'amenaces constitucionals. La resposta, al caure, sense expectatives, tancada, unilateral, sabuda, esperada... Potser no cal ni escoltar-la, o sí, sobretot perquè a Europa, si encara en queda algun... que no, es vagin assabentant de què la sordesa, la més aguda, és la de qui no vol escoltar. Aquí ho tenim molt clar, claríssim, com sempre... cada cop que obren la boca, cada acte, cada resolució, cada fet provat tenint com a diana dels seus míssils la nostra benvolguda Catalunya, ens serveix per a omplir-nos de raons i refermar-nos en la nostra ànsia de llibertat.
Sempre m'agrada dir que jo no tinc res contra els pobles de les espanyes, ni contra les persones, sobretot a aquells i aquelles a qui no han comprat l'enteniment ni la seva llibertat d'accés a la justícia. Aleshores, no ha de ser tan difícil comprendre-la, vull dir evidentment la justícia social distributiva, i d'aquí a desmitificar el tan injust i programat odi a Catalunya hi hauria un pas insignificant. Potser ja han fet tard, i ara... marxem!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada