El dia després

És el dia després d'una de les emocions més maques que he viscut al llarg de la meva vida. M'he donat festa, tenia els genolls una mica dolorits de la bici i de les tres hores d'estar dempeus gaudint i participant de l'espectacle, tan seriós com profund i festiu. També volia pair-ho tot plegat i a pams, com aquell que gaudeix d'una delicadesa somiada. He dormit fins les nou i he anat a esmorzar a l'Estil, on la televisió de la caverna demostrava, un cop més, que no se n'assabenten de res i no tenen més criteri que aquell que no s'allunya de la veu del seu amo.

Abans que m'entrés la urticària, he marxat corrents cap a casa per recuperar el sentit i el plaer de tot allò que es va viure ahir, aquí i a nivell mundial, ja que hi havia nombrosa premsa acreditada que, a ben segur, donarà constància d'allò que ha vist... tot el contrari d'aquells sectors que ja no saben com restar mèrits i que, segurament, han hagut d'anar al Sàhara per trobar espais buits a la cadena. Per cert, senyor Navarro, cadena humana... sense cap mena de ferro i d'on de les baules es desprenia escalfor de mans i tot feia olor de llibertat i democràcia. Via Catalana, més d'un milió sis-centes mil persones en ordre, pau i festa, d'acord per demanar el seu dret democràtic a decidir el seu futur. Com sempre, no entenen res. Els feixistes que van entrar a la seu de la Delegació del Govern a Madrid, tampoc.