Vull la mar a l'hivern que brama i parla de vivències.
Camp perfecte del record i la imaginació d'allò que ha estat,
o va poder ser, regal o frustració, no pas per manca d'escenari...
Una platja buida és un somni a omplir,
és allò de la sal i el cel i el sol, ben barrejat amb el vent,
potser gelat, potser boirós i depressiu, és tot plegat,
però té l'encant natural del principi,
abans de l'arribada de l'home a la sorra...
I, a l'estiu, vull la muntanya per perdre'm pel bosc espès,
entre aromes i ocells i ombres de fulla grossa,
beure de l'aigua de la font que brolla de les entranyes de la Terra,
fresca i regalada, i fer el cim i la baixada i el descans,
i mirar els arbres i el cel i donar gràcies.
I, a les estacions intermèdies i suaus, primavera i tardor,
cercar el solet, aquell que acarona sense calor ni força,
però que s'agraeix com tot allò que és pausa i mesura i normalitat,
tot preludi dels esclats extrems de les properes estacions que precedeixen.
Més que obligar-me a escollir, m'agradaria tenir la potestat de decidir
i, aleshores, la primavera estiuejaria sovint
i la tardor es familiaritzaria amb els esquís i la neu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada