Regnar, governar, democràcia

Al meu jardí regna una mini rosa, vermella, de la mida dels vint cèntims, amb tots els ets i uts, aroma inclosa, com les d'abans, quan oloraven... És filla d'un roser nan, no massa sa, i, tot i el pugó, ha esclatat ferma i bonica. Les orquídies, orgulloses elles, potser massa, se la miren des de la creença de l'ésser superior que, tot i això, comencen a mostrar decadència. Fins i tot els geranis, tot generositat i amb mancança ja de fulla verda, que no de flor i constant renovació, la miren embadalits per la seva frescor i la seva perfecció de formes harmòniques.

Totes, en algun moment, han regnat al jardí, com aquell rei que regna però no governa. Tot plegat, tenen la sort que això ho fa la Teresa, i les rega i adoba, i els parla, i les poda, i les escolta, i els hi fa cas... i elles, agraïdes, li tornen formes de colors i olors que gaudim tots, somiem tots. Regnar... en qualsevol moment pot sortir un sol, un rei, del jardí de la vida, de les gespes de la realització més preuada. Però, allò que em sona a trist, allò que és llastimós i cruel del tot, és que qui governa és el poder absolut, i aquest... mai és democràtic.