No, mai vull enutjar, fastiguejar, molestar... tot i que sóc a casa i amb tots i totes. Els amics em diuen que els parli en català, fins i tot algun m'ha dit que ell no el parla per culpa meva. Potser és així, però sempre he fet anar l'educació com a màxim expressió d'acolliment... En general, mai he vist que la llengua, aquí a casa nostra, sigui un problema, encara que els de sempre poden fer proclama d'algun cas aïllat d'intransigència. Ni estudiant, ni de professor, ni de jubilat, m'ha semblat una qüestió de controvèrsia, més aviat he vist una llum, una cultura, un saber, un respecte, una integració que serà més natural des del coneixement de les arrels, des de l'estima i la solidaritat.
Com a professor de tota la vida, dono fe de l'encert, troballa, regal diví de la immersió lingüística, de la convivència pacífica de les llengües oficials. Però això no els sona bé, cal seguir amb l'actitud premeditada d'assetjament i enderrocament de tot allò que sona a català. Sembla que anem retrocedint cinquanta anys enrere, quan a la pissarra ens posaven "la consigna", que per cert deia "Eres un eslabón de la cadena". I jo demà ho seré, però d'una cadena que va a passes fermes cap a la llibertat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada