I tot i això de l'eufòria per la llibertat, conformat de puresa i democràcia legal, jo vull ser amic dels meus amics, també d'aquells que no pensen igual, tot i no haver-ho mamat però sí sofert. L'amistat comporta confiança i aquesta et porta a comptar amb el caràcter, la capacitat, la bona fe i, fins i tot, la discreció dels bons amics de sempre. La qual cosa no comporta renunciar al pensament, tampoc a la pedagogia, i molt menys encara a la convivència. No parlem de tancs, ni d'armaris amb potes i sense cap matant la conversa. Parlem plàcidament de la història real per intentar escriure-la ferma i diferent.
Un comprèn l'eterna deformació nacional, vull dir de la seva, un entén la comoditat de la inhibició de la manada... també entén a qui compra i a qui es ven. Un ho entén gairebé tot menys a qui parla des del desconeixement i a tot aquell que ens odia perquè aquest és l'objectiu: que estiguem fotuts, paguem el beure i, des de la incomprensió, ens facin escarni de tot allò que sona a català. Sóc dels que penso que amb un govern central intel•ligent i sensibilitat amb la problemàtica de Catalunya, potser no s'hauria arribat fins aquí. Ara penso que l'única solució és marxar. Fem via!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada