La vida... la meva

Tot passa i torna, passa i torna, fins que anem cap dalt, on suposo que es viu un meravellós present etern. Avui, m'he donat festa, m'he desat una mica per la recuperació física. La caminada de l'altre dia (18 km) em va cascar prou, fins i tot em vaig ressentir de l'esquena, a part de l'habitual queixa dels bessons que sempre necessiten parar. Així que... dormideta fins les deu, esmorzaret (no pas a cap lloc on la televisió de la caverna em posa nerviós), potser una passejadeta pel mercadet de la Rambla arribant, al final, a tocar ferro, i després baixar tranquil•lament cap a casa i esperar la Teresa... amb la taula parada i el plat a punt (ja el va deixar preparat anit), només caldrà escalfar-ho. Després, un làctic 0%, un cafè i corrents cap a l'escola... avui és dijous i va justa de temps.

Aquest proper cap de setmana és de pont, veurem als joves, aquí o allà a Barcelona. És Santa Tecla, la Mercè i el 24 és el meu aniversari. Sembla que cada any que passa en tinc un més, i ja comencem a omplir un gran sac de vivències de les que majoritàriament he gaudit fins el dia d'avui. Ara, amb barba blanca (mai ho hauria dit) tot es veu des de l'experiència, i les anàlisis d'allò que passa les fas des del coneixement de la història i la serenor que et donen els anys i els temps. Ara tinc moltes hores de reflexió per expressar, després, silencis en veu alta i so estereofònic. Fins i tot, els meus propers m'escolten i em crec que faig de bon sentir. No sóc dubtós, tinc un missatge clar i net, i sempre penso que l'esdevenir diari em reafirma en totes les meves conviccions. Cada cop que no governen com cal, i això és sovint, m'omplen de raó, i ara caldrà estar, si més no, aspectants a la reacció dels habitants de la part més profunda de la caverna. La vida... la meva, sóc una veu més que clama llibertat, tot fent Via Catalana, altament democràtica...