Prop de la poesia

Parlava sempre en un to poètic i, en l'entorn proper,

els que teníem sort, fèiem música de silencis pacífics...

Identificació plena de l'art, harmonia.

Vista de prop era natural, només vista de prop.

A distància era el somni, la perfecció, la creació.

La miràvem amb respecte i por, perquè la intensitat de les mirades

no fongués mai la frescor sana, la bellesa pura, la dicció neta.

Poesia amb sentit, continguts, meravelloses manifestacions totals

de la intel•ligència de les intel•ligències.

Un dia, em va seure al costat... feia olor de net, sense aromes.

Et mirava als ulls i et feia trobar bé, mai res era forçat,

ni postís... milloraves per proximitat a la llum.

Sons ordenats en el temps, música de cambra, d'esperit culte i serè.

Un dia d'un malson nefast, la tenebra maligna, la tempesta cruel,

la mà negra que desvirtua i desajusta, la fosca remor de la malícia

se la va endur i, des d'aleshores, hem perdut realitats i somnis.

Poesia, torna... instal•lat, segueix donant vida.

Fins i tot entre proses, siguis alè de concòrdia.

Poesia, desperta l'ànima i anem a ballar amb l'amor...

Dilluns, dia de propòsits

Recordo que fa ja uns quants anys, quan encara fumava, solia dir... "el dilluns ho deixo" i el cap de setmana me'l passava, vull dir me'ls empassava de dues en dues, les cigarretes rosses, entre tos i una certa esperança de poder complir el propòsit. Sovint, el dilluns la decepció era profunda i després del darrer cafè, abans d'entrar a classe, no podia resistir la temptació de tornar a fumar. Afortunadament, va arribar un moment en què estava tan fotut que no vaig tenir més remei que respondre als crits de socors de la salut, que s'anava perdent sense remei. Avui, el tabac, gràcies a Déu, és només un record i una experiència per a explicar del seu plaer, però sobretot del seu perill mortal.

El dilluns sempre ha estat el meu dia preferit per començar els bons propòsits... Un, en tenia molts que millorar i, molts cops, ho aconseguia... almenys durant algun temps: "No he de cridar tant a classe, hem fa perdre autoritat", "He de reduir el nombre de cafès", "Menjo massa pa", "Hauria de participar més en les reunions", "Començaré a buscar núvia", em deia fluixet, serà el proper dilluns... dia espès i sense pastures. Potser sigui que el dilluns comença la normalitat individual de cadascú i, des d'aquesta habitualitat, vols dur a la pràctica una remodelació dels teus estats i enfocar-ho tot a una regeneració positiva. Començo dilluns!!

La justícia dorm plàcidament

Si has d'anar a recollir engrunes,
que siguin d'una taula benestant.
Si has d'estar a la mercè d'algú,
que sigui dels poderosos influents.
Si has de ser un gos per sempre,
que sigui dels que lliguen amb llonganisses.
Si busques ombra reparadora,
que sigui d'un bon arbre espès
o d'un paraigua de ronyó cobert.
Si has de ser un embriac etern,
procura fer-ho de vi bo i negre,
i no paguis fins al final i, així, no pagues.
Si no tens res que segar,
espigola del camp de l'amo de l'indret.
Així aconsellava la misèria trista
a l'inestable grup de la fam i la pobresa.
Personatges sense ales ni aspiracions
a la recerca del gran senyor
per fer més lleuger l'esclavatge.
Rics i pobres, sembla un binomi complementari
i així ho venen, prou que ho saben...
és com aquell que és vell i ho té clar.
I hi ha normes i taules reservades
i, fins i tot, lleis escrites tèrboles
per mantenir l'estatus, la condició...
Mentre, la misèria trista aconsella
i el poder mana i extorsiona...
i la justícia dorm plàcidament.

Bon diumenge i esportiu

Romanem tranquil•lets i bé a casa. Ha trucat el Pere, diu que també estan bé i que s'ha comprat un camaleó mascle per a la femella que ja tenia... contra gustos... Nosaltres farem unes oradetes al forn i ens veurem una ampolleta (tota no, eh...) de la darrera creació blanc de Casadó, Venta de la Serra, de Batea i de collita pròpia, tota una genialitat, autèntic regal per als sentits. No sé ben bé per què... ens volíem recrear contemplant la pluja des de la intimitat de la llar, però no serà possible, tot i que el dia està tenyit de fils de gris que, fins i tot, brillen per alguna enlluernada de sol i que també conviden a un recolliment deliciosament romàntic.

El cap de setmana esportiu, tot fent "pànxing" des del sofà, està anat força bé, tot i la lesió de Messi, que sempre és un problema. Victòria del Barça a Almeria (0-2) amb gols de Messi i Adriano. Derrota del Real Madrid a casa contra l'Atlético de Madrid (0-1), amb gol de Ricardo Costa... i la caverna enfilant-se per les parets. Gran Atlético de Madrid... per cert, sembla que aquest any sí que va de debò i no serà el "pupas". La selecció espanyola, amb nou jugadors catalans dels deu, ha guanyat el mundial de hoquei d'Angola, i ho fa, de manera justa i merescuda, contra Argentina (4-3). En handbol, victòria del Barça, per 19 punts de diferència, en partit europeu i amb l'exhibició habitual. Bé, la cosa pinta bé. Veurem com acaba la jornada. Llàstima la lesió de Messi!!

Oligarquia

Sovint m'agrada esmentar allò que tinc a bé anomenar "democràcia comprada". I és que certes majories, que després esdevenen dictadures, s'escapen del meu conscient lògic, i només és aquesta l'explicació que em convenç. Escoltant aquests polítics actuals, de discurs preparat i resposta automàtica, gens brillants per cert, i que fa de qualsevol debat un diàleg de besucs, et fan caure l'ànima als peus, tot i entrant en la irritació i la desconfiança. No em crec la representació teatral que sovint s'escenifica tant al Congrés com al Senat on, fins i tot, allò blanc, líquid i en ampolla, pot ser llet o pintura, farina o calç amb aigua.

Tot depèn de qui ho diu i així, mentre uns riuen, els altres peten de mans, passen, dormen o repassen el seu guió, que és únic i invariable i que servirà, en el moment d'intervenir, no per contestar ni solucionar res, sinó per fer credo i proclamar sordesa, tot traient la democràcia a l'aire i fent-lo, així, irrespirable. Avui, al Facebook, he llegit una frase que m'ha fet reflexionar una mica i acabar de comprendre certes coses, si és que no les tenia ja força clares. La frase diu així: "L'oligarquia catalana guanya molts diners amb la dependència d'Espanya". Així de clar ho té el senyor Jaume Barberà, amb més raó que un sant...

Joan Bonet Serrat

Era el meu avi, pare del meu pare. Va néixer a Berga, capital del Berguedà, gent com cal i catalana de pro. Era metge i catòlic convençut i sempre va actuar amb bondat extrema al servei d'aquesta dualitat. Casat amb la meva àvia Josefina, que era la rosa més preuada del meravellós jardí natural que és el Delta de l'Ebre, es va establir a Jesús i Maria, tot i havent guanyat la titularitat com a doctor d'aquelles terres. D'aquest bon home en conten i no paren, com a metge i com a persona... passava remant amb una barqueta a Sant Jaume d'Enveja per assistir un part o una quartana, o qualsevol malestar perillós dels seus pacients, pels qui sempre tenia una alta consideració, sobretot pels més pobres, als quals no solia cobrar i, a més, segons m'explicava el pare, els donava el menjar que podia, ja que ell tenia onze fills que requerien la seva atenció.

Diuen que tenia un cor que no era seu i que el va portar a tenir l'estima absoluta de tothom i, amb constància d'agraïment per sempre, un carrer del poble, aquell que passava pel costat de casa seva, porta el seu nom. Va morir resant el rosari, davant un aparell de ràdio, sent plorat amb sentiment pel poble en ple, però sobretot pels més desvalguts, als quals va servir i estimar especialment. El meu avi, gran metge, millor persona, sant home, un orgull per la família, un exemple per a tots...

Llar, dolça llar...

Dissabte preciós, ennuvolat, per dormir i descansar com cal, per deixar reparat i a punt aquest cos català que Déu m'ha donat. El Pere i la Mar no han donat senyals ni per "tam-tam" (fa poc que ens vam veure). Així que toca sofà i migdiada, la nevera plena de producte fresc, natural i sa, relax i pau. Veurem el Barça, que juga a Almeria i, fins i tot, veurem els "Madrids" per comprovar si sona la flauta de l'impossible i perden tots dos. El Madrid, vull dir el Real, no ho tindrà gens fàcil, ja que l'Atlético, aquest any, està molt fort i és altament competitiu i, a més, no xiularà el senyor Muñiz, la qual cosa apunta la possibilitat d'una certa imparcialitat, tot i que al Bernabeu he de fer un esforç per creure-m'ho.

Potser que plogui... sembla que la borrasca, la primera d'aquesta tardor, es passejarà per la península fins arribar a la costa catalana. Si això passa, serà la cirereta ideal del pastís perfecte que suposa, de tant en tant, gaudir de la pau de la nostra llar. Llar, dolça llar... i per la finestra mirarem, entre les fines gotes de la depuradora pluja, com la gent obre el paraigua i es baixa les mànigues, con deixa deserts els carrers i ens desa a casa. Felicitats a tots aquells que són feliços... a casa i amb una Teresa.

Daixonses

En una de les meves lectures d'avui, m'ha sortit, així com a remugant pensaments i amagant veritats, la paraula "daixonses". Per saber-ne més, sempre faig cap al diccionari de l'Enciclopèdia... de la llengua catalana, evidentment, i allí he trobat una explicació semblant a la que em feien els professors de llengua quan parlaven del pronom personal. Diu que, aquest, és un mot emprat amb valor gramatical divers... normalment substantiu, adjectiu o verb, en substitució del nom d'algú o d'alguna cosa quan no recordem o no el volem anomenar, o d'alguna paraula o frase quan no trobem els mots pertinents per a dir-la. "Deixa'm els daixonses", "Ha vingut en daixonses", "Diu unes coses més daixonses...", podrien ser alguns exemples vàlids.

Aquests dies no m'he regalat silencis i he escoltat el Debat del Parlament de Catalunya, i la veu d'aquella minoria contrària a la consulta democràtica i a la llibertat m'ha tocat, una mica, els daixonses, però, un cop més, cada cop que obren la boca i riuen en suposada i dubtosa suficiència, m'omplen de raó, ens omplen de raons, realment justes i altament democràtiques, per aspirar a tenir un estat propi. De totes maneres, la cosa no ha d'anar de daixonses, més aviat de justícia i seny...

Rafel Margalef Torta

Era el meu avi de part de mare. Tot un personatge a qui he volgut dedicar un escrit a part. Quan va morir, jo tenia cinc anys i encara recordo perfectament algunes imatges... com ara veure'l a l'hort, anant descalç per dins la regadora, o assegut a la botiga de queviures que tenien, tot fent-se l'adormit i, fins i tot girant-se de cul, perquè jo pogués agafar alguna peça de fruita. També recordo el dia del seu enterrament, mirant espantat des de la finestra d'un veí, com a la casa dels avis passava alguna cosa greu. La família i qui el van conèixer parlen d'allò que fa tan bonic de poder dir: "Era un home gran i un gran home".

Es veu que tenia una força i una potència fora d'allò que considerem normal, però mai es va envanir ni la va utilitzar per a res que no fos just i necessari. Parlen que va aturar, agafant-lo per les banyes, un bou que posava en perill la gent de l'indret. Diuen que va salvar un senyor que es va endinsar al mar i no podia sortir. Conten que va redreçar un carro, amb unes noies al damunt, que havia caigut al canal i els va salvar la vida a tots plegats. També és del domini públic que va posar fi a certes injustícies que es feien, traginant els sacs d'arròs, als pobres treballadors. Va ser un bon home, molt noble i honrat, just i sa. Quan va morir pesava 150 quilos, tota una humanitat plena de bondat...

Una d'àvies...

Sempre parlo de la meva àvia (mare de ma mare) com una proclamació de la saviesa popular. Ella era un producte natural del Delta, tota una gran lloca, en el sentit més positiu de la paraula. Meravellosa en tots aquests aspectes, tenia expressions i actuacions pròpies d'una gran científica de la vida, del camp i del comerç. Donava sempre gràcies a Déu i al sol "ditxós", i tenia la paraula justa i els braços oberts per acollir com cal qualsevol necessitat que podia cobrir. Mai havia anat a l'escola, però era professora de tot i de tots. Diplomada en anar de cara, era, a més, llicenciada en bondat i seny... i es posava, com diríem ara, l'equip a l'esquena i avançava amb el cap alt i amb tota força per tirar la família endavant i acudir on calia a fer pinya justa. Es deia Concepció Bertomeu Callau.

He parlat menys de l'altra àvia (mare del meu pare). Diuen que era com una nina de porcellana, que ni el sol li treia aquella condició d'estar "blanqueta com una llet", que era el distintiu de les noies de condició benestant. El seu marit (el meu avi) era metge i el meu pare m'explicava com es van conèixer... i sembla un conte de fades. "Ella" pescava anguiles en una modalitat que al Delta diem "emborinada", on l'esquer són uns cucs de terra traspassats per un fil adient, i "ell", metge, de viatge de fi de carrera, la va veure... i la va mirar, li va parlar i la va escoltar i la va interioritzar a l'instant. "Amb aquesta nena m'hi caso", va dir als seus companys... i al cap de setmana següent el Doctor Joan Bonet i Serrat va tornar al Delta, enlluernat per aquella mena d'angelet encisador que responia al nom de Josefina Bo Benito. Es van casar i sembla i diuen que van ser feliços per sempre més... tant, que van tenir onze fills, entre ells el meu pare Pere Bonet Bo. Sovint, presumeixo d'avis i d'àvies... tinc grans motius!

Brams, gemecs o joies

Les barques tornen de la nit en llum,

s'han endarrerit una mica, no gaire,

però semblen en cursa per veure

qui descarrega primer... bramen.

Els meus companys, experts en mar,

diuen que han omplert les caixes

i els seus clams proclamen alegria.

Després, pel port i els bars,

escriuran la història, entre curses i acudits,

i beuran del bon vi de l'arribada feliç

i del nombre de caixes i del preu...

I un dirà a l'altre "sembles anar en burra",

per allò de la lentitud, i l'altre respondrà,

cofoi i saberut "és el pes del peix".

Enrere quedarà la nit de tempesta

on ningú fa broma ni es resta de l'esforç

ni de la pregària a la Verge del Carme.

I, en arribar, no hi haurà broma ni festa,

es busquen les barques companyes

i els amics de risc i feina i es retiren

amb l'esperança de vida, d'un bon temps

i una bona pesca en pau... per als dies següents.

Pescadors, entranyables, bona gent de la barca.

Les barques tornen de la nit en llum,

d'altres arriben del seu llarg dia,

i amb els seus brams, gemecs o joies

mostren el seu estat d'ànim.

Regalat...

Tinc bici nova i, a més, adaptada a les meves condicions. Vaig canviar el seient per un altre de més tou, les rodes una mica més de carretera, els pedals per uns d'alumini i sense cap lligam per als peus. Bé, tot a punt i al meu gust... Avui he estrenat, també, una jaqueta de màniga llarga que em van regalar els companys de La Salle. Ahir, la família Margalef Català al complet, em van portar un equip d'hivern que és una passada de bonic i bo, del Corte Inglés.

Estic a punt de baixar a fer el talladet i reunir-me amb els companys. Comentarem que hem cobrat la pensió (avui és 25) i això comporta que hem de fer exercici per durar més i "putejar" a Rajoy... com si fos ell qui ens paga, quan això és ben lluny de la realitat. Bé, farem unes rialles, recordarem la feblesa mental de la Cèlia Villalobos i ens posarem en marxa: Serrallo, escullera, Miracle, Arrabassada i un altre cop escullera fins a l'últim far i... cap a casa! Avui és dijous i tocava un vinet a La Xarxa, aquest cop acompanyat per quatre sardines per cap, d'aquelles fresques i a la planxa i que et proclamen l'excel•lència de viure a tocar del Serrallo. Regalat... per l'entorn, pels amics, per la vida i la família i per aquella sensació de sentir-se benvolgut...

Misericòrdia

Patrona de Reus. Al nostre col•legi és tradició i "fe" fer una visita al Santuari de la Nostra Senyora de Misericòrdia. Ho fèiem cada principi de curs per iniciar-lo com cal i sota la protecció de la Verge més famosa i estimada de Reus. Recordo que anàvem tot el cicle mitjà, i jo era qui feia l'explicació a la canalla, tot demanant salut per nosaltres i les nostres famílies i l'ajut del cel perquè l'esforç i la constància que fem en el treball diari esdevingués en persones sanes, lliures i ben formades. A classe explicàvem la història o la llegenda de la pastoreta reusenca Isabel Besora, a qui la Verge va deixar marcada una rosa a la cara com a prova de la seva credibilitat.

Ho recordo amb tot el plaer dels nens a prop i dels companys... l'Empar em deia que jo feia de pare Bonet i em veia alguna gràcia en el meu procedir de professor de La Salle Reus. Aquí a Tarragona, avui és dia de calçó vell, és a dir, la Teresa a l'escola (ella gaudeix d'una esplèndida tardor primaveral) i jo amb els companys fent bici per les nostres meravelloses rutes habituals. Misericòrdia, bons records, il•lusió, principi de curs, grans propòsits, camí... La Salle total!

Aniversari

Ves per on, el meu aniversari coincideix amb la festa de la Mercè, patrona de Barcelona. Diria, suposo, que això m'ajuda a gaudir d'una vida prou plena de bons moments. En faig... ni se sap!! Per celebrar-ho, amb els companys de bosc, bici i platges, hem quedat en anar avui a esmorzar a La Xarxa. I així ha estat... un àpat de forquilla i ganivet per traginat, com cal, amb els raps, el romesco i qualsevol sorpresa fresca ocasional, amb presència sempre d'un Costers del Priorat negre, un cafè curt amb gotes i uns xarrupets, que solen ser obsequi de la casa.

Ha estat força bé... com sempre, hem arreglat el món des de la nostra experimentada visió de jubilats, hem criticat a Rajoy, que cada cop és un esport més lamentable, en particular, i al PP per qualsevol de les no menys frustrants extensions dictatorials. Després, hem anat a fer una bona passejada pel moll de costa, mirant el mar, per on destaca el Topaz, un iot que desperta somnis i et fa pensar en allò de què... almenys tinguem salut. Ha estat un molt bon cap de setmana llarg, gaudint d'alguna manera, de tots aquells que ens tenim en bona consideració. Moltes gràcies a tots aquells que m'heu recordat... Jo també us estimo molt! Bona feina a tothom!!

Núria Margalef Català

Ella té el discret encant del somriure fi. Sembla que tot li brolla i és camí de baixada. Té la frescor del geni, és solució pràctica, inèdita, sempre neta i natural, com si res, i el que fa és tot allò de bé i de bo, que sembla sense esforç ni constància, però que és veritat i transmet exemple de tota forma sana i intel•ligent de procedir.

A part de la bondat, que ve de família, i dels bons recs de l'entorn, fent tot un excepcional conreu de formes i fons com cal, té la virtut de la raó i el seny i acabarà sent, si no ho és ja, aquella font estimada per tots perquè dóna aigua fresca i llum, apagant sets i obrint clarors amb generositat.

Autèntica, genial, preciosa en tots els sentits, quan la veieu veureu que és com un àngel, però amb certa personalitat pròpia per dissimular que és a la Terra, per mostrar que les persones, tot i les nostres vanitats, també podem ser així... Té uns ulls com per perdre's per l'art i, entre els colors de cel, fer una aproximació i entrar... vull dir, en el seu cel, i gaudir de la dolcesa i de la pau. Ella té el discret encant del somriure fi, té la resposta del geni i l'estima de tots...

Santa Tecla i més Delta

Avui és Santa Tecla, patrona de Tarragona, i durant aquests dies... doncs allò habitual: concerts, festa i bona cara, mostrant els nadius i els residents el sentiment de la terra. Nosaltres no som gaire participatius, tot i que estimem com a propis els costums i tradicions de Tarragona. Recordo que, un any, vam veure la desfilada de tot el seguici festiu... i sembla que ja en tenim prou. Tampoc hem provat l'espineta amb cargolins, que és el plat típic d'aquesta diada... però això encara som a temps de solucionar-ho, per exemple, a La Xarxa... només cal encarregar-ho.

Havent dinat, hem baixat cap al Delta, on sempre m'omplo de records i il•lusió. Delta amb tardor de grocs daurats, temps de sega, sense garbes ni garberes, ni falç, ni tiràs, ni trilladores, ni... Ja som tecnologia avançada i anem de recol•lectora, que ho fa molt ràpid i molt bé, encara que s'han eliminat molts llocs de treball que no s'han substituït com caldria... però ja forma part de la història i el progrés. Hem airejat la casa, hem vist a la família i hem passat unes hores al Delta, que sempre purifica molt i bé. M'encanta veure com tots van vivint la seva vida, fent allò que poden i saben de la millor manera possible... La Teresa Llauradó segueix, amb ànim i envoltada dels seus fills, la seva lluita personal, fa bona cara...

Pensaments des del respecte

Des del meu respecte total i absolut a la fe dels profetes i a les creences d'arreu del món, a cops, em costa comprendre certes actituds de grups que desconeixen les formes de reconstrucció, la capacitat de diàleg, sense cap norma que no sigui la voluntat d'entendre's i arribar a la justícia social real. Em costa molt, moltíssim, massa, no creure en les persones, però... és que moltes vegades som tan lluny de la vista i el pensament que semblem bàndols ancorats i establerts com si la vida es jugués així, com una competició eterna, sense fi...

Allò de la meva deformació de nen continua vigent: bons i dolents, caverna o síndria, Barça o Madrid, russos o americans... Semblem no evolucionar, segur, així de trist, continuem igual, tot i allò que vaig repetint sovint, que alguns són més iguals que els altres. Caldria preguntar el per què de tot plegat i, fins i tot ara que han descobert allò que és tan senzill, normal i assenyat com és dialogar (allò d'escoltar-se), podrien... si no entendre's, plorar per la seva incapacitat eterna. Ni tirania, ni submissió. Justícia i pau... i feina!!

Nens, nenes, alumnes...

Sempre observava els infants amb esguard complaent, i a tots els donava un paper en el teatre de la vida que començaven. Aquesta serà una gran comerciant... ha comprat tres bales de colors i les ha venudes més cares i ahir en va canviar unes quantes per una baldufa... Aquest altre serà el bona persona amb seny, aquell que al poble és escoltat perquè les seves expressions de cor són sanes i les seves mires justes. Aquest, que seu al fons, farà de ric, tot ho té de marca, gairebé tot ho compra... xuxes de les bones i amics i amigues, té el seu grup comprat... potser, a més de ric, serà polític, d'aquells que també ho tenen tot comprat (vots, jutges...). Aquest, que el tinc aquí al costat, va de valent i forçut, es creu superior, intimida com un fanfarró qualsevol... suposo que aviat tindrà una invasió de seny, en cas contrari, en l'escenari imaginari, seria cap de la banda que extorsiona i degolla tot allò que s'escapa de la seva voluntat.

També hi són el treballador, el correcte, el pilota, l'intel•ligent, el bleda, el covard, el valent, el mandra, el llest, el simpàtic, el burleta, el sàdic, l'honest, el legal, el doble cara, el traïdor, el víctima, el tirà, el conformista, el malcarat, el consentit... No sé si me'n deixo algun... tots plegats seran actors futurs d'aquest teatre de la vida, però encara estan a temps de triar el paper a viure, que no interpretar...

Tardor

No sé ben bé a quina hora, potser en horabaixa, com dirien per Inca, però avui comença la tardor. És l'estació prudent, pacífica i, normalment, de temps molt agradable que, de mica en mica, et va apropant a l'hivern on tot és una altra història. Durant aquests dies observem el final de la verema, on sembla que ha hagut una collita bona i de gran qualitat, la qual cosa vol dir que és possible que surtin vins excepcionals com va passar, per exemple, l'any 2007. També contemplem el principi de la sega de l'arròs... entre els colors del Delta, aquest groc d'arròs madur és dels més macos, en contrast amb les diferents modalitats de verds. En quinze dies les màquines recol•lectores ho deixaran tot net. Només cal que tinguin una mica de bon temps i els abnegats i admirables pagesos puguin recollir, com cal, allò que han sembrat amb tant esforç i il•lusió.

Ha començat l'escola... allí on ha començat, perquè a "ses illes" la majoria incompetent i incomprensible que els governa els fa la vida tan impossible que els docents i les famílies dels alumnes estan fent vaga indefinida per allò que consideren un atemptat a la formació dels nens. Una disfressa conflictiva més amb les llengües per treure hores de català,regar-ho tot de castellà, tot dissimulant amb l'anglès. Bé, tardor... encara es pot fer bici o passejar pel bosc i per la platja. Tardor, temps serè on el bosc encara verdeja i a la platja es veu la sorra i se sent olor de iode...

Barcelona i Deltebre

És dissabte. Són quarts d'onze. Hem dormit una mica i ara baixaren a esmorzar. Marxem a Barcelona per passar el dia amb els joves. Comença el cap de setmana de tres dies i he pensat que una tarda d'aquestes podríem anar al Delta per obrir les portes de casa, fer un cop d'ull a tot i veure la família, especialment a la Teresa Llauradó, que ja és a casa seva i sembla tenir una certa estabilitat dins de la seva complicada situació. Hem fa il•lusió dinar amb el Pere i la Mar, i també veure l'arròs gairebé a punt ja per a la sega... tot un color groc daurat que fa que dels camps una altra i bonica originalitat. Delta i Barcelona, qui en dóna més?

El Pere havia demanat taula i hora al restaurant La Parra, també pastís d'aniversari (dimarts, dia 24, faré anys...) i un cava adient, i tots quatre hem brindat per allò de la pau i l'amor, la salut i la feina, i la convivència pacífica en tots els ordres de la vida. A part del seu somriure i abraçada, m'han regalat un recipient de vidre molt bonic i que utilitzaré per anar-lo omplint amb la meva col•lecció de taps de suro d'ampolles de vi d'arreu de Catalunya. Bé, gran dia amb els meus més propers. Ara toca Barça... final 0 - 4, tres de Pedro i un de Cesc. Força bé!

Catalanitzar Espanya

Perquè no es pot estimar allò que no es coneix, sobretot si te l'han explicat poquet, malament i tort i, a més, de forma restringida, interessada i partidista... Molts cops parlen aquells que són muts de veritat i expliquen la "seva" història de manera lamentable, quan aquesta és única i real, la que va passar, la que van escriure i escrivim cada dia els uns, els altres i els de més enllà o de més aquí. Sembla que l'objectiu de la majoria de governs és aconseguir el poder absolut, no tant la democràcia i la justícia social i, aleshores, mans a l'obra, omplir les butxaques de l'equip, vull dir dels pantalons estesos per aquí i per arreu dels paradisos... fiscals, dominar els mitjans de comunicació, menys algun per dissimular, i a fer reformes educatives...

I és aquí on volia arribar. El ministre i el seu equip (perquè suposo que tanta pobresa de mires no pot sortir d'un sol cervell, per molt mancat que estigui de tot) pretén buidar el cap dels nostres nens i omplir-lo de la "seva" història, la "seva" Constitució i el desconeixement del seu país i de la seva realitat catalana. S'ha d'espanyolitzar Catalunya, va dir (encara més) en una de les frases més esperpèntiques que he escoltat darrerament... Ara, la senyora Aguirre, una d'ells, la diu a l'inrevés. Caldria provar de ser seriosos. Potser ens deixem en pau. Potser marxem... sense potser. Fem via, ràpida, ja!!

Torna a ser divendres

El temps passa i no perdona i cal aprofitar-lo. Bes per on, torna a ser divendres. Sembla que no fa, ni farà, vent... està com a mig clos i la bonança és evident. Són les vuit. Toca bici. La Teresa acaba de marxar cap a l'escola... Recordo que l'Antoni Maduell, company i ex-alumne de La Salle Reus, un any que tenia una classe... diguem prou moguda, quan arribava el darrer dia feiner de la setmana, aixecava el braç i exclamava "Divendres!!", tot fent un xiscle convincent i mostrant la seva millor cara de satisfacció.

A dos quarts he anat a la perruqueria... tenia hora i m'han deixat la barba a punt de revista, el cap a l'u de maquineta, les orelles repelades i les celles a mida... bé, tot allò a l'oli i a punt. Demà dissabte anem a Barcelona, de celebracions variades: la Mercè, patrona de Barcelona, Santa Tecla que ho és de Tarragona i també és el meu aniversari, ja que el dia 24 faig "tropecientos" anys, amb prou salut i ganes d'estimar, que és allò que fa que la vida tingui millor sentit...

A la tele fan Curro Jiménez. La Teresa acaba de posar a punt el dinar. Jo he parat la taula. És divendres, sant divendres i cap de setmana ample i amb pont... vull dir amb festa dilluns. Dinar amb els joves i la Teresa. Dinar total, festa major!!

A la popa i a tota vela

He escoltat la remor del vent d'entre el fullam, semblen crits i planys...

Tothom a casa, tremola el bosc, llodrigueres plenes, nius que planegen...

Ja és present la tempesta, amiga del vent, l'àguila va remuntant el vol,

pesadament, amb penes i treballs, i va desapareixent darrera la cinglera.

Res és on era, res al seu lloc, remogut sota l'embat del vent,

els arbres s'inclinen, vençuts, remorosos, impotents...

La ventolera ventada esdevé ventijol i, a cops, bon vent i barca nova,

vent que desfà els núvols, aquells negres que fosquegen

i ens amaguen la claror del dia, la preuada llum per veure-hi clar.

Vent del maldecap, monotonia, remor també suau i amb mesura, refrescant,

pur, netejador... i posant la punt, i en extensió i expectació exposada,

les meves banderes, una del Barça i l'altra de la meva Catalunya lliure.

Vent que posarem a la popa i a tota vela, com la Cançó del Pirata,

enfilarem camí a la recerca de nous espais.

Ara, la nova ordre és catalanitzar Espanya... Visca la senyora Aguirre!!

Potser és més normal del que sembla i per això se l'han fet fora...
 

La vida... la meva

Tot passa i torna, passa i torna, fins que anem cap dalt, on suposo que es viu un meravellós present etern. Avui, m'he donat festa, m'he desat una mica per la recuperació física. La caminada de l'altre dia (18 km) em va cascar prou, fins i tot em vaig ressentir de l'esquena, a part de l'habitual queixa dels bessons que sempre necessiten parar. Així que... dormideta fins les deu, esmorzaret (no pas a cap lloc on la televisió de la caverna em posa nerviós), potser una passejadeta pel mercadet de la Rambla arribant, al final, a tocar ferro, i després baixar tranquil•lament cap a casa i esperar la Teresa... amb la taula parada i el plat a punt (ja el va deixar preparat anit), només caldrà escalfar-ho. Després, un làctic 0%, un cafè i corrents cap a l'escola... avui és dijous i va justa de temps.

Aquest proper cap de setmana és de pont, veurem als joves, aquí o allà a Barcelona. És Santa Tecla, la Mercè i el 24 és el meu aniversari. Sembla que cada any que passa en tinc un més, i ja comencem a omplir un gran sac de vivències de les que majoritàriament he gaudit fins el dia d'avui. Ara, amb barba blanca (mai ho hauria dit) tot es veu des de l'experiència, i les anàlisis d'allò que passa les fas des del coneixement de la història i la serenor que et donen els anys i els temps. Ara tinc moltes hores de reflexió per expressar, després, silencis en veu alta i so estereofònic. Fins i tot, els meus propers m'escolten i em crec que faig de bon sentir. No sóc dubtós, tinc un missatge clar i net, i sempre penso que l'esdevenir diari em reafirma en totes les meves conviccions. Cada cop que no governen com cal, i això és sovint, m'omplen de raó, i ara caldrà estar, si més no, aspectants a la reacció dels habitants de la part més profunda de la caverna. La vida... la meva, sóc una veu més que clama llibertat, tot fent Via Catalana, altament democràtica...

Análisi

Avui, m'ha caigut a les mans una revista local, El mirador de Tarragona, i l'he anat revisant per veure si hi havia alguna cosa interessant, vull dir per a mi (ja se sap que les coses no ens interessen per ser interessants, sinó que són interessants perquè ens interessen), quan, de sobte, m'ha cridat l'atenció una frase d'en Jesús Monllaó referent a la seva òpera prima "Fill de Caín". Sobre el final d'aquest rodatge, deia: "La catarsi és una manera meravellosa de concloure qualsevol viatge emocional, et neteja i purifica". Com faig sempre que alguna cosa em sorprèn, he analitzat les paraules, amb els diccionaris a prop, i he tornat a llegir, ara mes a l'abast, aquesta categòrica i contundent confirmació.

És evident que, si tot viatge emocional comporta una purificació de les emocions (catarsi), aleshores estem parlant d'una obra d'art. Un, sense haver vist la pel•lícula, diu, és possible, però també pensa en allò de mirar-se al mirall i veure'ns elevat a l'altar dels seus. Les emocions són sempre un estat d'ànim que va entre el plaer i el desplaer i la reacció relativa a l'objecte que les provoca, que pot oscil•lar entre l'atracció i la fugida. Catarsi: purificació de les emocions de l'espectador produïda per l'obra d'art. Així de clar!

Si m'obliguessin a escollir...

Vull la mar a l'hivern que brama i parla de vivències.

Camp perfecte del record i la imaginació d'allò que ha estat,

o va poder ser, regal o frustració, no pas per manca d'escenari...

Una platja buida és un somni a omplir,

és allò de la sal i el cel i el sol, ben barrejat amb el vent,

potser gelat, potser boirós i depressiu, és tot plegat,

però té l'encant natural del principi,

abans de l'arribada de l'home a la sorra...

I, a l'estiu, vull la muntanya per perdre'm pel bosc espès,

entre aromes i ocells i ombres de fulla grossa,

beure de l'aigua de la font que brolla de les entranyes de la Terra,

fresca i regalada, i fer el cim i la baixada i el descans,

i mirar els arbres i el cel i donar gràcies.

I, a les estacions intermèdies i suaus, primavera i tardor,

cercar el solet, aquell que acarona sense calor ni força,

però que s'agraeix com tot allò que és pausa i mesura i normalitat,

tot preludi dels esclats extrems de les properes estacions que precedeixen.

Més que obligar-me a escollir, m'agradaria tenir la potestat de decidir

i, aleshores, la primavera estiuejaria sovint

i la tardor es familiaritzaria amb els esquís i la neu.

Retrobament

Caminant per la vora del Francolí, on ja no hi ha restes de cremada, aquells ulls de canya vigorosos emergents damunt les cendres han esdevingut ribera i frondositat. Pont del Diable, ferm, majestuós, presidint camins i verds i vida. Tocava Font del Garrot, abans l'alzina més centenària com a lloc de descans i bellesa... Uns poltres petits amb les mares completen el quadre bucòlic. Després, amunt... cal pujar, gairebé en vertical, fins el camí aquell que et porta als records dels benefactors senyors Puig i Valls, fins arribar al gens cuidat Àngel, que sembla tenir cura de l'indret proper.

Per les senderes i els camins estrets, predomina el romaní, també sovint es veuen petjades i forats de senglars. Feia des de la primavera, a finals, que no veníem, i han estat uns 18 km de plaer de bosc... ja sabeu, allò d'olor de fulla seca humida, fongs, herbes aromàtiques, colors d'estiu, cants d'ocells, potser amb queixa raonada per la invasió del seu hàbitat... M'he retrobat amb el bosc, un plaer!! Somnis amb llibertat per la Natura...

Des de l'anonimat...

Avui, algú ha intentat insultar-me en un comentari a un article... i dic ha intentat perquè tot allò que ve d'una manera de veure les coses tan incompetent, no compta. La cosa ve d'unes expressions escoltades pel meu Delta, a La Cava, a la meva àvia, a ma mare, al bar del meu oncle Benjamín, a l'escola i arreu del meu estimat poble i que vaig tenir a bé publicar-les aquí al blog perquè els meus amics i coneguts en poguessin gaudir, tal con jo vaig fer quan les anava recollint d'un lloc o d'un altre.

Els que em coneixen i han llegit el meu blog saben de la meva estima, gairebé incondicional, a les Terres de l'Ebre, i em costa molt d'entendre que aquest anònim no hi vegi cultura, tendresa i tradició, com tenen altres estimats pobles, amb aquests records que, possiblement ara que ja som tots pèrits en totes les matèries, no utilitzem, però que a mi m'omplen d'orgull i sentiment. I si en vols saber més del que penso de la meva terra, només cal clicar damunt de l'etiqueta Delta, al lateral dret, i en podràs llegir molts més d'articles...

Bé, res més clar i més net. Només algun petit consell d'un jubilat... Abans de parlar, pensa, i abans d'escriure, repensa. Després mira't a l'espill i veuràs què guapo estàs sense insultar. Finalment, signa, possiblement si la trobem, vull dir la teva signatura al final d'un escrit sense insults, tingui alguna consideració. Visca Deltebre i totes les Terres de l'Ebre!!

Fotre o fúmer el camp

La vida és una successió d'accidents
dels quals te'n vas sortint amb estat emocionals
de pou o cel, terra de falta o cim, de tota mena.
Sembla ser, o ho hauria, que hom trobi,
per la més preuada llei de la justícia,
allò que ha sembrat, que va sembrant,
però no sempre és així i, a cops,
pren vigència allò de la cançó...
"Què he fet jo (nosaltres) per merèixer això?".
I busques raons sense trobar-ne cap,
i veus visions i actors sorgits dels núvol negre,
i et fas gran i estàs cuit i fart, i et regales silencis,
sobretot els seus, i et molesta el soroll i la bullanga,
i t'agrada anar on et fan l'ona...
Potser direu que sóc covard,
o molt més gran i passat de tot.
Res de tot això seria cert del tot,
però els anys t'enriqueixen l'experiència
i t'has fet allò que en diuen una composició,
i ja no creus res que t'allunyi de tu.
Cal salvar l'opció de l'actitud nihilista,
cal posar la teva parla en solfa,
cal fugir de l'elogi que et fa tou,
cal anar per l'ona mitja amb alegria,
cal no desar-se davant la incomprensió,
cal no perdre el sentit ni la fe ni la paciència,
cal no morir sense abans no haver perdut la vida...

Passes endavant

Cal posar fil a l'agulla, enganxar la mula al carro, seguir la llum del cometa

perquè la seva òrbita excèntrica sigui tot el visible que cal...

Cal posar vent a les rodes, activar els bessons, enfortir els genolls.

Posem benzina al carro, donem herba als cavalls... i garrofes,

i, amb tot a punt i alhora, fem camí, fem via... catalana.

Cal treure's la son de les orelles, no donar res per fet ni aconseguit,

cal no somiat truites sense ous... cal tenir els ous frescos i grossos

per fer les millors i irrenunciables truites.

Cal anar endavant, no perdre el pas, i que allí on es trepitgi sigui conquesta.

Cal obrir els ulls, deixar la mandra, fer poesia, pedagogia poètica...

i, agafats de la mà, cercar camins de llibertat, i córrer amb força,

sense defallir, tossudament i sense aturador possible i irrenunciable

cap al nostre destí, just i democràtic.

Cal no trossejar la cadena humana, aquella sense ferros,

amb escalfor de mans i olor de democràcia i llibertat... tot i que ho intentaran.

Cal gaudir de la felicitat d'allò que estem fent...

i cal ser conscients de què... tot just comencem.

Visca Catalunya!!

La resposta de Rajoy

Ni sorprenent, no original, més aviat esperada i avorrida, com ho és tot allò que surt de la boca d'aquest senyor i els de la seva olla al govern. Aquest cop potser tingui de diferent que ho ha volgut disfressar d'una certa simpatia dialogant, però deixant ben clar (no calia) que tot passa per no moure's i que podem inventar mil passes de la mà de la veu del poble que ells no en faran ni una que pugui introduir a un diàleg democràtic. És allò que, en català, en diem digressió: part d'un discurs que es desvia o allunya de l'assumpte principal. I el seu discurs sempre és aquest, la seva Constitució i la seva legalitat, i amb això, fins ara, n'han tingut prou per carregar-se els sentiments, la voluntat d'un poble i, en una paraula, la democràcia, que tot i no ser un sistema de govern perfecte, i en molts aspectes actuals dubtós, continua sent el menys dictatorial i nefast.

I ara què? Pregunta més d'un... doncs, cal actuar amb intel•ligència i sense nervis. Ara més que mai les fletxes continuaran caient des de la torre alta, tot allò orquestrat i teledirigit funcionarà a cops de Constitució a la carta. Caldrà fer passes fermes i segures, acudir més sovint a Europa, tenir paciència i no desaprofitar cap acció legal i democràtica, que segur que hi són, per no defallir en el nostre somni de llibertat, cada cop més prop, més possible, més merescut, més real, més a l'abast...

Diumenge feliç i esportiu

Vull dir... feliç de casa i Teresa, a la nostra llar amiga, noble i generosa. Els joves són a Mallorca, on també hi reina pau de la bona. També està sent un cap de setmana esportiu, de sofà i televisió, on els meus equips han obtingut bons resultats. El Barça ha guanyat al Sevilla (3-2) amb gols de Messi, Alves i Alexis. Neymar ha estat el millor del partit, però... aquest Barça encara no té un rendiment d'acord amb les seves possibilitats. El Madrit, només ha empatat amb el Vila-real (2-2), amb gols de Bale i Ronaldo, però tampoc el seu joc és, de moment, res de l'altre món, tot i la cartera del senyor Florentino, de professió "els seus cèntims".

En tennis, he gaudit, un cop més, d'aquesta meravellosa realitat tècnica i física com és en Rafa Nadal. Juntament amb la resta de l'equip, han eliminat a Ucraïna i han pogut mantenir la categoria per jugar amb els millors. També han estat força bé les etapes finals de la "Vuelta", on l'americà Horner, de gairebé 42 anys, s'ha imposat a tots i ha guanyat la cursa amb tota justícia. L'italià Nibali li ha disputat el lloc fins a l'últim moment, però no ha pogut amb ell. També Valverde i "Purito" Rodríguez han estat força bé i han quedat 3r i 4t, respectivament, a la classificació general, sense gaires opcions al final ni forces. Bé, un diumenge feliç, en general, tot i la lamentable carta de Rajoy...

Escampar la boira

I... mira que estic bé a casa, gaudint d'allò que en diuen, arreu, espais vitals, amb tot a punt i a mà, i gaudint d'aquella soledat exquisida i, en mi, sempre multitudinària. La lectura fa molta llum i companyia i possibilitats d'analítiques i creences generadores de respecte, menys allò que surt fora de la raó i l'honestedat. Ara estic immers en un llibre ("1984") que tracta d'un estat totalitari, on el poder és el valor absolut i únic i, per conquistar-lo i mantenir-lo, no hi ha res que no pugui ser sacrificat...

Diu que aquesta fanàtica conducta ha arribat a apoderar-se de la consciència dels súbdits i que intervé, fins i tot, sobre les esferes més íntimes del sentiment humà. Tot està controlat pel cap, que tot ho veu, tot ho escolta i tot ho disposa. I jo, que estic tan bé a casa gaudint dels meus espais vitals, a cops, els efectes multitud que, sovint, em fan companyia, doncs això també té moments d'angoixa i, aleshores, m'agafo de la mà, tendra i ferma, de la Teresa i ens n'anem a escampar la boira. El mar és a tocar del cel i tot és més que blau...

48 hores... de Constitució

Són silencies descoratjadors, preludi d'amenaces constitucionals. La resposta, al caure, sense expectatives, tancada, unilateral, sabuda, esperada... Potser no cal ni escoltar-la, o sí, sobretot perquè a Europa, si encara en queda algun... que no, es vagin assabentant de què la sordesa, la més aguda, és la de qui no vol escoltar. Aquí ho tenim molt clar, claríssim, com sempre... cada cop que obren la boca, cada acte, cada resolució, cada fet provat tenint com a diana dels seus míssils la nostra benvolguda Catalunya, ens serveix per a omplir-nos de raons i refermar-nos en la nostra ànsia de llibertat.

Sempre m'agrada dir que jo no tinc res contra els pobles de les espanyes, ni contra les persones, sobretot a aquells i aquelles a qui no han comprat l'enteniment ni la seva llibertat d'accés a la justícia. Aleshores, no ha de ser tan difícil comprendre-la, vull dir evidentment la justícia social distributiva, i d'aquí a desmitificar el tan injust i programat odi a Catalunya hi hauria un pas insignificant. Potser ja han fet tard, i ara... marxem!!

Una mica del meu diari

Bé, avui toca bici, tot i el ventet i la fresqueta que fa a hores d'ara (14º). Per cert, encara no havia dit res... la meva analítica ha sortit perfecta, és a dir, ni sucre, ni colesterol, ni triglicèrids, ni res de res que cridi a l'alarma i a fer encara més bondat culinària. La doctora m'ha felicitat, tot i els viatgets d'aquest estiu i els seus menjars típics de cada lloc.

La Teresa ja ha començat amb alumnes... farà medi natural i social de 5è i 6è, amb ordinadors i PDI, i continuarà la coordinació TIC, com sempre. Sembla contenta, ha començat bé i animada. Ahir també vaig enviar un missatge als meus companys de La Salle Reus: "Us desitjo una bona rentrée amb salut i força, ja que la qualitat i el bon gust el porteu incorporat. Ànims i molts i entranyables records. Una abraçada... a la Xènia, també. Bon curs a tothom!!" Estic bé, em trobo bé... el germà Lluís, i el Jesús, l'Albert, i tots plegats em recorden amb la mateixa estima que jo... i la vida continua, i d'allò que sembres i regues i adobes bé sortirà un fruit d'amor, pau i bé.

Avui, un dels quatre companys tenia una certa problemàtica i, a cops, un Costers del Priorat és la solució definitiva. Hem fet pinya i costat. Només hi ha una realitat indiscutible, la resta, menys la dignitat, es pot comercialitzar, diria, potser...

Atac feixista a Madrid

Espectacle totalment lamentable... Voleu dir que no anaven amb piles o havent-s'ho begut tot, enteniment inclòs? Potser autòmats, potser drogats, potser són així, van néixer així i no han evolucionat, ho han mamat... Un d'ells, el més covard, per allò de tapar-se la cara, aquell que semblava un armari rober amb ulleres de plàstic, horroroses, dramàtiques, mostrava la seva feblesa tot empenyent a un senyor gran i tirant per terra la senyera, que devia de tenir fàstics i vergonya profunda de tenir-lo prop...

La resta, amb el jersei penjat a la cintura, el pit fora (no sé de quin orgull) i els ulls sortits degut al seu estat d'alienació, deformació o transformació, en tot allò que repugna a la sensibilitat de les persones lliures i demòcrates, es dedicava a llençar el micròfon del senyor que anava a parlar i prendre possessió de la tarima per imposar, per la força, els seus cants i banderes d'altres èpoques. Penós, lamentable, impropi del temps actual. Aquestes actituds representen tot allò que volem enterrar per sempre més... només tenir-ho present per evitar-ho sempre!

Pensaments des de l'esclat de l'eufòria

I tot i això de l'eufòria per la llibertat, conformat de puresa i democràcia legal, jo vull ser amic dels meus amics, també d'aquells que no pensen igual, tot i no haver-ho mamat però sí sofert. L'amistat comporta confiança i aquesta et porta a comptar amb el caràcter, la capacitat, la bona fe i, fins i tot, la discreció dels bons amics de sempre. La qual cosa no comporta renunciar al pensament, tampoc a la pedagogia, i molt menys encara a la convivència. No parlem de tancs, ni d'armaris amb potes i sense cap matant la conversa. Parlem plàcidament de la història real per intentar escriure-la ferma i diferent.

Un comprèn l'eterna deformació nacional, vull dir de la seva, un entén la comoditat de la inhibició de la manada... també entén a qui compra i a qui es ven. Un ho entén gairebé tot menys a qui parla des del desconeixement i a tot aquell que ens odia perquè aquest és l'objectiu: que estiguem fotuts, paguem el beure i, des de la incomprensió, ens facin escarni de tot allò que sona a català. Sóc dels que penso que amb un govern central intel•ligent i sensibilitat amb la problemàtica de Catalunya, potser no s'hauria arribat fins aquí. Ara penso que l'única solució és marxar. Fem via!!

El dia després

És el dia després d'una de les emocions més maques que he viscut al llarg de la meva vida. M'he donat festa, tenia els genolls una mica dolorits de la bici i de les tres hores d'estar dempeus gaudint i participant de l'espectacle, tan seriós com profund i festiu. També volia pair-ho tot plegat i a pams, com aquell que gaudeix d'una delicadesa somiada. He dormit fins les nou i he anat a esmorzar a l'Estil, on la televisió de la caverna demostrava, un cop més, que no se n'assabenten de res i no tenen més criteri que aquell que no s'allunya de la veu del seu amo.

Abans que m'entrés la urticària, he marxat corrents cap a casa per recuperar el sentit i el plaer de tot allò que es va viure ahir, aquí i a nivell mundial, ja que hi havia nombrosa premsa acreditada que, a ben segur, donarà constància d'allò que ha vist... tot el contrari d'aquells sectors que ja no saben com restar mèrits i que, segurament, han hagut d'anar al Sàhara per trobar espais buits a la cadena. Per cert, senyor Navarro, cadena humana... sense cap mena de ferro i d'on de les baules es desprenia escalfor de mans i tot feia olor de llibertat i democràcia. Via Catalana, més d'un milió sis-centes mil persones en ordre, pau i festa, d'acord per demanar el seu dret democràtic a decidir el seu futur. Com sempre, no entenen res. Els feixistes que van entrar a la seu de la Delegació del Govern a Madrid, tampoc.

Diada Nacional de Catalunya

1714, Felip V envaeix Barcelona i es carrega els dreta i la il•lusió dels catalans. El Tractat de Nova Planta confirma l'esclavatge a què hem estat sotmesos anys i panys, i només ara s'observen alguns llums per divisar que els catalans podem esdevenir un nou estat d'Europa. Aquesta jornada, de trist i lamentable record, cada cop se celebra de forma més reivindicativa, on la majoria dels catalans d'aquí i d'arreu del món, fem una proclama d'intencions, ara ja amb full de ruta i sense aturador democràtic possible.

L'any passat, la nostra gent va sortir al carrer massivament amb senyeres i estelades i va ser el principi d'un esclat definitiu. Aquest any, la cadena humana ha estat una modèlica explicació a l'abast del món sencer, fins i tot els més incrèduls, de la set de justícia i de pau... però sobretot de llibertat del nostre poble, encara que, com sempre, alguns no entenen res que no sigui el seu guió. Ha estat un èxit total, un impacte mundial, un triomf del bon gust, de l'ordre, del sentit i, en definitiva, de la democràcia, que és allò que va davant de la Constitució a la carta, que tenen com a dogma de fe els nostres "poc amics habituals". Gran dia, feliç dia, inoblidable dia... per emmarcar. La marxa ha començat, el pas és ferm, la convicció segura, el destí gloriós...

Passes fermes de llibertat

No, mai vull enutjar, fastiguejar, molestar... tot i que sóc a casa i amb tots i totes. Els amics em diuen que els parli en català, fins i tot algun m'ha dit que ell no el parla per culpa meva. Potser és així, però sempre he fet anar l'educació com a màxim expressió d'acolliment... En general, mai he vist que la llengua, aquí a casa nostra, sigui un problema, encara que els de sempre poden fer proclama d'algun cas aïllat d'intransigència. Ni estudiant, ni de professor, ni de jubilat, m'ha semblat una qüestió de controvèrsia, més aviat he vist una llum, una cultura, un saber, un respecte, una integració que serà més natural des del coneixement de les arrels, des de l'estima i la solidaritat.

Com a professor de tota la vida, dono fe de l'encert, troballa, regal diví de la immersió lingüística, de la convivència pacífica de les llengües oficials. Però això no els sona bé, cal seguir amb l'actitud premeditada d'assetjament i enderrocament de tot allò que sona a català. Sembla que anem retrocedint cinquanta anys enrere, quan a la pissarra ens posaven "la consigna", que per cert deia "Eres un eslabón de la cadena". I jo demà ho seré, però d'una cadena que va a passes fermes cap a la llibertat...

Visca Catalunya!!

Jo estic aquí, però no sóc d'allà... Jo sóc d'aquí, vull dir allò de néixer i mamar catalanisme per tots costats. Crec que sóc invencible, tot i que ja sóc una mica gran... tampoc tant. He anat superant escomeses, atacs frontals a la dignitat des que era un nen. Em feien cantar, amb el braç estirat, abans d'entrar a l'escola i, un cop dins, la formació de l'esperit nacional, del seu esperit i de la seva nació, era allò que havies d'aprendre de memòria. No, no calia pensar, ni deduir, ni investigar... ja s'encarregaven amb precisió, amb fixació, de buidar-te el cervell i deixar-te'l inútil.

De mica en mica, hem anat sobrevivint a governs que, puntualment, ens han anat presentant l'amor amb disfresses transparents, que no enganyen. Voldria sobreviure, també, a aquests d'ara, que són semblants però sense disfressa i amb un projecte de destrucció del sentit més elaborat. Als nens d'ara també se'ls vol fer perdre el cervell, com van intentar fer amb mi i amb la meva generació. Per edat, per arrels profundes i sanes, per convicció i exemple dels que tenen i han tingut aquest sentiment... hem sento invencible i important: demà, "sóc una baula més de la cadena eterna". Visca Catalunya!!

No t'enfadis, home!

Dolly Parton deia que "si vols gaudir de l'arc de Sant Martí, abans hauràs de suportar la pluja". He llegit també que un equip d'investigadors de Harvard han comprovat que molts atacs al cor es produeixen en el moment, o poc després, d'una forta discussió. Així que, per conservar la salut... i els amics, cal que no ens enfadem. Recordo que, en una d'aquelles etapes de la vida en què et creus un ésser superior (més a lo Einstein que a lo Florentino...), m'agradava i, fins i tot, em divertia portar la contrària a la gent, discutir, tot i saber que no tenia la raó, fins traspassar els límits de la lògica i el raonament. Després, em costava Déu i ajuda redreçar les situacions, més aviat "fregats" en què m'havia posat.

Un amic, una vegada, em va dir que "Mai he vist defensar la incoherència i l'absurd amb tanta vehemència". El que passa és que, amb aquestes actituds, adquireixes la condició de caràcter canviant i el dubte de la teva bonhomia davant l'afecció. Per tant, val la pena no jugar a ser dolent, ni a explotar, menys encara a ser realment intransigent. Un sempre pensa, com deia el poeta, que hi ha una mida per a totes les coses i, per la vida, no hem d'anar d'antuvi ni amb un ciri ni amb una daga. L'equilibri és sa, com ho és venerar el temple on hi ha la fe i la dignitat. No t'enfadis i, en la coherència, busca els aspectes positius... fan salut, també mental.

Publicitat

No, jo no adoro les marques, tot i que la xiqueta aquella de l'anunci, en un altre context, seria allò que, al Delta, en diem una anguileta de pantena. El que sí tinc és un pal... digne, per anar a caminar, i a l'escola tenia el meu famós "totxomicina", només per picar damunt la taula de la classe i captar l'atenció del respectable. I tinc un matalàs com cal, dur, del qual t'aixeques nou i descansat, i una butaca articulada amb coixins d'aquells que agraeix la columna vertebral i activa la circulació de la sang de les cames...

No tinc Pest Reject perquè no tinc rates ni cap monstre similar, tot i el pesats i insuportables que es fan a la tele. Tampoc tinc Stretch hose, encara que, a la casa del Delta, m'aniria bé per al pati una mànega tan pràctica i lleugera. Si voleu semblar joves, Total Face Lift treu les bosses de sota els ulls i arregla i posa rectes les línies de l'expressió i les arrugues d'arreu de la cara... bé, diuen. Publicitat, art de vendre, fins i tot algun producte útil i bo, necessari... no tots, no sempre proclamen veritats.

Regnar, governar, democràcia

Al meu jardí regna una mini rosa, vermella, de la mida dels vint cèntims, amb tots els ets i uts, aroma inclosa, com les d'abans, quan oloraven... És filla d'un roser nan, no massa sa, i, tot i el pugó, ha esclatat ferma i bonica. Les orquídies, orgulloses elles, potser massa, se la miren des de la creença de l'ésser superior que, tot i això, comencen a mostrar decadència. Fins i tot els geranis, tot generositat i amb mancança ja de fulla verda, que no de flor i constant renovació, la miren embadalits per la seva frescor i la seva perfecció de formes harmòniques.

Totes, en algun moment, han regnat al jardí, com aquell rei que regna però no governa. Tot plegat, tenen la sort que això ho fa la Teresa, i les rega i adoba, i els parla, i les poda, i les escolta, i els hi fa cas... i elles, agraïdes, li tornen formes de colors i olors que gaudim tots, somiem tots. Regnar... en qualsevol moment pot sortir un sol, un rei, del jardí de la vida, de les gespes de la realització més preuada. Però, allò que em sona a trist, allò que és llastimós i cruel del tot, és que qui governa és el poder absolut, i aquest... mai és democràtic.

Festa de la imaginació anterior

He fermat la barca al moll,
els somnis volen entre núvols,
lluny de casa i del cap.
He tancat la llum i els ulls,
i estirat al llit, no sóc.
He deixat de conduir, dormo,
ja no pico ferro fred, ni cap.
Veig la porta de l'escola tancada
però, des de l'atur prou pronunciat,
encara contemplo la fila recta,
escolto el bon dia de tots,
contesto als necessitats d'ànim, una mica.
Sóc ple de racions de bici i sofà...
He deixat la lluna en pau, i al sol...
m'emprenya el vent ratxós del sud.
Només el mar, que mai el toco i el miro,
em fa costat i m'està amic...
No, no vaig amb iot ni pesco,
ni m'ensorro, ni em trec la suor,
només el miro de pau a pau,
son... entre onades suaus i blaves.
Tampoc vaig en tren ni pujo en globus,
no corro ni volo, només ocupo espai,
sofà total, a temps mesurat, feliç,
descans mental, tendra becaina, dolça.
Relax, festa de la imaginació anterior,
ara faig altres coses, moltes altres,
tot i haver fermat la barca al moll...

Mai et pots enganyar

He caminat per llocs comuns, de tots, veient les coses, mirant-ne alguna.

A cops, he arribat allí on volia i no hi era allò que cercava...

D'altres, allò del mig camí i l'ambigüitat, sempre amb molts sentits i varietats,

interpretacions segons el moment, a la carta.

Tampoc no he caminat, m'ho he permès, immòbil, contemporitzant,

potser observant, he vist passar trossos de vida,

d'aquella que potser he perdut o potser he guanyat,

però que ha esdevingut sola, encertant o complicant més,

solucionant tot o a mitges... sempre al dia següent es veu tot diferent.

A cops he corregut quan no calia, irreflexiu, accelerat, total per abraçar allò buit.

També m'he adormit a la malva, que no al llorer ni a la glòria,

quan hauria estat bé conquerir tot allò que és saviesa prudent,

coherència, identificació i millora personal...

Vaig pels llocs volent ser com sóc i, a cops, semblo un altre, sense voler-ho.

Sempre, sense massa control, interpretem un paper...

en cada lloc de la comèdia, també del drama, i, en abaixar el teló,

un pensa que potser no és tan bo, o que és pitjor o millor, però, a la fi,

tots tenim clara la nostra realitat... mai et pots enganyar a tu mateix.

Festes del barri

Em sona a comiat de l'estiu, música de gramola a altes hores, cançons de sempre que la canalla i joventut preparen per ala família i els amics. Sopar de germanor, ball fins quan ja no en tens més ganes, xurros de xocolata i tot un seguit de distraccions: cavallets, elàstics i algun inflable on la mainada s'ho passa pipa. Taules escampades als voltants de la font i la pista de ball, famílies senceres amb truites espectaculars i embotits dels bons, també alguna cassola d'aquelles que les senyores de vora mar omplen d'art i de plaer... algun vinet negre de bona pinta, alguna bóta per beure a galet generós i, sobretot, bona disposició per part de tothom per aconseguir una bona convivència.

La crisi, monstre recurrent, on hom fa cap per explicar rosaris de mancances, em fa pensar que algun cop havia vingut algun conjuntet que sonava prou bé, amb la típica vocalista animadora, de bon veure, també algun còmic per al nens i sobretot recordo l'actuació del Diables Voramar del Serrallo, que tombaven pel barri entre forques i focs, donant sempre una nota d'ànim i de festa espectacular. Al final de l'actuació, els joves del barri criden que la gent els tiri aigua des de les terrasses i balcons. També em resulta molt agradable la fe amb què els veïns viuen la missa que el mossèn del Serrallo celebra aquí a la plaça...

Esmorzar a La Xarxa

Eufòria... un altre esmorzar a La Xarxa. Avui ha estat amb motiu de l'aniversari del nostre amic Antonio. Són uns anys plens de joventut, en plena forma i encara mereixent el bo i millor de la vida. A La Xarxa ens trobem còmodes, com a casa, i avui l'estrella ha estat una ració de popets de mos, màxim dos, que eren una delícia. Allí, a part de la frescor de les viandes, deu haver algú a la cuina que sap de què va la història del bon gust i del plaer. Ens ha acompanyat en Fernando i, fins i tot, un excompany de l'Antonio, d'aquells que compartien barca i mar, i també benaurats esmorzars en aquesta santa casa.

Ha estat un plaer, de bon gust i bona companyia. Després, hem anat al port esportiu per caminar una mica i fer un cop d'ull a la barca d'en Fernando, que fa patxoca per completar unes vacances com cal. Tranquil•lament, hem arribat al de Walter (gairebé eren les dotze i hem fet un quintet, hem vist com la grua prenia un cotxe mal aparcat, ens hem posat en positiu i bon pla amb la gent del barri i, de mica en mica, hem anat desfilant cap a casa. Ha estat un dia perfecte, d'un gran plaer per tot plegat. Tots estem d'acord en repetir-ho puntualment, quan toqui, per no gastar-ho i que no perdi la gràcia...

La "Vuelta" arriba a Tarragona

Ha entrat per Ramon i Cajal, ha girat per Pere Martell i, pel pont del Serrallo, ha travessat la nostra ruta del Miracle fins arribar a la Rambla Vella on era l'arribada. La Teresa i jo ens hem col•locat, amb bona pensada, a la sortida doble del pont del Serrallo on, tot just després, enfilaven una rotonda, també amb doble entrada, que els deixava a la via que passa entre els tinglados , on abans era l'Estació Marítima. Hem fet moltes fotos i hem vist tota la caravana publicitària i a tots els ciclistes, gairebé a tocar. Anaven tres o quatre escapats, després el grup més nombrós, on m'ha semblat veure al líder amb el seu jersei vermell, i després han anat arribant alguns grupets endarrerits i amb una certa mala cara.

Tot plegat, espectacular i un, que és proper a activar les emocions, doncs aquesta és una festa al carrer, on tothom intenta vendre coses, humides per la suor d'aquests extraordinaris súper homes que són els ciclistes (avui no parlaré de dopatge...). realment, el ciclista honest mereix tot el meu respecte i admiració... són gairebé 200 km de mitjana cada dia i durant unes 20 jornades seguides (a les grans voltes) i amb independència del temps, sofrint sols vents i tempestes sense baixar de la bicicleta. És curiós, perquè hem anat caminant ja que ens ha passat molt prop de casa. Ha estat bé, tot i que m'agrada més la Volta a Catalunya...