Setanta... què fort, no?

Amb setanta anys a l’esquena i amb els llavis sense pipa, per la vida es passeja gairebé un avi. Sempre caminant, poc per l’atzar, amb bons bastons... els pares, La Salle, la Teresa, fent tot allò que hom ja sap, fins i tot alguna vegada amb alguna gràcia, i d’altres ficant el peu a la nafra, però la vida va passant, i d’alguna manera et va ficant al lloc que et correspon.

Parlar del que fas, o d’allò que has fet, està bé, són vivències inesborrables, experiències d’aprenentatges, que han contribuir a totes les meves limitacions actuals, i també algun mèrit vingut, d’alguna evident dolçor de cor. Potser fora interessant parlar d’allò que no he fet, sobretot aquelles oportunitats que tots tenim a la vida, de fer millor les rutines, d’estimar amb mes intensitat i menys egoisme, aquella atenció a la diversitat de la que tothom parla però que pocs hem tingut com una atenció gaire prioritària.

Bé, setanta anys, 24 de setembre del 46, i quan sigui gran, m’agradaria ser millor en tot, perquè la meva entrega, sempre incondicional, pugui ser valuosa. Una abraçada a la vida, tots vosaltres sou la meva vida, la família, les famílies que et vas trobant i tot allò que m’ha passat pel Delta, Reus i Tarragona.