Nit fosca com una gola de llop, la gent es trobava al pas de la barca per anar a treballar a l’illa de Buda, o al mas de “Dellà”, con deia la meva àvia. Regnava con una mena d’alegria, i es feien bromes i acudits, tot i que gairebé no es podien veure, i només es reconeixien per la veu. Després, a treballar de sol a sol, estacats al fang, esllomats, i amb aigua fins als genolls. Infrahumà... gent del Delta, admirables, treballadors, únics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada