Matrimonis separats

Quan no hi ha fills, doncs... a part del desamor i l'anada a res de tots els bons propòsits, la gent pot refer-se de l'errada i recuperar una mica la fe en la vida social. Diferent, complicat, lleig i molts cops inhumà quan hi ha fills pel mig...

Com a mestre de primària, recordo haver tingut algun cas que n'hi havia per llogar-hi cadires. Era un nen preciós, llest, madurat a base de fuetades de la inconsciència... Resulta que algun jutge amb excés de llum va decidir que el nen havia de passar una nit a casa del pare i la següent a casa de la mare, pare i mare ja amb noves parelles, i el nen de convidat de les noves famílies. Dos pijames, dos despertadors, dos diccionaris... la pobra criatura va acabar fent-se un nus i dubtant on s'havia deixat els deures... que no havia fet. Ho vaig intentar, però no vaig poder fer res, sembla que quan van maldades el nen s'aprofita encara perquè els separats puguin fer-se mal l'un a l'altre. La pobra criatura, per excés o per defecte, és la diana de tots els despropòsits. També cal dir que, de vegades, al nen tampoc li cal viure l'infern diari dels seus pares i, aleshores, s'han de plantejar les situacions en base sempre al respecte a tot allò que ajudarà al normal desenvolupament del nen, si més no, en aquestes circumstàncies.

Em ve ara a la memòria un company que vaig tenir a la Normal. De pares separats, s'havia matriculat a magisteri perquè era prop de la platja. Es veia consentit, regalat, aprofitat. Es veu que els pares feien el que calgués per guanyar-se'l i ell es deixava estimar a base de capricis normalment cars i alguns, fins i tot, originals. Els tenia acollats i els treia el que volia davant la nostra expectació ja que, en general, estàvem més pelats que una rata. A cops ens convidava a fumar ros mentre ens ensenyava un gran ganivet toledà amb funda de cuir, o un rellotge pla amb pinta d'or, o una cartera de pell amb mil departaments... No, no era mal xicot, més aviat una víctima de les nefastes circumstàncies que estava vivint.

Els darrers anys, han anat augmentant les separacions per la meitat o més dels nens de cada classe i jo, com sempre, penso que aquests mai tenen la culpa de res...

Una de futbol

Sóc un fidel seguidor del Barça, un enamorat del bon futbol, net i ben jugat, no em val guanyar de qualsevol manera, tot i que si guanya el meu equip dormo millor. Avui he gaudit d'un Sevilla-Barça que hem acabat guanyant a base de fe i esforç... 2-3 ha estat el resultat. Quan millor estàvem jugant, en una contra, ens han fet un gol i ens hem anat arronsant fins que han fet el segon... aleshores, l'orgull, correm-hi tots i de mica en mica, dos de Cesc i, ja a la pròrroga, gol de Villa i victòria i esclat total de culerada, i la caverna posant pegues i dubtes, que si eren mans, que l'expulsió és rigorosa, que si la sort, que si l'àrbitre... Per cert, era aquell que tan agrada a Mou, la qual cosa vol dir que no és gaire bo, desesperant, diria jo després de veure'l, permissiu fins a tal punt que desconcerta els propis jugadors i canvia el sentit del joc.

Reconec que m'he tornat a posat nerviós i que m'he emocionat com feia temps que no ho feia... i això que no era el Madrid, que és quan em deixo anar una mica... massa, però com sóc a casa amb la Teresa i ella és també molt blaugrana, doncs, no hi ha cap perill. Bé, avui hem fet una mitja horeta on he reconegut el meu Barça, la qual cosa vol dir que anem per bon camí i, a més, estem a punt de recuperar a Piquer, Iniesta i Pujol, possiblement per al clàssic del set d'octubre...

Ara sí que plou

Plou, ara sí quesí, per les carreteres baixen rius, és aquella aigua que es perd i a mi sempre em dol, el Francolí la porta al mar i els rius de Reus, de carretera, fan cap a Salou que, amb quatre gotes, sembla una ciutat flotant. Passa per tot arreu i, en moments de vaques flaques, sempre penso en aquesta aigua que es perd i que no s'inventa res per aprofitar-la...

És un quart d'onze, trona, plou, llampega, és fosc... "monotonia de lluvia tras los cristales". Miro per la finestra, nostàlgic, d'altres pluges i finestres, amb nens que hi deixaven l'empremta del nas i el disgust palès: "Avui no hi haurà partit de futbol a l'hora del pati". A Tarragona, cada cop plou menys i quan ho fa em sona a dia diferent, especial, acollidor, de casa i pijama de tardor, i mare i taula per fer algun article del temps en pau...

La Teresa descansa, s'ho mereix tot i més, i ma mare, que per allà a quarts de vuit somiava i reclamava a l'afició, ara sembla dormir una mica... Aniré preparant coses i aviat tocaré diana, més o menys florejada però de braços oberts. Ha refrescat, pels matins i als vespres no molesta una jaqueta, també ja comença l'hora del pantaló llarg i una sabata a cada peu, ple de mitjó. Vagi el meu homenatge a les sandàlies que per l'estiu són ideals, però ara ja cal desar-les, amb tot el reconeixement. Ha afluixat la pluja, però continua la remor, soroll confús del vent que apropa els núvols d'aigua. És la tardor... Gaudim-la!!

Nens d'infantil

Fins ara era l'Educació Infantil, i dic ara perquè el ministre de torn torna a anar de reformes variades, fent invents, amb menys pressupost i menys mestres i amb més alumnes. Però avui no va de crisi, ni de la prepotència de la ineptitud. Em ve de gust recordar i recrear-me en una vegada que vaig anar a infantil. Mai havia estat amb nens tan petits i li vaig dir a l'Albert Cuevas, Coordinador d'Infantil i Primària, que alguna vegada m'agradaria fer una substitució per veure d'aprop i saber què passa amb aquests minyons tot ulls i caràcter...

I va arribar el moment, durant el meu darrer any, l'únic sense tutoria. Era una classe... no recordo ben bé si de P4 o P5. Em van rebre bé, alguns m'havien vist a l'hora del pati, des del seu, un parell tenien germans alumnes meus, d'altres volien que els expliqués un conte o que els parlés del Barça (algú els havia dit que jo ho sóc...). Bé, tot bé, fins que vaig veure al fill de la meva companya Carme de la Fuente, preciosa criatura i excel·lent professora. En veure'l, el vaig saludar especialment i ell, tot posant els semàfors en màxima intensitat, em va dir: "Tu ets calb igual que el meu pare..." Bé, després d'amagar unes rialles i de no dir-li que sí, però no tant, vaig començar un conte on es van enganxar ràpidament, i només vaig tenir una mica de problema quan un volia anar a fer pipi i a set o vuit més, de sobte, se'ls va despertar la bufeta de l'orina i va haver un intent de processó cap al lavabo... Vaig tirar d'experiència (no en aquesta edat) i vaig seguir sense donar massa importància. Alguns tragaven conte i feien callar als "pipiteques", i tot va acabar bé...

Al final, sempre et quedes amb l'espontaneïtat del nen, amb la seva veritat, amb la seva actitud, sempre pensant que són un producte natural en edat plàstica i modelable, i que nosaltres pares, mestres, tutors, propers que estimen aquest món i aquests nens, tenim un noble compromís, una feina sagrada per aconseguir que siguin lliures i assenyats en els seus futurs...

L'aigua és vida

Serà, també, perquè quan plou i vas en bici acceleres i mous més les cames i, aleshores, el cor et fa sentir que funciones, que el motor és en bon estat i respon... Avui estava d'un gris blanquinós deixat anar cap a foscos de mar endins, llevantada tímida, en principi, plujosa sempre... i així ha estat. Nosaltres ens hem arriscat i hem fet bici, però al final hem hagut de córrer cap als tinglados perquè s'ha posat a ploure, no ens hem mullat però ho hem tallat just. Sembla que, ara sí, a la tarda i demà toca aigua a Tarragona, i a mi ja em va bé (tinc guàrdia de mare), però ho sento per tots aquells que els fastigueja el cap de setmana i no poden anar a veure verds, o mars, o cels més blaus.

L'aigua és, realment, vida... Als meus alumnes sempre els hi contava que les plantes mengen quan beuen, perquè així ingereixen també l'aliment dissolt, i els posava l'exemple del got de llet i el terròs de sucre (perdó... fa dies que no feia classe). Doncs sí, l'aigua en quantitats moderades sempre va bé, amplia reserves i pots regar fins i tot algun camp de golf, a més de beure tothom, tots els éssers vius i potser, amb una mica de sort, encara som a temps perquè al novembre trobem algun bolet, sobretot rovellons per fer a la brasa amb una mica d'all i julivert. La Teresa surt a la una. Toca amanida i graella... i a la tarda, Carrefour. Plou, l'aigua és vida...

Caveros

Pel Delta, són típiques les rondalles que van per les cases alegrant els dies de les festes senyalades. Balaguer, el Canalero, Boca de Bou o Teixidor, tots ja al cel siguin, eren intèrprets amb renom, cantant amb gràcia i espontaneïtat els afers del poble, tot posant-ho a la llum, de manera punyent, entremaliada, sempre divertida i que arribava al cor de les persones...

Recordo que quan estudiava a Tarragona i passava les vacances de Nadal a casa, sempre venia Teixidor i enversava, amb molta poesia i sentiment, sobre l'esforç que feien els meus pares perquè jo pogués fer Magisteri... i fora de casa. Hi havia una certa i noble rivalitat entre els diferents grups, i alguns es picaven les crestes i es deien amb música les quatre veritats habituals.

A Sant Jaume, just a l'altre costat de riu, se'n fotien de la manera de parlar dels caveros i ho expressaven així: "Los caveros en lo parlar se coneixen de seguida, los uns allà que allà i los altres xic calla xic". També a La Cava rèiem de com parlaven els de dellà, Sant Jaume, Els Muntells, Balada: "Xica, pampa, porta el balde". Un oncle meu sempre deia que a l'altra part de riu tots es deien Boro o Teresa, i feia anar una frase on sempre parlava dels vuit Borets i ma ties Tereses, a part del Gareto passa el "puente" si no, no menjaràs truita... Eren divertits, potser es divertien, no els divertien, caveros, Delta, cel...

Expressions del Delta

Porta l'aixada que aquí hi ha taus. A Deltebre, un tau és una rata de camp, grossa i bonica i, antigament, comestibles pels pagesos locals, que deien que eren boníssimes amb una carn molt fina i saborosa. L'expressió s'utilitzava quan, en alguna conversa, en quedar-se un sense arguments, l'interlocutor deia ...i ara què? Doncs, porta l'aixada que aquí hi ha taus, responia l'altre, en clara referència a les possibilitats que no haurien estat explicitades i que es podrien cercar properament en una altra trobada.

T'hauria de caure un llamp amb un gos al damunt, perquè si el llamp no t'agafa de totes, totes, et mossegui el gos. Aquesta és una maledicció de bar, d'aquelles emprades de forma còmica i, normalment, sense malícia, allò per riure. "Busseres" d'herba... dit als nens, joves, novells amb complexe d'home gran, seriós, fet. Coll de mut, "enrossat", panxa blava... tot fent referència a diferents tipologies físiques. Desferrar cavalls corrent, per nomenar algú llest, àgil, ràpid. Tenir pels al cor, personatge de males entranyes, cruel, nefast, dolent, pitjor. Ésser un figa blana (tova), dedicat a la gent sense caràcter, feble, inconsistent. És més gos que el jaure... que és gandul i, a més, dorm també durant el dia.

Mancar-li un bull com a les guixes, doncs... que no fa el pes, que està com un llum de ganxo. Estar molt bona, com un tren... senyoreta que destaca per la seva salut, sobretot física, i per la seva potència espectacular i atractiva. Estar mort per algú, dit de l'enamorat sense remei. Ficar els ulls de cara el nas, com a moment culminant d'un procés que ha anat de meravella. Estar com una cabra, de comportaments poc assenyats. Fill de pare tendre, que ha estat consentit i així li lluu el pèl per la vida. Més brut que un pal de galliner, gens amic de l'aigua i la neteja. Va trobar una mosca al vi i va avorrir l'aigua, dit a un senyor que bevia massa, tot begut.

Un Delta de tardor

Sense arròs als tancats, ni verds, ni grogs, només marró negrós de fang, encara tendre d'aigua moguda, no fa gaire, per les recol·lectores. Temps de ventrols plens de tenques i anguiles, també d'alguna polla enrossada o d'unes fotges que volen a l'abast de l'escopeta de l'amo de la terra... Potser uns nens pobres aniran a espigolar, i el fill del ric deixarà aigua als tancats perquè així hi haurà més possibilitats de cacera i, a més, ficarà reclams de fusta i, amb una mica de lluna, faran prou carn per la rostida amb els amics de Barcelona que, bocabadats, fan boques en arribar a casa seva i d'aquí la invasió perpètua...

Si jo fos de la ciutat comtal també vindria al Delta. Venir al Delta vol dir tenir bon gust, aquí encara hi ha les coses en estat pur, un final de riu prenyat de mar fent de les seves, convivència pacífica guarnida de flamencs que, amb tota intel·ligència, han pres posició de l'indret... illots d'herbes i alguna sorra prop de la respectada zona de nidificació, un seguit d'espais que emergeixen o s'enfonsen a ritme de mar i vent i riu...

Alguns tractors ja comencen a xafar... darrere porten tot l'aviram del Delta. Recomano, amb uns prismàtics i des de la carretera, gairebé sense sortir del cotxe, observar aquest revol d'ocells de tota mena, per la varietat i bellesa. És una oportunitat, potser única, de veure junts gavines, bernats, martinets, polles d'aigua, esplugabous, camallargs... En tornar, una nova imatge, de portada, de postal, única... un Delta de tardor.

El dia després

La Teresa, dutxa, guapa i cap a l'escola, i jo m'he vestit de formiga atòmica i resto a l'espera de què arribi la Mercè per anar a fer el talladet i bici amb l'Antonio. La vida continua bonica i implacable, ja queda lluny l'ahir inesborrable on vaig gaudir de tot. Va trucar tothom... les meves nenes, entranyables darreres companyes de l'escola que sempre m'ajudaven i compartíem moments de confidencialitat altament agradables; Jesús, tot seny i bondat; la teacher, sílfide ella, tot una caràcter de tendresa blanca (quina definició més encertada de la Srta. Sardà); el Germà Barcos, un dels directors que tant m'han estimat; la família del Delta; els pares de la Mar, des de Mallorca, persones encantadores; els amics de Tarragona... Bé, feliç, content.

A les vuit no en feia però a les nou, quan hem sortit, tornava a bufar... era un ventet no massa gelat però prou intens com per moure el carbó en pols de l'escullera, allí a tocar dels magatzems Bergé. En veure el núvol negre que circulava cap a l'escola de busseig hem girat cua, no era qüestió d'anar carbonejant el cos quan la pretensió, l'objectiu, és precisament tot el contrari, netejar-lo amb aire net i pur, perquè el cor, que es mou a ritme de cames, estigui còmode i actiu. En arribar, coca-cola zero, això si, amb gel i llimona, a casa i dutxa i a esperar la Teresa, que avui surt a les dues. Tindré temps d'acabar aquest article. Costa fer bici quan fa vent, demà caminarem si no plou... intentarem fer algun circuit pel Pont del Diable, potser a la Font del Garrot, deia l'Antonio, depèn del dia que faci o del dia que tenim, perquè hi ha cops que "no andamos ni pa trás".

El dia després vaig de records, de resum, de quan era petit, dels meus mestres, la Normal, La Salle, la Teresa, la vida que m'ha tractat meravellosament bé, amb uns pares únics i un entorn que sempre m'ha considerat com si jo tingués un segell de qualitat i una aurèola de bondat, que no sempre és certa però tothom ha fet sempre amb mi de pare bo i això ha fet que moltes vegades jo obrés en conseqüència. El dia després de la reflexió, en el meu cas, és sempre d'acció de gràcies...

Ho hem celebrat

El Pere i la Mar m'han regalat un llibre de l'Emili Teixidor, Pa negre, que, com que he vist la pel·lícula, m'ha fet molta il·lusió. A més, hi ha un dibuix artístic del meu fill, on estic parat damunt la bici observant el mar des del Miracle... com sempre fent palesa la simplicitat de l'art quan aquest és genialment complexe. Al peu del dibuix fica "Moltes felicitats!!". A la plana següent, un escrit amb lletra de la Mar:

Feliços seixanta-sis!! Seixanta-sis anys de vida, de records. Trenta anys d'amor de Teresa. Vint-i-quatre anys de fill, de Pere. Ara toca gaudir de les grans coses de la vida. Del bon menjar i el bon vi, de les caminades al Serrallo i la bicicleta per l'Arrabassada. Dels solitaris, sudokus, escacs. Del bon futbol i l'escriptura. I, sobretot, de la família i els amics. Una forta abraçada.  Mar i Pere.

Com podeu veure, per mi, gairebé tot, amb la resta de família i amics. També m'han regalat un joc de copes amb decantador, d'aquelles que donen solemnitat al vi, maques, sí senyor, i jo he procurat que el negre del Priorat, un Carles criança de 14'5º, estigués a l'alçada. La Teresa ha fer de Teresa, també a la cuina, i la Mar, dolça ella, ha fet unes postres genials...

M'acaba de trucar el Germà Barcos des de Romania i m'ha fet molta il·lusió, també Julián des de Terrassa i altres amics i familiars. Ha estat un gran dia, de records, amb salut, amb la gent que estimes i en la pau de casa i mare i Teresa i Pere i Mar... Gràcies a tothom!!

Seixanta-sis tardors

Els castellans parlen d'allò de "la otoñal de buen ver", el meu amic Julián diria que "somos catedrales bien conservadas", alguns dirien que som la veu de l'experiència, d'altres, una peça a desar, també n'hi ha que creuen que som una font a qui recórrer, un recurs a mà... De totes maneres, el temps... doncs això, hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps. Això vol dir que, de vegades, una paraula com diria el meu estimat Germà Lluís, no pugui aclarir camins, edificar amb sentit, ser una mica llum i mostrar més possibilitats... mai dictarem, sempre serem la veu amiga, tot i sabent que l'amic, el pare, el germà... gran et dirà la veritat a la cara i això, de vegades, cou i a la joventut li costa admetre altres veritats que no siguin seves, i d'aquestes només n'hi ha una.

Avui és el dia, en faig seixanta-sis, i també fa un any que estic jubilat. Dono gràcies a Déu per tot plegat i perquè em trobo bé per anar cercant les meves distraccions: una mica d'exercici, el bloc, ma mare i família tota, amics, lectura, Barça, escacs, sudokus... Tot passa, com deia la Santa, però no se m'ha fet pesat i he anat canviant de ritmes a cops de timbre, a d'altres també actius però que els vaig decidint i gaudint jo, al meu aire, amb la gent que estimo. Som a casa, el Pere i la Mar i la mare... i la Teresa, avui també, ens farà el dinar com cal. Estic content, sóc feliç... avui i ahir.

Coses del meu fill

Quan algun pare parla del seu fill petit i va dient tot un seguit de guarniments, que possiblement són veritat, qui escolta sempre pensa allò de què "aquest nen no deu tenir àvia"... Bé, però com jo tinc un públic que em perdona i, a més, molts són pares i fins i tot avis, doncs poden entendre que un recordi la infància i la primària del seu fill, amb el plaer i l'orgull que ho faig jo...

El Pere va parlar gairebé abans que no va caminar, i era un espectacle veure'l expressar-se amb una claredat i vocabulari impropi de la seva edat... i explicava, i responia a la meva oferta de parlar de coses serioses de l'escola:
- Saps papa? l'Albert romandrà castigat, sense anar al pati, perquè s'ha portat molt malament a classe i no ha fet la feina...
- I tu què, com t'ha anat el dia?
- Jo he fet tot el que m'ha dit la senyoreta i diu que està contenta amb mi...

Recordo que, un cop, la mestra de P3 em va dir que quan el Pere arribava a classe l'enfocava i li semblava que mai sortia del seu camp visual. Evidentment, la Teresa i jo el vam esperonar mostrant-li tot allò que semblava caber en aquella avidesa de coneixements sense fons ni fre. Anàvem al zoo i al tercer dia ja sabia on era tot, al port, a l'aeroport, al riu i a totes les basses del món, perquè el nen es va decantar aviat pel seu interès en veure i capturar tot allò que es movia per riuets, recs i regadores, serps incloses.

M'emociona quan penso que em va explicar que ja sabia restar portant-ne, ho va fer pas a pas, repetint textualment les paraules de la mestra, per acabar dient que si ja en sabia per què n'havia de fer tantes, tant a casa com a deures com a classe. Especial i lògic com sa mare i genial i bona persona com son pare (qui deu ser aquest?). Tenia una memòria com una esponja... Un cop, mirant cotxes, la Teresa li anava anomenant les diferents marques i, en arribar a casa, li va dibuixar algun logotip... poc dies després en sabia diferenciar més de vint. Un cop, anant en bus amb ma mare, li va dir "Mira iaia, un mitsubishi!" i el conductor es va quedar bocabadat , doncs era cert (encara no tenia tres anys).

Sempre ha tingut molt bona mà per dibuixar, una gràcia especial, un do que es fa mirar amb admiració. Va participar, des de molt petit, en diferents concursos locals. Un cop en va guanyar un amb un quadre que ell va titular "A la cabra!", en plan rítmic i festiu, i on es veia un ramat de cabres pasturant en un descampat amb l'edifici de la seva escola de fons. Però a mi, em queia la baba quan el veia dibuixar un cap de tigre, amb una mestria gairebé professional, o qualsevol figura humana o d'animals, començant pel peu i sense adonar-me'n de què estava fent fins que no ho tenia més avançat.

El meu fill sempre deia (ara també) que "el papa és el papa"... i el papa i la mama hem viscut amb una felicitat immensa la infantesa del nostre fill. Sempre deia que cada any d'aquells haurien d'haver-ne durat dos. Dilluns dinarem junts... i serem feliços, amb la Mar i ma mare i...

Tardor

Avui, quan manquin onze minuts per a les cinc de la tarda, comença la tardor. Misericòrdia a Reus... Recordo que feia de "pare Bonet" i anàvem al Santuari amb els nens i ens encomanàvem a la Verge per tal de fer un bon curs amb pau i salut i ben aprofitat. Santa Tecla, patrona de Tarragona, anuncia a cops de tronada espectacular l'inici de la festa , i ja és tot el bestiari en marxa i els cargolins amb espineta a punt. El dia 24 és la festa de la Mercè... i el meu aniversari. El director, el darrer, Joan Carles, sempre em deia "Vos heu tingut el bon gust de néixer avui, que és la patrona de Barcelona". Sempre se li notava molt el seu amor per Barcelona, i també per Roma i tot allò que tingués una referència italiana.

Bé, el 24 tindré un any més i farà un any exacte que estic gloriosament jubilat... Dono gràcies a Déu per tot plegat i penso en tants companys que ja no hi són, excel·lents persones traspassades i gaudint de l'amistat pel cel.També pel primer any sense escola, tot un trauma al principi però, després, en anar complint tot allò previst i altament meditat, ha resultat meravellós, amb la Teresa i ma mare i el fill i la Mar i els amics, els nous i els de sempre, sempre prop, fent pinya dolça per aquests nous camins de l'existència, ja no en queden gaires, però comença la tardor, un gran trajecte, un curs que ja mou, un nou món que es posa en marxa, una gloriosa rutina...

En quatre dies arribaran les pluges de debò i es farà fosc aviat, i a l'escola faran la primera reunió de pares i algun professor es posarà nerviós, però finalment podrà dir tots aquells consells que consideri necessaris després d'haver vist les primeres actituds de la seva classe. I tots s'aniran posant a punt, carregant d'energies positives, i posaran en funcionament els seus coneixements i seran agosarats cercant límits a la progressió i prudents en el respecte al desenvolupament natural del nen. Quina feina més maca... Gaudiu-la amb seny... i amor!!

Política

Conjunt de teories sobre el govern de la societat i d'activitats pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics. Què bonic, no... Clar que també hi ha algun còmic que diu que la política és la mare de la meva dona (que al cel sigui). Aquells que li volen donar tota solemnitat diuen que és l'art de governar. També maco, sí senyor... mai plou a gust de tothom i trobar equilibris i redistribucions justes, doncs... això, és un art perquè ho és, sobretot, l'honradesa i la justícia. Fins aquí la teoria, la lletra escrita al dictat de la lògica i el sentit comú, tots d'acord, firmes, Constitució a mida i a callar i a aplaudir...

Mireu, després de veure'ls a tots plegats durant molts anys, em faciliten una altra definició de tot aquest desgavell de la "política dels polítics". Per mi, és el mal art de la compra de democràcia, en forma de vots, per aconseguir una majoria que ens apropi la "dentada" al pastís de tots. Malauradament, molts acaben mossegant i perdent tota la consideració del respectable i sofert poble. Darrerament, els polítics han perdut credibilitat, siguin del color que siguin acaben fent el mateix, i si algú és diferent és perquè encara és pitjor... Tampoc surt cap figura emergent, una esperança blanca, i al dir blanca no faig referència al color de la pell precisament, són els mateixos gats amb els mateixos collarets, fins i tot més vells, gastats, amb els discursos de sempre i amb els esforços habituals per negar les més diàfanes evidències. Cal crear vida, esperança... i observar els geranis.

Mariano diu que no...

No hi haurà Pacte Fiscal, Mariano diu que no, "visca la revolució"... i sembla que el govern de Catalunya no tindrà més remei que convocar eleccions anticipades, on per a uns serà la proclamació del seu fracàs i per a altres la millor notícia, perquè tenen l'esperança de què ens deixin de xuclar el moll de tots els ossos. Evidentment, no serà gens fàcil, ni tampoc a curt termini, però la fe mou muntanyes i la il·lusió i la raó també...

M'emociona quan veig gent, molt gran, cantant amb gran sentiment Els Segadors. Recordo que el primer cop que el vaig escoltar va ser en boca del meu mestre Don Ramon que, ficant gairebé el cap sota la taula, m'ho va cantar com aquell que estigués cometent un delicte. Avui el cantem amb orgull, també la joventut, cada cop més, cada vegada més fort, més alt, més gent, amb totes les raons històriques i amb les actuals, que són igual de tristes i dramàtiques...

Raimon diu, en una de les seves emblemàtiques cançons: "Hem vist que han fet callar homes plens de raó. No, diguem no, nosaltres no som d'eixe món". Potser ha arribat el moment de dir prou, alguna cosa es cou, quan semblava ja tot cuit, potser ha començat un procés que, sense donar res com a fet ni tampoc per impossible, ens pot portar, com a mínim, a la comprensió, si més no d'altres països...

Un mar fosc

No sé si us he dit mai que el primer cop que vaig veure el mar em va fer por... Anava amb el meu padrí que tenia un camió i jo, alguna vegada, l'acompanyava quan feia viatges pels pobles veïns. Vam anar a l'Ampolla i, de sobte, vaig veure una immensitat blava, com si el cel ens estès envaint i, sense dir res, em vaig agafar al seient, tot sentint una opressió, una amenaça, la carretera em semblava curta i estreta, sobretot aquella que hauria d'anar en direcció contrària a la que nosaltres anàvem, per poder respirar millor. El meu padrí, en veure la situació, em va tranquil·litzar una mica dient-me que no hi havia cap perill i que en un no res ens aproparíem i, fins i tot, podríem tocar l'aigua. Sembla que l'estic escoltant: "Només és aigua i no és blava, és salada i, a l'estiu, la gent ve a refrescar-se"...

No cal dir que, després, la mar i jo ens hem fet molt amics. Ella ha estat la pau per a la reflexió, temps de recerca d'horitzons, cants de sirena, remor que et porta l'aroma d'on es cou la veritat. Avui el mar és fosc, com a trist, diria que a l'hivern fanfarroneja més, va de brau i d'ona alta... Ara, sense sol i amb núvols que no el fan precisament bonic, resta nostàlgic, sense cap biquini edificant, sense cap nen entremaliat, sense la nena que plora el final de l'estiu o el noi que n'espera un altre de millor... Una mar en calma et pot deixar el cap clar, també entre ones gegantines pots sortir fet un heroi...
 

Un home camina sol

Deu rondar els setanta... es veu una mica més gran que jo, però amb la mateixa panxeta cervesera i cames musculades per l'exercici diari, pinta bonhomia, ullets petits, darrere d'unes ulleres de vidre gruixut, cara rodona i encara amb cabells blanquinosos per pentinar... Sol portar una samarreta xucladora de suor i una camisa sempre oberta, pantaló curt i una mena de sandàlies amb mitjons blancs que, si fos més alt i ros pigat, semblaria un "guiri". Sempre me'l trobo per l'escullera i l'observo des de la bici, anant a poc a poc darrere seu.

Diria que proclama el seu estat d'ànim, avui capcot, més lent, potser un fill ha perdut la feina o la dona no l'acompanya perquè se li inflen els peus i els genolls li grinyolen, potser algun nét que no li truca ni el ve a veure mai... De totes maneres, és constant en el seu ritme, avui lent. No fa gaire el vaig veure baixant l'Arrabassada, amb una gorra blava de mar, el cap amunt, el pit fora, la gambada llarga i segura, fins i tot portava una ràdio que semblava li feia marcar el pas amb alegria... potser la situació familiar era tranquilitzadora i els fills tenien salut i els néts, que l'adoren, el truquen sovint per dir-li quant l'estimen i les bones notes que treuen... Un home camina sol i té temps per a tot, per pensar en tot, per això és vell i té experiència... en pensar.

Nens al pati... de l'escola

Sempre m'ha entusiasmat l'espontaneïtat dels nens, i com s'associen per afinitats per aprofitar el temps d'esbarjo, aquest sí que s'aprofita bé... Mirant per la finestra dels records, veig ja els nervis a la fila, els futbolers corrent cap al camp, no es pot perdre ni un segon...; unes nenes ballen, ho fan cada dia i es porten la música de casa i, de tant en tant, ve una emissària i em pregunta si vull veure com ho fan... Sembla que va per ratxes... ara toca gomes i el grup fa mil i una combinació, passant per sota o saltant i rient, sempre passant-ho pipa. Potser ja és hora de les bales, del tot o res, del pam i xeva, de si m'apropo més que tu a la pared o te la xipo com diuen ara. La baldufa també té els seus moments de glòria i la fem pujar damunt la mà, i la fem rodar tan ràpid que sembla adormir-se recreada en la velocitat. Bosses renyoneres plenes de cromos de fauna, de jugadors de futbol... et canvio Messi per cinc, o la balena blanca per quatre. Curiosa aquella forma de cantussejar quan un els mostra i l'altre va dient "tengui, tengui, falti, tengui..." Un grup juguen a mini-bàsquet, són els altets, tot i que també hi ha algun base eixerit de poca alçada... solen ser menys conflictius, potser menys busca-raons que els futbolers. Les nenes de segon de primària solen jugar a pares i mares i professores (nosaltres jugàvem a metges), són divertides i amb molta creativitat, sobretot quan les veus i escoltes a distància i elles no noten la teva presència. Potser algun nen copia d'algú els deures que no ha fet, també n'hi ha que fa l'última repassada abans de l'examen, i el que destorba als que estudien o als que juguen perquè és la seva forma de gaudir...

El mestre pot veure moltes coses en aquests temps lliures dels alumnes: grups que funcionen, nens rebutjats o que van per lliure... Poden ser uns minuts preciosos per exercir alguna mena de tutoria individualitzada on el nen veu la millor disposició del tutor, també fora de la classe. El nen amb estat pur, gaudint lliure entre timbres, i el mestre aprenent, sempre aprenent, dels nens...

Cal anar-hi...

Al Serrallo, per menjar un bon romesco de peix o una graellada de debò. El Vendrell és terra de xató, tot i que hi ha llocs que han aconseguit delicioses imitacions. El petit poble d'Albió mereix un reconeixement pel formatges que elaboren, sobretot el de cabra: Formatge de cabra Sant Gil d'Albió. Valls es sinònim de calçotades, calçots a la brasa acompanyats de corder i llonganissa, bàsicament. A l'Espluga de Francolí són genials fent carquinyolis, com a Montblanc els montblanquins o els merlets. Qui no coneix les patates de Prades, sobretot acompanyant un bon civet de senglar, macerat vint-i-quatre hores amb herbes aromàtiques. Falset, Escaladei, Siurana, Porrera... D.O. Priorat, tota una cultura del vi... negre. Siurana, Ulldemolins... proporcionen alguns dels millors olis del món. Les cireres, les coques i el licor fet d'aquesta fruita, de la Ribera d'Ebre. Famosos els pastissets de Rasquera o Benifallet, mentre que a Roquetes cal tastar les seves delicioses punyetes. Dins del Delta, arròs a part, l'ànec, les anguiles i les anques de granota són plats molt populars, així com el xapadillo, que  es un dels més tradicionals. A la Terra Alta són la pera... pots demanar un exquisit crestó (cabra amb escabetx) o espatlles de conill amb mel i romaní i, a les postres, mostrillo amb nous i pinyons... i potser fan bo el cafè, són així. Per Gandesa o La Fatarella encara és possible gaudir d'una bona clotxa per esmorzar. Bé, bon profit a tothom i després, doncs... operació menys deu quilos...

Diccionari

De vegades, hi ha paraules que sembla mentida que diguin el que volen dir, i a mi m'encanta furgar pel diccionari, sense buscar res en concret i reparant, sobtadament, en significats que mai hauries pensat...

• Recar: saber greu de fer o haver fet alguna cosa, de deixar-la o haver-la deixat. Exemple: Em reca molt d'haver-vos de deixar.
• Recapte: provisió de coses a consumir o a usar. Exemple: Feu-li donar bon recapte de pa i de diners. A Deltebre, la paraula recapte fa referència al nostre menjar típic... col, arròs i fesols.
• Reclam: crit amb que és imitada la veu d'un ocell per atreure'n  d'altres i caçar-los. Per les Terres de l'Ebre, posen com a reclam, uns ànecs de fusta que semblen reals per atreure'n més.
• Rècula, reguitzell: conjunt de persones o coses que van l'una darrera l'altra. Exemple: Una rècula de disbarats.
• Jònec: brau o bou jove de menys de dos anys. Al meu poble, per dir d'algú que està molt gras solem dir Està gras com un jònec.
• Màrfega: sac gros, farcit generosament de palla que serveix de matalàs.
• Oreig: vent suau, ventijol.
• Patxoca: bon aspecte que fa una persona, és a dir... jo després de perdre els deu quilos.
• Sonso: mancat de vivor, de gràcia.
• Tàbac: cop de puny.

Algun cop faré diccionari... tots sortirem guanyant, suposo.

Cadascú al seu lloc

De vegades, entre els nous amics o els vells i els coneguts, m'agrada dir que jo he estat quaranta-un anys professor de La Salle, i ho faig sortir fins i tot quan sembla que no toca, i ho expresso solemnement, amb orgull... Mestre, tot el meu respecte per a tots els mestres, però jo era un mestre de La Salle, i a mi em sonava a fermesa, mètode, ordre, dignitat... i contava sense parar i donava gràcies sempre, avui també en passat, dels companys, dels Germans, de tota la Institució que, per a mi, era un aprenentatge constant, un exemple de vida a seguir... la del fundador, Sant Joan Baptista de  La Salle. l'autor de tota aquesta font de vida que són les escoles cristianes...

Durant tants anys, he tingut molts directors, cadascun amb les seves característiques, més properes, menys, però amb la majoria tenia bona relació, alguns em mostraven confiança i els interessava la meva opinió, sobretot últimament... era la veu de l'experiència, aquella que els deia quan complicat ha de ser, per a un director, col·locar a cada persona al seu lloc, tot un estudi a fer: esbrinar capacitats, formació, entrega, qualitats humanes, intel·lectuals, d'amor per la casa i a la feina... I potser no gaires van aconseguir encertar en aquesta correspondència, no és fàcil, potser vist així, sense implicació, jo hagués fet els meus equips. Tots som una mica entrenadors i, ja se sap, cada un faria una alineació diferent. Sempre em quedo amb la bona voluntat de tothom...

Faig coses

Avui, per exemple, he d'anar a la doctora de capçalera de ma mare (Dra Moragas) perquè em redacti una fe de vida per tal de portar-la a La Caixa, si no... li retenen els cobraments de la pensió. Més coses... després de l'estiu, començo dieta, amb pujada temerària a la bàscula i anotant el pes i el dia per portar un bon control. No us diré el que peso però m'he passat tres pobles, així que toca bondat d'aigua i verdures i planxa, i no massa, bici, alguna caminada i, en pocs dies, a baixar panxa i trobar-se millor... amén.

Tinc hora al CAP a dos quarts d'una. Mentre, he anat al port on he vist de prop el iot blanc, amb helicòpter incorporat, del xeic de bandera blanca i vermella. Cal reconèixer que és una passada. Ser ric deu ser maco, si a més és feliç, la pera. Ara sóc a la cafeteria Estil, he fet una aigua i un tallat d'aquells penosos: descafeinat, sacarina, descremat, desgraciat, penós, però es el que toca... l'aigua era Viladrau, natural i punt.

Quan venia cap aquí, m'he trobat amb l'Antonio que venia de fer bici i hem comentat que avui ja no toca cerveseta i comença l'operació "menys 10 kg"... hem fet la rialla, però ara va de debò, és, sobretot, allò de la salut, però també la façana... tampoc cal tenir un aspecte poc agradable. La Teresa surt a la una i dinarem a casa tranquils i bé, bé... això de bé: amanida verda, tota una esperança ella, i alguna petita cosa a la planxa. Faig coses, de vegades ben fetes, d'altres no tant...

Geranis nous

Els darrers m'havien durat dos o tres anys, plens de vitalitat, renaixent cada vegada amb tota intensitat o donant mostres fins l'últim moment de les seves ganes de viure i agradar. Aquest hivern ja no li sortien fulles però, de sobte, te n'adonaves que una flor volia sortir... era el seu aplaudiment a la vida, a l'atenció d'adob i terra bona i aigua i sol en lloc privilegiat de la casa, tot i que finalment, van claudicar...

Els nous geranis eren escarransits, de tigetes primes i petites i fulles esmorteïdes... Ens vam despistar una mica i els que quedaven, a la floristeria, gairebé no feien el pes, però aquesta és una planta excepcional, agraïda, que transmet energia constant... allò del "cal que neixin flors a cada instant", doncs això, tot un seguit de branquetes tendres en fase de creixença, conjunt d'ullals que seran flors arrodonides de colors llampants...

Ara, a mitjans de setembre, ja fan tot el goig del món, els quatre ja han pres possessió de casa seva, a la taula rodona de la sala de maquinetes variades, ocupant torretes rectangulars, dignes habitacles de tan espectaculars ocupants. En aquests dies estan fent la segona florida, les branquetes són més gruixudes i el to lluminós dels dos vermells diferents contrasta i enriqueix l'altre de color rosa i, per coronar, el blanc, tota una meravellosa orla que certifica la presència de força i moviment en verd i vermells i rosa i blanc, per cert, preciós... i mira que jo el blanc... em sona al color de certa samarreta d'un equip que no és el meu. Geranis nous, quatre!!

Nens

Fins i tot Jesús va dir allò de "Deixeu que els nens se m'apropin"... perquè són espontanis, obres de la creació en estat pur, net, únic... Recordo també, de quan era jovenet (jo també vaig tenir vint anys), haver escoltat el sermó d'un missioner a l'església Sant Miquel de La Cava (Deltebre). Tenia el temple ple, joventut, famílies amb nens, forasters, també alguns de la meva edat d'ara... El cas és que la canalla feia molt soroll, s'escapaven dels seus pares i aquell per a ells era un lloc habitual, doncs... es manifestaven tal qual, com a casa, en aquest cas a casa del Pare. Allò que em va sobtar, al mateix temps que em va reconfortar, va ser veure com el mossèn, amb un do de paraula exquisit i un timbre profund i nítid, va dir "Deixeu els nens en pau, ells estan bé, fan pau, són pau". Ho vaig trobar preciós, tot i que més d'algun reconcentrat no entenia res...  Tampoc vull dir que la parròquia sigui el "xiqui park" de la mainada, però si el lloc dels àngels i, aquí a la Terra, el més prop són els nens.

Com a mestre de sempre, he vist nens de tota mena, nens que parlen com els avis, nens matxucats de coneixements que encara no toquen, nens vestits de marca i sense seure a terra perquè els pantalons valen una fortuna, nens amb complexe de superioritat injectat de casa... Preciós, un nen al natural, amb totes les seves facultats humanes per descobrir, per educar... Nens... Nenes...

Poliesportiu

Fa temps que no escric res d'esports i avui pot ser un bon dia: Getafe 1 - Barça 4 i Sevilla 1 - Madrid 0... i "Mou" diu que no té equip i Cristiano, Tristiano com diuen al diari Sport, doncs això, està trist, i el Barça en quatre jornades els hi treu vuit punts, que no està gens malament. Gran Sevilla, agressiu, físicament perfecte, i tàcticament sabent molt bé el que feien. Michel li ha guanyat la partida al portuguès, tot i que a mi el Madrid no em va semblar tan malament com pregona el seu entrenador. Mai m'ha fet el pes, tot i tenir un equip fet a cop de talonari li ha costat fins a set o vui partits de ridículs abans no ha aconseguit un equip que pugui competir amb el Barça, amb jugadors de la pedrera majoritàriament.

Bé, més esports... Espanya, campiona d'Europa d'hoquei damunt patins en guanyar a Portugal per 5 a 4 a l'últim minut (mancaven 6 segons!). L'Espanyol i el Bilbao han empatat a 3, en un gran partit  de lluita noble i aferrissada i resultat just pel que s'ha vist al camp. Motor: Lorenzo ha guanyat a San Marino i Pedrosa s'ha topat a la volta de reconeixement i ha hagut d'abandonar la cursa. Bautista ha fet el primer podi en Moto GP. Tennis: Espanya ha eliminat a USA en el torneig de la Copa Davis i jugarà la final contra Argentina o Txèquia. Els esports en general i el Barça i les seves seccions em fan feliç sovint... de vegades no tant, però jugo fort des de la butaca, mirant la Samsung...
 

Decepció

Tot va anar amb molt poca solta, sense solta ni volta, sense cap raó, sense cap ni peus, sense ordre ni concert, sense cap motiu raonable. Al dia següent ja no hi era... no sé si va marxar per la nit o matinada, però ho va fer sense soroll, sense cap estridència, ni comentari, ni comiat. L'estimàvem, almenys els del meu entorn proper. Era lògic i planer i t'aconsellava sempre tocant de peus a terra, i podies confiar, gaudir de l'amistat, d'algú que primer intentarà comprendre't i després t'ajudarà mostrant-te sempre realitats de concòrdia. El veies parlar amb tots, amb atenció, amb disposició, potser es recreava més amb el personal no docent, que també, però es veia content exercint la seva Missió amb la seva parla clara i directa...

Algú va dir que no, que l'Església i La Salle "no casan", i jo puc entendre-ho però, a mi, que mossèn Ramon desaparegués sense dir res em va doldre... Era algú amb qui ja començava a confessar-me, però sense anar al confessionari. En la reflexió, sempre he pensat que no trobo correcta aquesta forma de procedir, però també puc entendre que, de vegades, el silenci pot ser un regal i el no remoure perquès pot ser, fins i tot, edificant. He tingut alguna notícia per amics comuns, sé que no s'ha trobat gaire bé i que és molt estimat a la seva parròquia. Vagi, des d'aquí, tot el meu respecte i consideració...

Francmaçoneria

Avui he tirat , una mica, del Diccionari de la Llengua Catalana per deixar-me més clars alguns conceptes i paraules dels quals alguns parlen amb propietat i soltesa i jo no acabo de contextualitzar, potser, segurament, per manca de preparació i de no haver hagut de menester habitualment. Per començar, sembla que maçó és el mateix que francmaçó i maçoneria igual que francmaçoneria... És una associació secreta organitzada a Anglaterra a la fi del segle XVII, inspirada en el racionalisme, el deisme i la llibertat política, i estesa per diversos països amb ritus diferents,

Bé, jo explicava als meus alumnes que per entendre una frase havien de conèixer el significat de les paraules que la formaven, així que n'hi ha tres...  

• Racionalisme: doctrina filosòfica per a la qual la raó és la font més valuosa, més que l'experiència sensible i afectiva, únic camí per a la comprensió veritable de la realitat.  
• Deisme: doctrina religiosa que reconeix l'existència d'un Déu personal, principi i causa de l'Univers, però sense cap influència ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació. 
• La tercera seria la llibertat política, que tots sabem allò que vol dir i, a més, ara no us parlaré de l'esclavitud profunda de la llibertat extrema...

Diria que a cada lloc tenen el seu caire original. Evidentment, jo, en un principi, no m'identifico, però, com sempre, vagi el meu respecte a qualsevol corrent de pensament...

El president Mas

Potser no té aquella convicció, intel·ligent, madura, fàcilment exportable, per seny i història que tenia en Pujol... però Déu n'hi do, el senyor Mas. Aquests dies l'he estat observant, no ho tenia gens fàcil, o sí, però la "política" l'aconsellava desar-se, vull dir la prudent, aquella que s'utilitza quan encara et queda paciència. El cas és que no hi era enlloc i la primera vegada que es fa present, durant la manifestació del poble, és quan l'anomena la senyora Núria de Gispert per a dir als caps de l'Assemblea Nacional de Catalunya que els rebria en un parell de dies. No ha pogut ser, serà demà divendres, avui tenia un compromís, gens fàcil, a Madrid...

He tingut la oportunitat d'escoltar-lo i m'ha sorprès de forma agradable i positiva... potser avui marcarà un principi de molt millor consideració per part meva. Realment s'ha comportat amb tota dignitat, clar i català, i moltes de les coses que ha dit es podien dir en un to més alt, però no més clar. Hi havia molta premsa estrangera i ha fet, fins i tot, pedagogia de la bona per explicar les nostres realitats en relació a l'estat espanyol. Llàstima que no tingués més temps per explicar tota la història, que no sempre s'ha explicat bé.

M'ha agradat, també, contestant, amb classe democràtica, les preguntes capcioses d'aquelles que mai volen entendre res. Ha estat senyor i contundent, fins i tot generós, amb aquells que neguen les evidències. Ha demanat que no s'intenti minimitzar la veu de tanta unanimitat i sentiment, com denuncia, per exemple, Le Monde, als que de sempre escriuen a "la voz de su amo". Ha parlat d'Estat d'Europa, de l'euro, dels conductes reglamentaris, del referèndum... i ha estat gràfic i genial dient que aquí ningú s'ha tornat boig, que hi ha un full de ruta democràtic i possible, convenient i necessari (això ho dic jo) quan no ha estat viable cap comunió justa, i acabant sempre fotuts i pagant el beure, i damunt encara mal vistos, incompresos, insolidaris i tots els tractaments que volen, menys guapos. El senyor Mas m'ha sorprès per a bé. Ara cal no defallir... potser és l'hora d'algun pacte convincent i que obri la porta... de bat a bat.

Un dia dels meus

La Mercè havia de passar a fer una gestió pel banc, feia tard, i jo he trucat a l'Antonio perquè marxes amb el Fernando que jo ja faria cap pels camins del Pont del Diable i ens trobaríem per algun dels punts estratègics de descans. He tornat a caminar pel riu cremat... les canyes treuen ulls verds entre cendres negres, canyes mares, herbes seques, arbres tocats que mostren encara alguna branca verda, no es veuen conills, nius buits en arbres sense fulles, i encara no és hivern. M'encanta la saviesa de la Natura, la regeneració, plou i les arrels afloren, flueixen, i llavors vingudes d'arreu germinen, i taparan greuges i no tardarà en millorar l'aspecte depriment de negres de mà estúpida i cap perdut. He vist el riu sec i es pot passar fàcilment i per diferents llocs a l'altre costat. Potser hi ha un camí a fer en bici per tots dos costats... ho parlaré amb l'Antonio, serà una fita més.


Abans d'arribar al Pont del Diable, m'ha trucat el Germà Lluís i he tingut una gran alegria. Està molt millor i la seva parla ja sonava nítida i entranyable com sempre. M'ha explicat que han començat bé el curs i hem parlat del premi Príncep d'Astúries que han concedit a l'obra fabulosa que fa el Banc d'Aliments, on està gratament implicat el Germà Enrique Polo...

Jo tocava una de les columnes del pont, com és de rigor, i ells ja venien del mas d'en Granell, quan els he dit que feia (mentida) mitja hora que els esperava... Després ja hem fet junts el camí de tornada parlant de la Diada i deixant ben clara la meva condició de català de seixanta-cinc anys, coneixedor de la història, no la que expliquen les parts interessades... la història real, des de la República fins a aquesta democràcia dirigida pel poder, que no pas pel poder de la democràcia. Després, cerveseta i cap a la dutxa...

La Teresa ha vingut a dinar a un quart de tres, escopetejada. Hem pres cafè al de Walter i ja és a l'escola. La vida passa ràpida, sense pausa, no te n'adones i ja ha passat, ens empassem d'urgència fins i tot les esperances bones i boniques. Un dels meus bonics dies...

Nens a l'escola

Amb ulls grossos, preparats per la sorpresa, si més no expectants, bata nova, cartera plena, patint i redolant... nens fent de nens, amb les característiques pròpies de cada edat, segons marca la seva psicologia evolutiva, fan patxoca a la fila, pentinats, amb olor de colònia fresca, gairebé mudats, diria... Aquests primers dies, la motxilla pesa, ho volen portar tot, els llibres fan olor de nou i aquell estoig del Barça és una passada... moltes coses per ensenyar, moltes anècdotes que explicar, els amics, el futbol, el Barça, el(la) mestra d'enguany...

Avui ja es veia algun avi alliberat, pares a la feina... els que en tenen, nens a l'escola i els mestres també. Això fóra una societat normal de respecte i progrés, que comença un curs amb ànim i plena il·lusió per una tasca d'aquelles que val molt la pena perquè posem en joc un futur que té un present molt dubtós. Sempre dic que els nens mai tenen la culpa de res i són les primeres i principals víctimes del desgavell... I se'ns dirà que el curs ha començat sense incidències remarcables, però amb 3.000 mestres menys i 30.000 alumnes més, sous que perillen i sotmesos a amenaces constants, substitucions a llarg termini i alguna plaça sense cobrir que suposa la multiplicació del professorat ja des del primer dia. Em ve ara al cap aquella frase que diu "Quan els caps estan empipats, qui més reben són els soldats", en aquest cas... els nens!!

El dia després

Ha estat una Diada fantàstica, oficialment amb un milió i mig de persones, segurament més, amb senyeres i estelades, joves i avis, famílies senceres vingudes d'arreu de Catalunya, però també d'altres llocs, tots plegats, cantant i demanant amb fermesa llibertat per Catalunya, el dret a l'autodeterminació, la independència... per dir-ho a l'abast de tothom. Ha estat bonic, modèlic, sobretot la imatge donada al món, d'unitat i sentiment, en un comportament exemplar.

Tot ha estat impactant, la gent ha utilitzat la seva llibertat d'expressió per manifestar-se lliurement i ja ningú s'estripa els vestits ni pensa amb els tancs... bé, potser encara en queda algun, però ja no fan por. Molts pensen que aquesta jornada de plena i profunda exclamació de les nostres realitats pot marcar un principi per a una història de Catalunya diferent, la que volem una gran majoria del poble català.

Molta gent està cremada, molts demanen al senyor Mas que es vagi oblidant del Pacte Fiscal i que escolti la veu del poble. He vist a Llach, amb 64 anys i tot il·lusionat, dient que un fenomen que ha aplegat tanta unanimitat vol dir que la cosa va de debò, el poble és sobirà i ha parlat, s'ha expressat amb precisió i claredat... Ara toca als polítics mostrar la seva capacitat, la seva competència i, sobretot, la seva rapidesa. Si no és així, aquesta serà una data més que haurem desaprofitat. Visca Catalunya lliure...d'odi i lladres!!

11 de setembre

Diada Nacional de Catalunya, amb el Pere a casa i la senyera a la finestra. Sembla que aquest anys la manifestació de Barcelona serà de les que fan goig, molt reivindicativa i amb un fons, força interessant, independentista, com feia temps que no es veia. Molts, molts autocars d'arreu de Catalunya i d'altres mitjans de transport aniran cap a Barcelona carregats de gent decebuda, indignada, maltractada, perquè a més de no tenir feina encara els hi pugen la llum, l'aigua, el gas... Reclamaran pel maltractament a la nostra llengua, per les retallades sobretot a Sanitat i Educació i per la injustícia distributiva en general i a casa nostra en particular, on ens fan passar per insolidaris quan en paguem cinc i ens en retornen una...

Recordo, crec que era el senyor Trias que va dir que si tot el que paga Catalunya es quedés aquí tindríem els carrers d'or. Evidentment, amb els diners públics no es tracta a totes les comunitats autònomes per igual i això s'ha d'acabar. Per a molts, cada vegada més, la independència fóra l'única solució per nosaltres i avui es mostrarà al món com es pot unir un poble quan se sent maltractat, ja a través de la història... Però tranquils, avui no us parlaré de Felip V ni del Tractat de Nova Planta, però sóc i em sento català i gairebé ningú fem bona cara.

Vivim entre amenaces, sense cap llum ni iniciativa i només esperant de quin caire serà la nova retallada i, això sí, ara sembla que ens transformarem en el centre del vici i la perversió mundial, joc i festa i nit, i potser acabarem sent, fins i tot, un paradís fiscal, i no sé quants milers de llocs de treball es generaran. Veurem... de moment molts plànols, ningú dóna res per res i, en aigües revoltes, hi ha cada tauró que fa por. Per la finestra he comptat una vintena de banderes catalanes, també dues espanyoles curiosament envoltades d'estelades. Bé, és la Diada, de Pere, mare i Teresa... que avui farà honor al fill i al dia i a mi i a ma mare... i ens farà una fideuada com per posar-se dempeus i cantar Els segadors...

Sempre vaig dinar a l'escola

Em trobava bé, era un dels moments agradables del dia. Llobet, al cel sigui, deia que era com "un remanso de paz" i a mi em sonava a un lloc al qual tots arribaven després d'haver deixat els problemes a l'arbre, com en aquell conte que vaig recordar no fa gaire. Persones entranyables com l'Estefania, Miguélez, Masip, Llobet i, darrerament, Jesús, Pili, els Germans Polo i Lluís, per anomenar alguns entre molts... i amb tots mil anècdotes, incomptables vivències de tota mena on, bàsicament, preteníem fer fàcil la convivència, a més d'agradable.

L'Estefania em pelava les taronges i jo deia "Una mare és una mare" o "Això és una dona"... i rèiem i tal. A Miguélez no li agradava el peix i deia "Jo no menjo peixa", tampoc menjava plàtans pel potassi... Vam ser companys a tercer de primària durant quinze anys i s'entregava plenament a la feina. La Pili que a vegades també es quedava, obria la boca per explicar, per exemple, "Tu no podràs fer res amb els bancs si aquests no tenen la possibilitat de fer negocis amb tu"... molt sana, directa. Del Jesús ja ho he dit tot, ara només afegir que teníem una complicitat absoluta per anar gastant bromes i creant situacions còmiques i de santa i bona estona.

El Germà Lluís i jo fèiem la vigilància del pati després de dinar i aportàvem totes les anècdotes: Lucía de Puertollano, "Saps, és que ell me toca la cula", "Fa cara de voler-me pegar", etc, etc. Els germans regalaven prudència i seny, però també participaven de la festa, fins i tot, amb certa bona harmonia que sempre deixaven palesa... "Nogueras bañadas por Fuentes Claras", els deia de vegades fent referència als seus pobles sobre els quals es feien bromes.

Recordo a l'Antonio i la Julita, cuiners de molt bona relació amb el Germà Calixto, i sobretot a l'Antònia, tota una senyora de la cuina, amb actituds més enllà d'allò professional... M'encantava com en tenia cura dels germans, tot repartint somriures i bon humor. Molts cops, ens feia coses de mare per "lo" bones que eren, a més d'estar ben presentades. Sí, esperàvem el moment i en solíem portar alguna de preparada... ho passàvem bé. Una abraçada a tots els meus companys del menjador al llarg de quaranta anys...

Ja fa molts anys... al Delta

Tenia set o vuit anys, menys de deu, els carrers encara eren de terra i, quan plovia, davant de casa teníem una bassa d'aigua per a dies, i els nens ens esquitxàvem feliços, descalços, algun ja tenia botes d'aigua... Pràcticament no hi havia tractors, ni carretes, només carros amb bosses d'estora i rodes de fusta, i molts animals de tir: cavalls, egües, muls o matxos com diem per aquelles terres. El matxo és un híbrid de cavall i somera o d'ase i euga. N'hi havia de molt macos, resistents, ben cuidats, amb molta potència per resistir les feixugues feines de l'arròs. Amb el carro buit, passaven lleugers fent sonar els cascavells que els pagesos els hi posaven al collar. Per Sant Antoni, la benedicció dels animals, nets i guarnits per l'ocasió, era tot un espectacle. També per les festes de Sant Roc feien, fan encara, concursos d'arrossegament de pes on es pot veure la gràcia d'aquests animals en aquest menester.

M'emocionen certs records de la infantesa: un carro carregat de planter per plantar a mà, o un carregat de garbes xerracades i llestes per posar a la garbera a l'espera que vingui la trilladora. Impressionava veure un carro carregat de palla, ben lligada i a forca alçada, també un carregat d'empalls anant cap a El Perelló per bescanviar-la per oli o per vi... Ara ja han canviat moltes coses... els carrers són asfaltats i els pocs carros que queden tenen les rodes de goma... Ara tot és fet amb tecnologia punta. L'arròs es sembra amb tractor i llançadora, i la recol·lectora el deixa llest, ja sec molts cops, per al molí... abans els adobs i herbicides també han estat llençats per avionetes o per tractors de rodes primes. Un recorda les colles de temporers, valencians i andalusos sobretot, que ja eren com de la família i es guanyaven la vida i, fins i tot, alguns es quedaven i es casaven aquí.

Deltebre és un poble estirat, amb una llargada d'uns vuit quilòmetres vorejant el riu avall, i la gent es desplaçava majoritàriament en bicicleta, alguns ho fan encara ara. A cada casa n'hi havia una o més... feia goig veure davant del bar, per exemple, una munió de bicis, eren les cames de tothom per anar a comprar, a treballar, de visita... Ara tenim de tot, com pertot, no massa de res, potser abans hi havia més contacte humà... potser... és possible.

Records de joventut

Anys setanta, i jo, amb vint i pocs anys, a La Salle de Reus... "Treballaràs sota la coordinació del senyor Gallissà (+) i cobraràs onze mil pessetes". Diu la meva tieta Susanna (+), que és qui em va facilitar la plaça, que vaig ficar uns ulls com a taronges. Bon lloc, si més no una escola respectada, de prestigi, tot un referent a Reus. Tot il·lusió, també nervis, tot de personatges que et mostraven seguretat i confiança... el Germà Mas (Director) i, sobretot, el Germà Pascual, un sant home tècnicament eficaç i humanament tot bondat i cor, Saez, molt bo ensenyant matemàtiques o el mateix Gallissà, un gran treballador, entre altres coses...

Va arribar el dia del debut, una classe immensa del primer pis, cinquanta-sis alumnes que, per edat, serien com ara de cinquè o sisè... i jo vaig donar un tomb amunt i avall, i em vaig buscar la vida i vaig demanar ajut, i vaig fer les meves proclames, invents i distraccions pedagògiques, tot amb la intenció de caminar a la recerca d'aquesta meravellosa aventura que és la formació dels infants. Vaig fer un sociograma i vaig estudiar la classe i vaig començar a passar-ho bé. Em van sortir dos líders destacats i, jove que era jo, els vaig enfrontar i un es va menjar a l'altre... i em va costar Déu i ajuda refer-lo i també abaixar els fums a l'altre, però tenia algunes teories fresques... no es pot educar si no coneixes el grup i, després d'un temps, tornava a fer-ne un altre i en tenia cura de les seves relacions pel col·legi i a la classe, fins i tot, santa innocència, pretenia millorar el funcionament de les famílies en benefici dels nens...

Eren temps en què jugava a futbol a l'hora del pati i era capaç d'anar d'excursió caminant fins el Parc Samà, o a Alcover en tren i després a peu fins al Niu de l'Àliga. Temps, meravellosos temps de solitud i temptacions, temps de fermesa i formació constant lasal·liana. Records, molt bons records, d'una sèrie de persones que sempre em van fer confiança i em van ajudar a centrar-me i millorar en molts aspectes.

Festes del barri

Quan ja s'han enllestit gairebé totes les festes d'estiu (Assumpció, Sant Roc, Sant Jaume, Sant Magí...) comença setembre i, el primer cap de setmana, la Plaça de la Farinera es posa guapa i guarnida de paperets de colors i músiques variades. No està gens malament... famílies i amics sopen junts pels voltants de la font i la pista de ball. Molts es retroben i esperen aquestes dates per fer-ho en el que havia estat el seu barri i amb la seva gent. És tendre i bonic, van mudats i es baixen l'olla de casa i nevereta plena, tot i que alguns fan anar la bóta que espremen amb certa gràcia. Solen fer algun àpat comunitari... una paella o una fideuada, o potser musclos (del Delta) com fan últimament, la gent fa cua, plat en mà, i s'ho passa bé fent barri de bona convivència.

El diumenge, el mossèn de l'església Sant Pere del Serrallo fa una missa, aquí al barri, que molts seguim amb devoció i on la Verge La Miraculosa és venerada amb molta estima i respecte. Hi ha jocs per la canalla, gronxadors, elàstics, cavallets... també, a cops, hi fan una xocolatada o una festa amb pallassos. Clar que, últimament, el pressupost ha disminuït i no podrem tenir, no podrem gaudir, de l'habitual orquestra que amenitzava totes les vetllades, fins i tot amb alguna bona vocalista (cantant). També, abans, venien xurros de xocolata i, ara, ja no hi ha xurreria, però continua un bon to festiu, agradable, prou net.

Recordo que un any vaig participar en el campionat d'escacs i vaig quedar segon en una partida que va durar més de tres hores. Ara fan dominó, on participa el meu company Antonio, i jugaran la final, crec, avui dissabte. A la cloenda solien actuar el Diables Voramar, amb molta pólvora i gràcia... "Diables què voleu? Foc!!" és el seu crit de guerra endimoniada, però amb la crisi actual no crec que vinguin aquest any. Fan, també, un partit de futbol de costellada amb gent del barri i s'ho passen pipa. Bé, la cosa acaba amb grups de joves passant per sota les balconades i reclamant que els llencin aigua...

Contemporitzar

Avui he pensat en aquell conte, "L'arbre dels problemes"... Un senyor, al qui la vida no tracta bé precisament i té contradiccions de tota mena, té a la porta de casa seva un arbre, davant del qual es para cada nit abans d'entrar i, amb un gest simbòlic, descarrega tots els seus problemes... la dona i els fills no tenen la culpa de res i ell procura fer bona cara per facilitar la convivència de l'amor. Diu el conte que al dia següent torna a agafar els problemes, però sembla que el sarró, algun cop, no pesa tant, algun contratemps s'ha solucionat sol, els altres són allí i potser no semblen tan greus, i es veuen vies com per anar assumint les responsabilitats amb més força.

Aquesta meravella de conte em porta a repassar conceptes com contemporitzar, desconnectar, aprofundir... Tot pot tenir un sentit positiu però, des de la reflexió, te n'adones de l'existència d'una altra paraula altament significativa que és el compartir. Puc desconnectar per no ferir o per estar amb tu, contemporitzo, estic però encara que no vulgui no hi sóc tot, aprofundeixo i em centro acoblant situacions... puc fer-me un nus, fins i tot de les meves òptimes intencions, sanes, bones. Sempre m'ha entusiasmat el terme compartir i, tot i que pugui semblar un crit de mediocritat, crec, i molt, en els acompanyaments en les tristeses i en les felicitats. Cap secret, tot damunt la taula, la família sempre diàfana... amen.

Pares i mares i avis

Durant la meva llarga vida professional he gaudit, també sofert, mil i una meravelloses actituds, o no tant, de l'entorn proper dels meus alumnes. A les acaballes del primer trimestre m'agradava tancar els ulls i veia clarament el tracte que rebia el nen a casa seva... Hi havia casos de tota mena, des d'aquells pares que et deixen el nen al col·le com aquell que deixa un paquet a consigna, fins a aquells altres que tenen una mena d'obsessió malaltissa en què el seu fill és únic, diferent, especial. Pares que només treballen per a què al nen no li manqui res... són els típics nens que tenen de tot menys pares i van en mans dels avis, sants personatges altament utilitzats en tots els sentits. Curiós, també, el típic senyor que et diu que de l'educació del fill se n'encarrega la mare, i aquesta que no pot amb el nen... de deu anys, i venen tots dos a la visita i es barallen davant teu provocant situacions gairebé còmiques... i tu penses en què si aquí fan això, què no faran davant del nen...

Solia dir, i cada cop n'estic més convençut, que els alumnes poques vegades tenen la culpa de res i, si l'hem de donar a algú, diria que l'hauríem de repartir entre pares, mestres i crisis de tota mena. Feliç el nen que alguna vegada escolta un conte de l'avi i menja macarrons de l'àvia. Feliços els pares que transmeten respecte des del seu amor. I, com no, feliços els mestres, els avis i els pares que estimen els nens, tenen capacitat de diàleg i fan junts el camí...

Quadern núm. 7

Avui començo el quadern número 7 del Parlen de... És bonic, un blau marí que es va aclarint fins al blau cel. No sóc un mestretites (persona que presumeix de saber molt) i anar parlant de coses que he viscut o que vaig observant em distreu, i les explico, de vegades, amb molta càrrega emotiva, d'altres amb riquesa d'adjectius per guarnir veritats, si més no, les meves, sempre, sense més pretensió que passar-ho bé regirant les calaixeres dels records o mirant per les finestres del present, somiant sempre en un millor futur per tothom.

Obro cada dia amb il·lusió diferent veient, més enllà del nas, varietat i riquesa... moltes coses per les que passes pel costat te n'adones, descobreixes, un funcionament, una bellesa, una utilitat. Sembla estrany... passo cada dia i ara veig lluir i constar una cosa que sempre havia estat... La Teresa tecleja tots els meus escrits i, després, cerquem junts les imatges que acompanyen cada article. Ella sempre pot donar algun toc de qualitat en tot allò que toca. De vegades em sap greu que després de tota la càrrega que porta de l'escola i de la casa, a més, l'esperi l'entrada al bloc dels meus Parlem de... Però ja ho sabem, és una crack i sap que m'ho passo bé, sense cap més pretenció...

El bolígraf "Free Ink Roller" també és d'un blau intens, amb tendència a blanquinós, tot a joc amb el quadern, com també és blau el seient giratori... i el cel i el mar de cel i el blau... grana.

Ja són aquí...

Així com Tortosa em sona a clínica o exàmens lliures de batxillerat, Deltebre a colors i infància, avis família, innocència, tendresa..., Barcelona em sona a Barça i fill i Mar. Som junts, dinant al Txalaparta. Els nois ens expliquen coses d'Àfrica (Sud-Àfrica i Moçambic), de les ciutats, dels pobles de cases de palla i fang, dels nens negrets, amb ulls com a ous, que volen que els facin fotos. Parlen i no paren del Parc Nacional Kruger, d'uns dinou mil kilòmetres quadrats, i com han pogut veure i fotografiar gran quantitat de fauna pròpia de la sabana africana i com, fins i tot, van fer un safari nocturn per veure de prop els lleons que, davant la seva sorpresa i anant en cotxe, els van veure dormint damunt l'asfalt de la carretera, que estava una mica escalfada pel sol del dia.

Han menjat molt bé i gens car, sobretot peix i marisc que els hi cuinen al mateix mercat després de comprar-los. Fa gràcia, és tota una temptació, ja que parlen de llagostins de pam, llagostes que et pujarien al coll, delicioses gambes i també gran varietat de cloïsses. Han pogut bussejar per veure peixos com el pallasso i s'han passejat en barca pels illots propers veien, no gaire lluny, una desfilada de balenes, alguna amb el balenó al costat, així com dofins juganers fent-se mirar. Tot una passada, un somni fet realitat. Després de quinze hores de viatge, són a casa... aleshores, ara si, la felicitat és total...

L'oli, el pa , el vi, el cafè...

En els nostres viatges d'un dia del mes de juliol, pel llarg i ample dels pobles de la Catalunya més propera a Tarragona, sempre hem anat a la recerca de l'autenticitat més acurada. Ens encanta perdre'ns per un poble desconegut del Priorat, Montsant o Penedès, perquè fan olor de vi i els àpats sempre aplaudeixen la bona companyia. Ulldemolins, Cornudella, terres d'oli verge... em fa gràcia això de l'oli verge, suposo que aquell que no ho és, és martiritzat per la presència d'altres elements que no són olives i, aleshores, resulta una altra cosa... Oli que fa olor d'oli i l'amanida de tomàquet i ceba s'espatarra i demana pa de barra o de partit de l'Aleixar, evidentment, perquè encara és de farina de blat i poca cosa més i fet, cuit, en un forn de llenya...

Tot i que Tarragona és un assortit d'identitats, ens agrada anar allà on el producte és propi, i encara no fa gaire, abans de l'aparició de les cooperatives o agrobotigues, podies tenir un tracte amb un pagès que, a més de no enredar-te, et regalava una explicació, tot un tractat d'agricultura. No cal dir que si voleu un bon arròs, a banda o entre viandes meravelloses pròpies del lloc, s'ha d'anar al Delta, tot i que per aquí fan anar el llamàntol, que també el fa bo. Una cosa que molts cops no és a l'alçada, fins i tot als bons restaurants, és el cafè... Tu ja pots dir que el vols curt, el fan igual d'aigualit però curt. Bon profit! Per a més informació, ja sabeu on sóc...

Hedonisme

És una doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer... maco, no?, si a més de fer el bé sents un gran plaer... o la cosa va de que si no hi ha plaer no hi ha bé que valgui, o allò de què bé estigui jo, entre plaers, i als altres que els bombin... Em bé ara al cap uns versos de Góngora, Don Luís, que deien alguna cosa semblant a això: "Traten otros del gobierno, del mundo y sus monarquías, mientras gobiernen mis días, naranjadas y pan tierno. Ande yo caliente i ríase la gente". Suposo que aquest bon home, o no, devia ser tot un hedonista.

Bromes a part, m'encanta gaudir del plaer que et proporcionen les petites coses que es fan immenses en conseqüència: un gerani blanc, una tarongina, una branca de romer tendre... el sol "ditxós", com diria l'àvia, traient guspires de colors al mar meu i de tots. Només cal obrir els ulls i observar els colors del Delta, o mirar Tarragona des del Llorito, o anar fins al far petit... El plaer, la felicitat, suposo que volen dir, es troba quan, en mirar-te a l'espill, veus una mirada neta, un somriure fi i sincer. La felicitat arriba al màxim plaer quan ets capaç d'emocionar-te davant la Natura... i, com ja he dit alguna vegada, la sensació que tens quan ets capaç de fer feliços als altres és única, un plaer...

Poemes, cançons...

Ha tocat el despertador, o potser hauria de dir ha sonat, és igual... el cas és que ho ha fet a hores intempestives, aquelles en què, en els estius normals, la gent dorm plàcidament. La santa, encara amb els ulls closos ha anat cap a la dutxa, s'ha posat guapa, mudada... feia goig i bona olor, i ha agafat la cartera, un portafolis, la tauleta, les claus de totes les portes del món (i jo que pensava que Sant Pere era jo...) i ha enfilat, Kuga en marxa, cap a l'escola. Feia bona cara, o almenys cara de bona pinta...La vida segueix mossegant al temps, tots som actors, intèrprets de les nostres realitats i, a la nit o en el després, en cada reflexió, som espectadors dels nostres teatres, i ens mirem i, a cops, fins i tot ens agrada.

He fet bici sol. L'Antonio, el meu company de passes i camins, ha anat a fer d'avi. Diria que hauré fet uns 35 km, plàcidament, al meu aire, al meu bon ritme... i he recitat la Canción del pirata (me la sé gairebé tota) i he cantat els himnes de La Salle, sobretot aquell que parla de l'Apòstol de l'Ensenyança... Àngel dels infants, doneu-nos fe i esperança, com vos feu-nos sant. Ha estat un plaer recordar-ho... el cantàvem molt als primers anys. També he pensat amb la mare i amb el Pere i la Mar. Sempre penso amb els que són al cel. Anant en bici sol, tinc el llagrimer actiu, de felicitats variades, de nostàlgies plenes...

Sant tornem-hi!

I de sobte et trobes que ja és dia de despertador matiner, dutxa actualitzant, un assaig de somriures acompanyant al sant tornem-hi. I agafem la roba que dissimula algun quilet de més, o la que ressalta que tenim menys greixos per la bondat que hem fet, tot i la calor. I et trobes al cotxe pels trajectes que faria gairebé amb el pilot automàtic. Has tingut cura de no fer tard el primer dia, i tens la targeta del pàrquing a punt... i potser temps per anar a fer un primer cafè a la fleca Flaqué, allà al bar dels xinesos o, fins i tot, a la sala repòs dels professors, amb butaques, no sé de quin segle, però amb puntes blanques fetes a mà, d'aquelles que guarnien els punys de les camises d'alt bressol.

Braços oberts, dia de l'estimada majoritàriament sincera, sana, acollidora... I parlem de la família i els nens, vull dir els fills, i de què, en un principi, encara tenim un morenet de sol... i en poca estona apareixerà la crisi i les retallades d'ensenyament, i ens mesuraran les fotocòpies i el guix, i potser no podrem fer desdoblaments... però tot això anirà sortint i s'anirà solucionant, o no, en lo possible. Avui és dia de trobada i ens fem confiança i ens donem les mans per agafar força en el gran viatge del curs.

He enviat un correu a La Salle en ple: Bon inici de curs!! Gaudiu de la convivència i feu-la fàcil. Estimeu-vos, sobretot als nens. Una abraçada...

Ni per damunt ni per sota

Genial a cops, vulgar en altres, normal, indiferent, oportú, reservat, actiu, modèlic, patètic... És el "jo" amb les meves circumstàncies, com diria el senyor Ortega. Ara, un observa les formigues, capficades i unidireccionals en un principi, observades amb temps i paciència, semblen ambigües, no saben ben bé on van, algunes tornen abans d'arribar, cerquen noves direccions, no és tan clar que treballen per l'hivern, van d'excursió desorientada... encara que tots volem pensar en l'ordre, el mètode i la previsió... de les formigues.

Mai he estat el rei de res i sempre he tingut una tendència a super valorar l'entorn, tothom em semblava, en un principi, superior, admirant capacitats de parla i lideratge, i de totes les intel·ligències que aprofundien en realitats a les quals jo semblava no tenir accés. No sempre és blanca la frescor de la nit, i els vols de vegades són pesants, i el geni cau i tu et creus un nou geni, amb menys pes, descarregat de tota imprudència i arrogància...

Ni per damunt ni per sota... no és or tot allò que lluu, tampoc llueixen sempre totes les qualitats de les persones, cada cosa al seu lloc i, en la reflexió, te n'adones que no hi ha tanta distància. Potser amb els anys valores altres coses, actituds, consells, silencies no vàlids o paraules inoportunes. No, no hi ha tantes diferències, potser més en el cor, segur...

Setembre

"Tot dat i beneït", mentalitzat, predisposat i a punt per agafar el ritme el més aviat possible. Primer toquen uns dies de reunions: claustre, nivells, departaments, patis, agrupaments, novetats, horaris... on no sempre plou a gust de tothom i alguns no fan massa bona cara. Són dies necessaris però que a mi no m'agraden, tot i que tens el primer contacte amb tota la gent que ja fa alguns anys que forma part de la teva vida i que, en general, es tot un plaer tornar-los a veure. Temps, també, de batalletes de costa o muntanya, avió, família i cotxe amunt i avall i arreu, cercant la foto del segle i el dinador diferent.

Solem tornar més frescos, renovats i amb el peu al coll de l'apatia. Hem apurat els darrers dies i ens hem acomiadat de les onades que el sol plateja, margarides que suren pels blaus de mar, mentre hom té temps de contemplar-ho i després somiar... i, en despertar, et veus escoltant la coordinació que ja ve cremada pel temps que porta facilitant existències, tot i tenint ben clar que mai plourà a gust de tots.

En quatre dies, el dia dotze, davant la fila, plena de carones amb grans ulls, carteres plenes que han omplert abans d'apujar l'IVA... els seus pares, evidentment... Bon dia, Pere!!, venen corrent aquells que has tingut el curs anterior, i tot comença de nou, igual i diferent, és una meravellosa aventura que jo ja només puc recordar. Sigueu feliços i gaudiu de la convivència...

Hi ha de tot

Pobre home... en anar-se'n de la llengua se li ha vist el llautó i ha tingut que mossegar-se els llavis, perquè era totalment llec en la matèria. Més guapo en silenci, aquell pobre home, tot i que mai passaria per savi, fins i tot sense parlar. Fluix de llengua, curt de gambals, rei de ficar el nas allí on no toca, patina per la vida fent russes i més altes totes les muntanyes. La sort és que no és llest... no hi ha res més dolent que un cap despert dormit al bé. Es creu algú sortit de la màgia del camuflatge, pensa que tots són de la seva condició, no és cap lleó, més aviat cua de rata, però es creu amo de la mediocritat i es super valora per damunt de la realitat soterrada de sentit i lògica.

L'he vist ben vestit, amb cartera de mà, llençant somriures i regals en forma de silencis. En un principi va fer veure que no em coneixia... tot em va sonar a muntatge, a disfressa, semblava un ministre d'obres públiques i privades, amb cartera, evidentment... i a mi em va venir al cap els moments compartits de poble i escola, on no anava precisament per a cap ministeri. "Perdona, eh... no t'havia conegut", em diu com a cloenda, "vaig que he de solucionar unes coses al departament"...de no sé què. "Adéu, adéu, dóna records al rei", pensava jo des de l'asfalt...