Sumptuositat

Quan veus el iot del xeic, el blanc, el que té quatre o cinc pisos, de bandera anglesa, còmode, amb... de tot, net i amb gust, piscina i bellesa jove amb gots a la mà, d'aquells llargs amb gel... També alguna panxa rica que aguanta estoicament el pes dels penjolls d'or, alguna "cinquantanyera" amb flaccideses pronunciades, exposades al sol mediterrani... Quan veus espectacles com aquest, penses en aquella condició de sumptuós, de luxe, de gran magnificència...

Uns senyors de color amb uniforme de feina blau, i damunt d'una espècie d'artístics pneumàtics surant, netejaven el vaixell per fora, amb parsimònia, amb pulcritud, com un fet habitual... i el mar a joc, tranquil, com una bassa del millor oli... feia de tot plegat una mansió de l'opulència. És com si el rei dels reis dels petrodòlars o dels "petros" sols, es passegés arreu dels mars, arreu del móns, per deixar palesa i emmarcada tota la força del poder.

De vegades, un pensa en allò de què una vegada hi havia un senyor tan pobre, tan pobre, que només tenia diners... però, per extensió, us imagineu que, a més del iot i els complements complementaris, fos també estimat i pogués compartir amor i benestar en cada arribada a port. Fóra bonic de viure i veure...

Però... avui ha vingut el Pere, en tren, i la nostra casa semblava un iot, i jo el xeic, i la Teresa la versió femenina del Ferran Adrià... D'això se'n diu felicitat... i amb ma mare.