Esperança

És un bonic nom de dona, i el d'un cap... i és paciència pacífica i molts cops il·lusionada en la consecució dels nostres desitjos més nobles, És la confiança en aconseguir les coses. És un estat en el que sempre m'he sentit còmode i només he necessitat lleugers símptomes de complicitat i progressió positiva.

Diria que, en la història dels temps d'abans, jo en tindria prou en recollir el mocador blanc, en llegir el llenguatge del ventall amb aquells suaus compassos de les mans estimades, o simplement observant els ulls guarnits d'un expressiu somriure de certificació... i en aquest temps de cura i captura, sobretot en el de cura, em recrearia parsimoniosament en aquest estat de felicitat, esperança madura i propera i gens verda.

Diu que un famós mestre de la Medicina va dir que "podem viure quaranta dies sense menjar, tres o quatre sense veure aigua, set minuts sense aire, però només uns pocs segons sense esperança". També diuen que és el darrer que es perd i, fins i tot, davant les poques possibilitats que de vegades tenim en situacions extremes, la persona treu forces desconegudes... Sembla mentida com ens aferrem, com aquell que s'agafa a un ferro ardent, a l'instint de sobreviure, a la necessitat de conquerir, a l'esperança de què tindrem la sort de veure somnis, aterrant en camps de realitat...

"I espero, fatigat per tant treball... se sent les seves veus cantant... no tardis..."