Ella, una, única

No, no era llondra, més aviat llorejada, 

guarnida d'un interior valuós, de llibre, 

allí on es guarda el bo i millor de l'ànima. 

Era ella, una, única, únic pou de veritable saviesa, 

única resposta neta i raonada, precisa, pràctica i útil. 

Responia veritat, i no la seva o la que volies escoltar...

 t'assabentava de la veritat, aquella indiscutible i real. 

Discreta i amb propietat, inspirava confiança, 

emanava saber i era portadora d'una aurèola 

d'aquelles que il·luminen totes les proximitats.  

Admirable, només pel fet d'estar. 

Era la programació d'allò que no confon, 

d'allò que ha de ser, d'allò que és.

Sempre obria la boca per estimar... 

ho feia sense comprar res, tampoc venia res.

Només regalava misericòrdia a través dels ulls, 

pau a través dels seus gests i benestar i conciliació,

simplement amb la seva presència.

Treballar, passar el riu quan encara és fosc,

no veus la gent, la sents parlar...

Passar el riu per anar a treballar,

sense un mal gest, amb càrrega d'humor total...

després, quan torni a ser fosc, 

només quedarà el treball de casa,

i la vida continuarà sent meravellosa,

i els fills se la buscaran amb dignitat,

i els néts... potser algun haurà escoltat, 

sa mare, un oncle, un amic...

parlant de tot això que tan pobrament explico...

de la meva àvia!