Fars i Arrabassades...

Avui he sortit sol i he fet dos farets i dues Arrabassades... uns quaranta kilòmetres, dalt baix. A l'entrar a mar, un lleuger airet de cara entre impertinent i agradable feia que, a la tornada i a favor, la bici semblés anar sola. He pres un bon bany de sol, també de suor, xafogor, monotonia... però sense pausa, només les habituals i curtes, a bon ritme del meu aire i sense dubtes he arribat a la fita d'avui que era fer el doblet.

Mentre, pel camí, els de sempre, potser més lleugers de roba i cares més vermelles, anaven omplint els espais vora mar de colors i ritmes diferents... La mare jove que patina ja en sap més i no cau i les seves carns van tornant al seu lloc. L'atlètic de vint anys de patí lineal em continua avançant quan anem de cara vent i sempre m'emprenya una mica, però... jo també els vaig tenir i era incansable total i tal, tot i que no patinava. Els que caminen van d'ampolla d'aigua a la mà, aguantant com poden la xafogor i disminuint els ritmes i cercant les ombres i zones de descans. He saludat al ciclista que va a una velocitat constant i que anomenem "Duracell" i m'ha respost... no sé si era ell o un gemec de la cadena de la bici, el cas és que és un màquina que va amb cames molt fermes i constants.

He anat sol. Ho he vist tot i bé. Estava fresc, gairebé àgil... i he fet el doblet, gens malament, al meu ritme...