Amb la boca oberta

Quan era professor, aquests darrers anys, ja veterà... la qual cosa vol dir que observes més detalls que abans et passaven desapercebuts, m'agradava de veure les cares dels meus alumnes, sobretot quan els tenia guanyada l'atenció. Recordo aquelles explicacions que feia servir per captar l'interès quan, per algun motiu, la classe es podia descentrar.

Els parlava de les marietes quan l'objectiu era fer-ho de les fulles i de les flors... però veies que anaven obrint els ulls, i també la boca, i a mi em semblava que s'ho anaven empassant tot i ho païen bé i per temps... Els hi feia aquella explicació: Les marietes mengen pugó... aleshores, he llegit que, a França, hi ha llocs que es dediquen a criar-ne per vendre-les... i la gent les pugui escampar pel seu jardí, tot substituint l'insecticida... Tot això comportava, evidentment, haver d'explicar què era el pugó o un insecticida, però tot s'ho valia per veure d'aprop aquelles carones receptives amb caire feliç i tranquil. A la majoria de classes els encantaven les explicacions de medi natural, animals i plantes, i sempre acabàvem anant al zoo, a l'aquari o a algun hort, tots llocs on els nens veien la natura, molts cops, per primera vegada... I en cada cas, obrien els ulls i la boca tot admirant la realitat de cada classe prèvia.

Heu vist res més bonic que la cara d'un nen que t'escolta, i va dient que sí, i té la boca entreoberta i els ulls d'agraïment i complicitat? Si sou mestres o pares, segur que ho enteneu... és, senzillament, gratificant!