Sant Pere

Vagi el primer record i pregària per al meu pare, al cel sigui, que era molt feliç quan celebràvem el nostre sant. Recordo que la mare, excel·lent cuinera ella, amb els pocs recursos que teníem, feia sempre un molt bon dinaret. Convidàvem a l'oncle Joanet, i ell sempre portava una ampolleta de cava. Era un dia bonic, és bonic, tot i que últimament ja no és festiu i li ha restat solemnitat. La Teresa i jo sempre li regalàvem una ràdio, a vegades amb cassette i cintes de l'Antonio Molina que sempre li feia molta il·lusió. El pare era, bàsicament, una bona persona, per això és al Cel amb els justos i els bons...

El meu pensament, com no, per al meu fill Pere, tot un il·lustrador per l'Escola Massana de Barcelona. Vaig voler que es digués Pere perquè a mi m'anomenàvem Pedrito i al meu pare Pedro. Tots tres amb el mateix nom però només un en català. A mi em feia gràcia i ho vaig veure bé. Ara, aquestes coses no els agraden i la canalla s'anomena com el "prota" de la novel·la de torn. Bé, a Reus, pel col·le tothom em coneix per Pere, però a Deltebre, fins i tot ara, molta gent em diu Pedrito...

Comença a trucar gent per felicitar-me, Teresa d'allà baix, Julián, un missatge de La Caixa dient que la Teresa ha cobrat, més gent del col·le, M. Carme Compte, Txell, Conxa Curto... El germà Lluís m'ha trucat personalment i, com sempre, generós, entranyable, cordial... un exemple. Sant Pere m'ha dit que ens farà la porta gran per passar-hi tots. Ànim!!