In illo tempore

Els jubilats, i no tan jubilats, parlem sovint dels temps d'abans... De quan els tomàquets, de terra d'hort i adob natural, tenien gust de tomàquet, sense plàstics ni químiques. Un préssec era un préssec... de presseguer. Pobre presseguer... l'han prostituït de tal manera que ara en treuen qualsevol subproducte llastimós...

En aquell temps no hi havia dislèxies, ni dislàlies, importades, heretades o a la carta. El nen intel·ligent no feia marranades perquè, aquestes, no era permès que fossin un mecanisme de defensa. La marranada solia acabar amb un parell de surres... i a dormir.

Temps del "ball de jota versada" i espardenya d'espart, on la gent només es moria d'un mal dolent, o de vellesa o del "miserere", com diuen els andalusos. Temps de pantalons de jonquet, de mil ratlles, amb bossa al cul i lligats amb beta. Planter d'arròs i lligasses, garbes i tiràs i matxo, garbera i trilladora.

Temps en què el mestre era un senyor, un mirall, un exemple, on tothom acudia per cercar la millor llum per conduir-se per la vida. Temps de cosir i llaurar, de casa i pinya, de normes i passos concrets, establerts. Temps amb camí, potser sense imaginació, sense més enllà. Altres temps, teníem un futur, potser no aquest que vivim ara... un futur encara possible.